4. VIATJAR O FER TURISME, TOT ÉS CONSUMIR
«Grand Tour» va ser el nom donat a un viatge de diversió/instrucció per Europa que realitzaven principalment els joves de classe mitjana alta. Costum que es va estendre des del s. XVII fins a mitjans del s. XIX, quan la revolució dels transports va propiciar els viatges de «massa»; tot i que la idea de viatge/instrucció va seguir mantenint-se durant molt de temps.
Stefan Zweig que a més de novel·lista era un gran viatger, en un breu article titulat «Viatgers o viatjats» (Zweig, 2009: 166-172) ja advertia fa cent anys dels perills dels viatges de masses, producte de consum que anomenem turisme. Citem textualment, en traducció personal:
Amb ells comença una nova manera de viatjar, el viatge en massa, el viatge contractat — hom és viatjat… Una organització matemàtica ha pensat ja en tot abans que ells, tot és preparat, no tenen res a cercar, a calcular; el motor s’ha posat en marxa … Per a cada mirada s’ha previst un temps determinat, la tria d’una ruta és el fruit d’una ampla experiència: què fàcil d’aquesta manera!
Aquest plantejament feia perdre un dels aspectes essencials del viatge, l’aventura,
Les vostres passes no seran guiades pel veritable Déu dels viatgers, la sort… perquè la mecànica incessantment perfeccionada del viatge em sembla més perillosa que beneficiosa per a les persones que no volen acontentar-se amb una aproximació al desconegut des de fora, sinó que desitgen que els arribe fins a l’ànima la imatge veritablement viva i forta d’un paisatge nou…
Reservem-nos aquesta petita parcel·la d’aventura al nostre univers excessivament organitzat, no ens deixem dur per les atencions d’aquestes agències tan pràctiques que us viatjaran com mercaderies, seguim viatjant a la manera dels nostres avantpassats, al nostre aire, cap a destinacions triades per nosaltres mateixos. És aquesta l’única manera de descobrir no sols el món exterior sinó també el nostre univers interior.
Estem avisats del risc que suposa la comoditat del tot està calculat; tanmateix, planificació no rima amb limitació. Cal deixar-se dur: gestionar el temps et permet gaudir del present amb la tranquil·litat que no enyoraràs el que no coneixes. D’aquí la importància d’un guia que domina i té cura del ritme. Cadascú necessita el seu temps, però el temps universal ha de ser gestionat amb intel·ligència. Quan viatgem no hi ha mal oratge, sinó activitats que te’l fan sofrir, no hi ha manca de temps, sinó incapacitat de tria. A Fil-per-randa el ritme, la progressió, el lloc i l’hora són importants; es tracta de deixar-se dur per, paradoxalment, ser protagonistes del procés de descoberta. Gaudim el moment; algú ens indicarà quan haurem de girar el pas.
L’accés massiu a la cultura i la globalització de la informació amb internet ens posen el món a l’abast de la mà. Tornem de nou, però, a l’inici: viatjar s’ha tornat de nou un exercici amb grans limitacions. El temps en la vida moderna és limitat per les obligacions laborals, i el pressupost va d’acord amb l’anterior. Hi ha també les noves socialitzacions, la potenciació de la individualitat i els drets ens han fet més insolidaris a les incomoditats provocades per l’altre. Sembla que hagen passat segles quan els joves viatjaven en grup i com en una olla a pressió s’aguantaven les impertinències d’uns i altres; ara tot és més polit, més educadament distant: ens hem tornar més insofribles. Per això, aquesta nova socialització ens aboca a viatjar «juntos pero no revueltos». I és un element més que ha propiciat l’expansió dels viatges contractats. Són avantatges de compartir la companyia, però no de carregar amb ella. Tot té el seu preu, però.
Un dels perills del món modern és la sobrecàrrega d’informació i la d’activitats. Quan tot és limitat hi ha el perill, no sols com ens advertia Stefan Zweig de «ser viatjats» en lloc de viatjar, sinó també de consumir viatges com qui emplena cromos d’un àlbum. Llavors, la mirada, l’exercici de penetrar a l’interior del paisatge observat esdevé simplement el resultat d’un posat fotogràfic, més pensat per immortalitzar un fet que no pas per gaudir-lo. Algú, emulant la força sintètica de la poesia japonesa va versejar
Quan de paisatge
traus només fotos bones;
perds tantes coses! (Marqués, 2010)
És una conseqüència (inevitable?) de la societat actual, a la qual no són alienes les innovacions tecnològiques: càmeres de foto o vídeo que certifiquen l’hora i posició de l’objecte captat, pissarretes electròniques per dur al darrere tota la informació possible (arraconats queden el rebregats llibres de viatges). Ara, fins i tot la tecnologia permet trobar la informació del monument que visitem a través d’un escàner lector de codis de barres QR inserit a un telèfon mòbil o altre dispositiu. Llavors, ¿quina és la funció de l’estudi previ del viatge, les guies i altres les lectures? ¿quina la funció d’un guia que educa (que condueix des de) el personal i exposa el que hom visita quan tenim a l’abast de la mà una informació tan exhaustiva i puntual alhora?
Consumir viatges sembla haver-se convertit en l’antítesi de l’acte humanista de mirar per veure, veure per entendre. La societat de consum necessita de l’oci (distracció, avorriment) per mantenir el negoci (hiperactivitat) en una roda incessant. Caldria, doncs, recuperar el sentit llatí del terme: oci (temps lliure, creixement personal) oposat a negoci (obligació). Els viatges perdrien llavors el caràcter de consum per esdevenir experiències personals.
5. DE L’ARQUEOLOGIA DE LA MIRADA AL REFERENT LITERARI: QUAN LA LITERATURA FA EL PAISATGE
Quan viatgem mirar és la voluntat d’aprofundir el que veiem: tot paisatge és un resultat. A l’alçada que estem de la civilització humana sembla que tot paisatge ha estat intervingut per la mà de l’home. L’arqueologia del paisatge esdevé un exercici per captar qui i com van transformar el que veiem: la societat, el pensament, la superposició d’elements… un seguit de coneixements teòrics que tenim sense necessitat de viatjar. Si cerquem l’experiència, cal centrar-se en l’arqueologia de la mirada, la literatura feta sobre aquells individus que abans de nosaltres van mirar i viure els mateixos escenaris. D’aquí que la literatura, sobretot les novel·les situades en una geografia concreta s’hagen incorporat als motius que ordenen una ruta. La tradició no és nova ni exclusivament literària: hi ha les rutes d’un estil arquitectònic, d’un episodi històric… tots els motius són bons per inspirar un viatge.
L’anterior no és nou, de manera que vista des de fora cap vida no és original, però sí que és pròpia, única, nova per a cada individu. L’important, doncs, és l’enfocament, la vivència, l’anècdota. La geografia literària no és innocent, es refà una visió del món, a un espai simbòlic. Són universals i nosaltres anem arreu perquè som productes d’un lloc i d’una història. D’aquí la importància de trobar referents propers, universals al capdavall, en cada lloc nou. Les anècdotes literàries ens ajuden; com diu el refrany «A tots els pobles couen faves, i al meu poble a calderades».
Per trencar amb un article massa teòric, voldríem posar l’exemple de com relacionar dues llegendes1 que expliquen el mateix fenomen: la presència d’òxids fèrrics en la constitució primigènia dels sòls. Aquest fenomen tenyeix d’un color rogenc importants