la presentació dels resultats de la seua recerca sobre la serra d’Espadà. I és cert –com han apuntat Thomas Glick i més recentment Antoni Furió– que la perspectiva geològica de Butzer permetia apreciar millor les –presumptes– continuïtats en les grans hortes, però això no justifica que els arguments emprats eren els mateixos que ja havien estat exposats abans diverses vegades: les restes d’aqüeductes romans detectades en les proximitats de diverses hortes actuals –com en el cas de la mateixa Horta de València–, o la coincidència d’alguns canals de reg, encara en ús, amb l’orientació de certes centuriacions romanes a la plana de València que en aquell moment ja havien començat a ser parcialment detectades.⁶

Al cap i a la fi, l’interès de Butzer era diferenciar l’origen dels regadius segons la seua superfície irrigada, de manera que els espais hidràulics «micro» i «meso» (d’acord amb els seus propis criteris de classificació segons la mida de superfície) serien d’origen islàmic, mentre que els «macro», com l’Horta de València, serien romans. El problema és que, per a sustentar aquesta proposta, Butzer es veia obligat a defensar una continuïtat poblacional i tecnològica entre el baix imperi romà i el 711 que és bastant difícil de sostenir en termes historiogràfics. Així, aquesta hipòtesi fou criticada contundentment per Miquel Barceló, perquè obviava la crisi demogràfica dels segles VI i VII i, de fet, fou aquest darrer autor qui va tancar de forma més o menys definitiva aquest presumpte «debat» entre els orígens romans o musulmans de les grans hortes ibèriques amb una frase cèlebre sobre els arguments «perversament ideològics» dels partidaris de l’origen romà, alguns dels quals s’han recollit ací. A més a més, Barceló es lamentava llavors perquè aquesta discussió ni tan sols hagués servit per a conèixer millor com era la irrigació d’època romana.⁷

Durant anys va parèixer que aquest «debat» havia desaparegut, que havia quedat definitivament tancat, però només era un miratge. Més recentment s’ha insistit de nou en el presumpte origen romà de les grans superfícies irrigades històriques, gràcies a troballes arqueològiques com el bronze d’Agón, que està datat en l’època de l’emperador Adrià, en el qual es descriu la Lex rivi Hiberiensis. Però es fa de nou basant-se en tòpics comuns, com ara l’aridesa del clima ibèric o l’existència de presses i canals datats en aquest període, dels quals no sempre se sap si la funció era agrícola o urbana.⁸ Això, però, només prova que la irrigació va existir en època romana, la qual cosa resulta evident, però no prova l’origen romà dels espais irrigats que han arribat a nosaltres actualment com a hortes històriques. El problema apareix, però, quan es defensen continuïtats en la llarga durada que només ho són en aparença, sense cap argument arqueològic o morfològic que vaja més enllà de les suposicions. Per això, com deia Barceló als anys vuitanta, a més a més de corroborar que la irrigació existia en època romana, caldria investigar per a què servia i quina funció econòmica i social acomplia.

De fet, a hores d’ara seguim desconeixent d’una forma suficientment acceptable la hidràulica agrària romana, cosa que ens impedeix respondre preguntes tan fonamentals com ara qui construïa els aqüeductes (l’Estat romà o propietaris privats?), o qui formava part de les «comunitats de regants» –si les podem anomenar així– com la que va escriure la Lex rivi Hiberiensis (els terratinents de les villae, petits propietaris urbans, o tots dos grups socials alhora?). Tampoc no sabem ben bé quines plantes es regaven (es tractava de petits horts de verdures i llegums, o de grans extensions cultivades de cereal i vinya?), ni quina superfície ocupaven aquests regadius (eren petits espais a prop dels nuclis urbans o emplaçats prop de la part residencial de les villae, o eren grans extensions obertes com les d’una gran horta actual?), ni tampoc quina forma tenien els suposats parcel·laris irrigats (s’adaptaven sempre o de vegades a les centuriacions?); i encara més, en una societat com la romana, no sabem quin paper jugaria la mà d’obra esclava en la producció agrària dels camps irrigats i, per tant, no sabem quin podria ser el paper de la irrigació extensiva en una societat esclavista.⁹ Com va avançar Miquel Barceló en l’article adés indicat, doncs, sense tenir aquests coneixements –que, evidentment, són molt difícils d’aconseguir per la manca de textos, de restes arqueològiques i de traces morfològiques fiables en el paisatge actual– no és important saber si en època romana es regava o no. Ni és tampoc important si l’origen de les grans hortes actuals és romà o no ho és, més enllà de cobrir la simple curiositat erudita o la necessitat ideològica de veure continuïtats al llarg de la història.

En qualsevol cas, ja fa temps que se sap que la irrigació és alguna cosa més que aportar aigua artificialment als cultius per al seu creixement en un clima àrid o semi-àrid. En realitat, es tracta d’un paquet tecnològic i de coneixements complexos i indivisible que inclou diversos sabers sobre la captació, canalització i distribució de les aigües, sobre la construcció física de terrasses, i també sobre el cultiu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic (calendaris de plantació i collita, quantitats d’aigua necessària i en quins moments del cicle vegetatiu, quantitat i classes d’adobs, tractaments sanitaris, combinacions d’espècies, etc.).¹⁰ Se sap fa temps també que, independentment que la irrigació es conegués i s’usés amb anterioritat, a la península Ibèrica aquest paquet tancat de coneixement tecnològic, d’origen camperol, hi va arribar amb la conquesta musulmana del 711, de la mà dels fluxos migratoris procedents d’Orient i del Nord d’Àfrica que van colonitzar la península, estenent amb ells la irrigació com a mètode de producció agrària preferencial; i no únicament complementari, com ho devia ser abans.¹¹ En conseqüència, pràcticament ningú dubta a hores d’ara sobre l’origen andalusí de les grans hortes fluvials històriques que han arribat a l’actualitat en la part oriental de la península Ibèrica; excepte qui desconeix l’àmplia bibliografia sobre el tema i l’anàlisi argumental.

      Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes s’ha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de l’àmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no s’ha arribat mai a produir un intercanvi d’argumentats i d’idees confrontades, i que no hi ha hagut fins ara investigació específica emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris d’un origen urbà i estatal per a les grans hortes –que es manifestaria a través de la planificació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder– i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplificant molt, si la ciutat va crear l’horta o, al contrari, l’horta va crear la ciutat.

La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de l’aparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb l’impuls de l’Estat, a partir del final del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per l’obra més coneguda d’Andrew Watson, que a través de l’estudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de l’agricultura índia (filāha hindiya) de tipus monsònic. Afirma, de fet, que l’existència d’altes densitats de població andalusina, i l’ús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.¹² Així, un cas molt evident i a més a més primerenc –anterior a la cronologia proposada per Watson– seria l’horta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant