Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

minuciosa no és tan necessària com en els sistemes petits per a la identificació concreta dels elements bàsics que formen part del sistema, com ara el punt de captació (l’assut), els canals principals i secundaris de distribució de l’aigua, o l’emplaçament dels molins, ja que a la fotografia aèria, i més encara als plànols cadastrals, aquests elements venen ja molt ben senyalitzats. Però és el treball de camp i la visualització del terreny a ras de terra el que permet entendre com s’ha construït el sistema, i per què cada séquia presenta un traçat concret, ja que de cap altra manera es poden entendre els pendents ni accedir a tota una sèrie de detalls que la fotografia i la cartografia no mostren ni permeten mai identificar. Tanmateix, l’avantatge de l’escala de les grans hortes és que amb fotografies aèries de mitjan segle XX i plànols cadastrals més antics es poden reconstruir amb una fiabilitat raonable zones que ara ja no existeixen per l’avanç de la urbanització i altres transformacions, i accedir així a una informació que d’una altra manera estaria perduda. Per descomptat, les dades i conclusions a les quals s’arriba en aquestes zones cal prendre-les sempre amb més precaució encara si pot ser, perquè hi haurà una sèrie de detalls que mai no podran ser comprovats; o almenys no es pot fer amb la tecnologia actual.

      Però l’experiència adquirida amb les prospeccions d’altres zones que sí que existeixen permet moltes vegades intuir bastant bé com es va construir el sistema hidràulic que s’ha reconstruït mitjançant la foto i la planimetria antigues, quins eren els pendents, es poden també detectar antics paleobarrancs per la direcció de circulació de l’aigua i, fins i tot, descartar explicacions socials per a anomalies parcel·làries que han estat generades de ben segur per la topografia. Per això, com que una bona part de la zona d’estudi d’aquest treball ja ha desaparegut, he inclòs la reconstrucció d’extenses àrees d’horta que he pogut analitzar gràcies a l’experiència adquirida en les àrees que sí que existeixen i he prospectat, les quals també són extenses. Fer-ho així era necessari per a poder accedir a una visió més o menys completa de la xarxa d’alqueries andalusines que envoltava la ciutat de València, ja que només amb les zones d’horta que hi resten actualment no hauria estat possible.

En qualsevol cas, el treball de camp ha resultat fonamental en la interpretació de la morfologia dels sistemes, també per a les zones desaparegudes, i s’ha demostrat que sense ell les possibilitats d’errar en la interpretació d’una fotografia aèria són molt elevades.³⁹ Ho he pogut comprovar en aquesta recerca, quan estudiava sobre la fotografia de l’àrea actual la zona que després seria prospectada, abans d’anar al camp, i intentava predir el que em trobaria sobre el terreny per a planificar el recorregut. Al remat, és cert que el resultat era sovint previsible, però hi havia vegades que errava en la interpretació prèvia a causa de la vegetació i els cultius arboris, que moltes vegades oculten els canals en la foto aèria, o per l’existència de certs trams de canals subterranis, etc. D’una altra banda, sense el treball de camp resulta impossible detectar l’aterrassament –que no apareix a la foto aèria–, i poder diferenciar les terrasses en el camp ha resultat fonamental per a interpretar correctament el paisatge agrari en general, i el parcel·lari en particular.⁴⁰ Malauradament, però, no és fàcil exposar al lector els resultats de l’aterrassament a una escala tan gran, ja que no es pot representar sobre el plànol més enllà del parcel·lari original reconstruït. Finalment, cal dir que, junt amb la prospecció arqueològica i la interpretació morfològica, per a realitzar el treball desenvolupat en aquesta recerca ha estat fonamental l’anàlisi de la toponímia, per a extraure algunes conclusions en relació amb les interpretacions morfològiques.

