15 R. Martí i S. Selma, «La huerta de la madīna de Šubrub (Segorbe, Castelló)», Boletín de Arqueología Medieval, 9 (1995), pp. 39-51.
16 Aquesta hipòtesi fou plantejada inicialment en un congrés que va tenir lloc el 1996 en homenatge a Pierre Guichard (Vint anys d’al-Andalus), les actes del qual mai no van arribar a veure la llum, ni els autors han decidit publicar el treball pel seu compte, de manera que no coneixem amb detall els arguments esgrimits. No obstant això, la hipòtesi ha estat àmpliament difosa per altres autors, com ara T. F. Glick, qui la cita en diversos llocs. L’any 2000 aquests dos autors van participar en la publicació d’un llibre de divulgació coordinat per A. Furió sobre la Historia de la ciudad de Valencia, on van explicar molt breument la hipòtesi en un petit capítol anomenat «La huerta islámica de Valencia» (pp. 50-53). Posteriorment ha estat C. Sanchis Ibor, que va tenir accés al text inèdit, qui es va encarregar d’exposar alguns detalls més sobre aquesta hipòtesi en un treball científic, tot i que referits exclusivament a la séquia de Favara, en Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera, València, 2001, pp. 74-76. No obstant això, la idea no ha estat ja més desenvolupada posteriorment. Cal dir, d’altra banda, que la idea inicial segons la qual els espais hidràulics haurien estat més petits en època andalusina, i després de la conquesta cristiana haurien quedat integrats en nous sistemes hidràulics més grans, ja havia estat llançada el 1989 pel mateix J. Mateu com una hipòtesi de treball bastant intuïtiva (i certament interessant en aquell moment) referida a la Ribera del Xúquer i la Plana de Castelló-Borriana, «Assuts i vores fluvials regades al País Valencià medieval», en Los paisajes del agua, València, 1989, pp. 165-185.
17 J. Negre, «Origen y desarrollo de la huerta de Tortosa (siglos IV-XII). El proceso de formación de un macro-espacio irrigado en el levante penínsular», Revista de Historia Agraria, 66 (2015), pp. 13-42 [p. 32].
18 Per descomptat, hi ha més casos estudiats dels que esmentaré ací tot seguit, però no els consideraré com grans hortes per la seua mida i, sobretot, pel fet de no ser hortes periurbanes. Vegeu per exemple J. M.ª Martín Civantos, «Sistemas hidráulicos en la Sierra Norte de Sierra Nevada (Granada-Almeria)», Hidráulica agraria y sociedad feudal, València, 2012, pp. 225-260; A. Puy, «Land selection for irrigation in al-Andalus, Spain (8th century A.D.)», Journal of Field Archaeology, 39:1 (2014), pp. 84-100.
19 M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales», El agua en zonas áridas. Arqueología e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almería, 1989, vol. 1, pp. 15-40.
20 L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta fluvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González Villaescusa, «La construction d’un espace agraire drainé au ḥawz de la Madîna de Yabîsa (Ibiza, Baléares)», en La dynamique des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes. XVIIe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia, Antipolis, 1997, pp. 113-125.
21 P. Cressier i M. Osuna Vargas, «Loin des lieux communs: la construction des espaces irrigués de la Vega de Grenade (Espagne)», Ruralia V - Památky Archeologické 17 - Water management in Medieval rural economy, Praga, 2005, pp. 49-54.
22 E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana», Afers, 51 (2005), pp. 271-300; «Agrosistemas del mundo andalusí: criterios de construcción de los paisajes irrigados», en Cristiandad e Islam en la Edad Media Hispana, Logronyo, 2008, pp. 209-238.
23 D. Aviñó, El paisaje de la Huerta en el Sharq al-Andalus: el Palmeral de Elche, Universidad de Murcia, 2014, tesi doctoral inèdita.
24 Molt recentment, al setembre de 2017, s’ha defensat a la Universitat d’Alacant la tesi doctoral de Míriam Parra, «Paisaje, explotación agrícola y agua en las tierras meridionales valencianas: la organización social del espacio. La huerta y campo de Orihuela (siglos XIII-XVI)», on es proposa que les sénies identificades per Sonia Gutiérrez a través dels cadufs extraurien l’aigua de la séquia anomenada «de la rueda de la Bernarda», que parteix de l’assut de Rojales sobre el Segura i encercla els jaciments arqueològics d’època altmedieval. De fet, seguint una idea anterior de De Gea, l’autora argumenta que les sénies no podien extraure aigua del subsòl com deia Gutiérrez, perquè la capa freàtica en aquesta zona és massa salada. De la mateixa manera, sobre els cabezos d’Albatera esmenta una alqueria de poblament dispers, ben estudiada arqueològicament, envoltada per una xarxa de drenatge en la qual també s’empraven sénies en època històrica per a elevar aigua de reg als camps (pp. 299-301). A falta d’una datació arqueològica d’aquests canals, doncs, la proposta de Parra sembla aclarir l’origen de les sénies altmedievals de la marjal d’Oriola, i això implica que el sistema fluvial és més antic que la data del segle XI que aporta al-Udhri per a la séquia de Callosa, almenys per a la séquia indicada que parteix de l’assut de Rojales, el darrer assut històric situat sobre el Segura.
25 En qualsevol cas, caldria preguntar-se per què es refereix als habitants de la ciutat d’Oriola en general i no esmenta cap governant estatal concret, com seria més lògic si hagués estat construïda per un governador o per ordre del poder central. Cal tenir present que, a al-Andalus, la ciutat no té unes autoritats oficials que representen els seus habitants al marge del poder estatal, com les que hi ha a les ciutats cristianes. Hi ha una aljama com a les comunitats rurals, però evidentment no té la capacitat de domini sobre la població rural que implica la construcció d’un sistema d’irrigació suposadament urbà.
26 H. Kirchner i A. Virgili, «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madīna Turṭūša