en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modificacions que no es limiten a l’habitual adaptació del text original per a la publicació definitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.¹ Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i l’edició definitiva d’aquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.

      Això no vol dir, però, que considere aquest treball una recerca tancada, sinó tot al contrari. La necessitat de publicar aquests primers resultats en forma de llibre m’obliga a donar-li una forma d’obra acabada, però crec que només estem en realitat al principi de tota una nova línia de treball sobre les grans hortes andalusines que a penes ha fet els primers passos, i estic segur que, a llarg termini, algunes de les idees, propostes i hipòtesis de treball que he plantejat ací hauran estat modificades o superades per l’avanç de la investigació. I això, per descomptat, serà una bona notícia, perquè significarà de forma inequívoca que el coneixement històric sobre la societat andalusina ha avançat més encara del que ja ho ha fet.

      El meu propòsit amb aquesta recerca, de fet, ha estat sempre intentar respondre antigues preguntes i solucionar vells problemes que havien estat ja plantejats pels historiadors que van estudiar la societat d’al-Andalus al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, a través de metodologies documentals i arqueològiques. Crec haver pogut resoldre’n alguns o, almenys, espere haver aportat alguna idea nova, però, com en tota recerca científica sobre les societats del passat, el que es presenta ací ara són sobretot hipòtesis, nous dubtes i altres preguntes, més que no respostes definitives i contundents. I així és com voldria, de fet, que s’interpretassen les conclusions d’aquest treball, com un pas més en el continu procés de recerca global de la Història, amb tots els encerts i els errors que haja pogut haver comès i que només el temps i més recerca faran evidents.

      Si el meu treball serveix per a estimular recerques semblants en altres hortes i àrees irrigades equivalents a l’Horta de València –bo i contradient els resultats que jo he plantejat ací, o les conclusions a les quals he pogut arribar–, i serveix encara per a generar debat historiogràfic, em podré donar per satisfet. Sóc conscient que no tothom pensa igual sobre la confrontació d’arguments, però jo continue creient, com molt bé vaig aprendre fa anys quan estudiava a la universitat, que un pas essencial del mètode històric –és a dir, de la nostra professió– és l’intercanvi i la confrontació d’idees entre la comunitat científica per a augmentar plegats el coneixement sobre les societats del passat i, en conseqüència, entendre millor la nostra pròpia societat. De fet, sense el debat i el contrast d’arguments no existeix la Història com a ciència, i es converteix en un simple relat d’erudits sense sentit. Però també és cert que per a poder avançar en el debat historiogràfic, el punt de partida ha d’estar necessàriament ben plantejat, i això no sempre ha estat així al llarg del temps. Ho demostra el fals «debat» sobre l’origen romà o islàmic de les grans hortes mediterrànies de la península Ibèrica, que es va desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX i que va condicionar la recerca sobre aquests espais hidràulics enfocant-la de manera equivocada, com assenyala encertadament Enric Guinot en el pròleg d’aquest llibre. Així, doncs, cal contextualitzar molt bé el punt de partida i els objectius de tota recerca històrica abans de començar a analitzar les dades i extraure’n conclusions.

DOS FALSOS DEBATS: L’ORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS

      Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.

Amb aquesta frase tan contundent, l’arabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar l’any 1908 en l’Almanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».² Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de l’Horta de València, que són de derivació fluvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en l’època romana. Aquesta afirmació no deixa de ser estranya venint d’un arabista, però la seua postura –potser anecdòtica– és ben significativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia de la mà d’altres autors. Tanmateix, com ja va assenyalar fa temps Thomas F. Glick, malgrat que el mètode comparatiu emprat per Ribera havia estat molt encertat, si en compte de comparar l’Horta de València amb els qanats de Marràqueix ho hagués fet, per exemple, amb la Ghūta de Damasc, o amb qualsevol altra horta fluvial d’Orient o del Nord d’Àfrica, les conclusions a les quals hauria arribat haurien estat unes altres diferents.³

      És evident que l’article esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic d’acord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de l’Horta de València, aquest article de Ribera –que sempre cita tothom per l’esment que en va fer Glick– es considera l’inici d’allò que més tard s’ha anomenat el debat sobre l’origen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràfica que s’ha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi d’arguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en l’exposició reiterada al llarg de tot un segle d’una sèrie d’idees divergents al voltant de l’origen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi d’arguments fins a temps més recents.

Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals –i també certs autors internacionals influenciats pels primers–, que sempre havien defensat l’origen àrab de l’Horta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall d’exemple, i sense cap pretensió d’exhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara l’arqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir l’Horta de València perquè els musulmans no van ser una civilització d’enginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de l’horta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies d’irrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, s’hi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, finalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes d’aqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a l’alçada de Riba-roja, els quals serien –diu– l’origen de l’horta.⁴

Quan ja pareixia que historiadors, arqueòlegs i geògrafs es posaven d’acord en la romanitat de l’Horta de València i dels altres espais irrigats a l’est de la península Ibèrica, fou l’historiador nord-americà Thomas Glick, en 1970, el primer a tornar a defensar amb contundència i arguments el seu origen islàmic, emprant ara el mètode comparatiu. I una dècada