Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre l’horta d’Oriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en l’alta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall fluvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven l’aigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou l’antiga ciutat romana i visigòtica d’Oriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de l’horta existent al seu voltant. La prova més contundent d’això, de fet, seria un text del geògraf àrab al-‘Udhrī, en el qual s’explica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge d’al-Qatrullāt (l’actual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica d’acord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat d’Oriola i la construcció del sistema hidràulic fluvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. D’altra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre l’horta d’Elx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.¹⁴

Un altre exemple podria ser també l’horta de Sogorb –estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma–, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta fluvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, l’alcassaba de la qual daten entre el final del segle X i el principi de l’XI; mentre que dins de l’àrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, d’assentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de l’Estat i la construcció de la seua nova horta en extensió.¹⁵

Per a l’Horta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics fluvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts –necessàriament d’origen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals–, malgrat que mai no van poder ser identificats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes fluvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes s’haurien anat construint posteriorment.¹⁶

Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en l’exemple dels casos adés esmentats d’Oriola i Sogorb. Aquest autor planteja l’existència, des d’abans del segle VIII, d’illes de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el final del segle X i, amb més seguretat, a l’XI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de l’habitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb l’Estat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma d’honores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, fins a l’actualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció d’aquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, finalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona l’espai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.¹⁷

Com podem veure, en tots els casos exposats coincideix l’existència prèvia d’un poblament camperol dispers anterior al segle X (no sempre queda massa clar si indígena o arabo-berber, però això no és important ara); i, posteriorment, sempre a partir del Califat, apareixen les ciutats, quasi del no res, acompanyades de gran àrees irrigades en extensió. Tant en el cas d’Oriola i Elx com a Sogorb, València i Tortosa. Pel que fa a l’altra opció, que defensa un origen camperol per a les grans hortes al marge de les ciutats i del poder, per ara no ha tingut tanta difusió, perquè els seus plantejaments a partir d’estudis de casos concrets són més recents i escassos.¹⁸ No obstant això, ja fa temps que Miquel Barceló va defensar des d’un punt de vista teòric que no hi havia raons per a pensar que el disseny i origen de les grans hortes fluvials fos diferent al dels petits sistemes hidràulics de les muntanyes, d’unes poques hectàrees cadascun.¹⁹ En aquell moment inicial, però, ningú no va procedir a estudiar una gran horta fluvial periurbana mitjançant la metodologia de l’arqueologia hidràulica, que havia estat desenvolupada recentment per Barceló i el seu equip de col·laboradors a partir de petits sistemes hidràulics.²⁰

La Vega de Granada és un dels pocs casos de gran horta lligada a una madīna important que, posteriorment, ha estat parcialment estudiada amb una certa metodologia d’interpretació morfològica. Patrice Cressier i Mar Osuna han plantejat que l’actual vega està formada per diversos espais hidràulics independents entre ells que, a més, han tingut transformacions al llarg del temps, especialment després de la conquesta cristiana de Granada. Tant pel que fa a les infraestructures hidràuliques (assuts de pedra amb forma de mitja lluna construïts sobre altres assuts més antics de fang i pedres), com a l’existència de densificacions parcel·laries de morfologia regular, realitzades en aquest mateix període cronològic. A més a més, per a Cressier, cadascun dels sistemes hidràulics que formen en conjunt l’àrea irrigada de Granada estan relacionats amb alguna de les alqueries que hi ha a la zona. No pareix, doncs, en principi, que les ciutats –Madīnat Ilbīra primer i Madīnat Garnāṭa després– hagen influït en la selecció dels espais de cultiu; si bé, per a aquest autor, resulta difícil obviar la presència de la ciutat i la seua possible influència sobre la vega; almenys a posteriori.²¹

Per a l’Horta de València, al marge de la hipòtesi de Mateu i Marco que hem vist adés, hi ha una altra proposta semblant a la de Granada que, a més, fou publicada de forma quasi simultània, però sense connexió inicial entre elles. Enric Guinot va observar que els canals principals pels quals circula l’aigua habitualment es divideixen mitjançant partidors proporcionals