Així, doncs, és evident que l’anàlisi morfològica del paisatge agrari és una font molt important d’informació històrica, si es fa amb rigor i es prenen les precaucions tècniques necessàries. Però també cal ser conscients que presenta certes limitacions. La primera i principal, la dificultat d’establir una cronologia per a les estructures hidràuliques, ja que es poden distingir raonablement les fases de construcció del sistema, i també adscriure-les a una societat concreta, però resulta impossible datar aquestes fases amb una cronologia més precisa. De vegades es pot suplir aquesta mancança amb excavacions arqueològiques de canals i terrasses, si es poden fer, i fins i tot mitjançant la datació d’espais d’habitatge associats. Tot i que això darrer també pot resultar equivoc perquè, amb el temps, les zones residencials al voltant d’un espai irrigat poden canviar de lloc.⁴¹

      Un altre tipus de limitació –especialment en el cas d’una gran horta periurbana com la de València, però no únicament– és la desaparició física de sistemes i espais irrigats per l’abandonament i per l’avanç de la urbanització. Això, malgrat el perill real d’errada en la interpretació, es pot suplir en les zones que han desaparegut en els darrers anys i dècades mitjançant una reconstrucció amb fotografia aèria i amb planimetria històrica anterior a la destrucció física del paisatge; especialment plànols cadastrals dels anys vint i quaranta del segle XX, com hem vist ja adés. Però els plànols no serveixen en el cas de les zones desaparegudes abans d’aquestes dates indicades, que són les zones més immediates a la ciutat de València i a altres poblacions de l’horta, la informació de les quals no es pot recuperar –més enllà d’algunes séquies i camins importants– a causa de la inexactitud dels plànols anteriors al segle XX pel que fa als parcel·laris.

      Finalment, un darrer risc que existeix amb la interpretació morfològica, i que suposa una certa limitació, és el dels possibles canvis en el traçat d’alguns canals. Això està demostrat que va passar de forma ocasional, i més endavant veurem algun cas que ha estat detectat a la mateixa Horta de València. Però aquests canvis de traçat són quasi sempre recognoscibles i, quan no ho són, és perquè són de poca entitat i no tenen cap importància rellevant en el funcionament del sistema; i, per tant, en la interpretació de la seua estructura. De fet, és evident que els sistemes hidràulics mai no han estat construïts de forma capriciosa. La seua forma i estructura responen a criteris socials (per això ens serveixen als historiadors com a font), però també a criteris físics i topogràfics, ja que l’aigua només es mou per gravetat i difícilment es pot modificar un traçat sense alterar el seu correcte funcionament. És allò que Miquel Barceló va anomenar principi de rigidesa del sistema, que cal no confondre amb immutabilitat, com fa temps es va poder demostrar. Per tant, es tracta d’una limitació que cal tenir present, però que no és especialment important.

      Comptat i debatut, l’objectiu és estudiar la societat andalusina i la seua evolució a través d’un espai agrari irrigat que és l’Horta de València, entenent sempre aquest estudi com una manera d’aportar més informació de la que s’ha pogut extraure fins ara a partir de la documentació escrita, parcialment esgotada. És evident que hi haurà molts aspectes que no es podran esclarir per ara, a causa de les limitacions esmentades, especialment pel que fa a les datacions. Però aquesta és una forma vàlida, i legítima, d’intentar avançar en la recerca i plantejant més hipòtesis i resultats, perquè altres metodologies combinades amb aquestes ens aporten una visió més global als problemes històrics que han estat fins ara plantejats pels historiadors.

      Per a poder arribar a conclusions més sòlides i definitives caldrà fer excavacions arqueològiques de séquies, de terrasses i de nuclis d’habitatge, així com anàlisis paleoambientals i aplicar qualsevol altra metodologia o tecnologia nova que pot aparèixer en el futur. Encara queda molt de camí per recórrer i, per tant, el que s’explica en aquest llibre ha de ser sempre considerat com una primera hipòtesi de treball, un punt de partida per a una recerca interdisciplinària. Com deia, és possible que més endavant algunes o moltes de les hipòtesis i afirmacions provisionals que es fan en aquesta obra hagen estat confirmades, o matisades. Potser, fins i tot, rebutjades i corregides. Només el temps i la recerca ho dirà. En qualsevol dels casos, siga quin siga el resultat que ens aporten les noves recerques en el futur, serà la prova que tindrem un millor i més complet coneixement històric de la societat andalusina en