Diuen que Jaume I entrà a les terres del que seria el regne de València pel massís del Penyagolosa, una vegada rebutjada a les portes de Peníscola la incursió que volien fer per la costa. Els senyors que l’acompanyaven estaven delerosos d’entrar en batalla, puix això els donava majors drets a l’hora del repartiment del botí. Contràriament, el rei s’estimava més pactar, perquè si no hi havia enfrontament, pràcticament tot serien drets reials sobre el territori guanyat.
Els moros del Penyagolosa sabedors d’aquesta relació tensa entre els cavallers i el seu rei no estaven per la feina de render-se; tenien, a més, la protecció de la muntanya esquerpa. Després de vàries temptatives i ambaixades secretes per acordar una rendició no van arribar a res. El rei es desesperava perquè no veia la manera de fer-se amb la zona sense combatre i advertia que en allò els anava la vida als moros. Un territori assolat no convenia ni al rei ni als altres. Els senyors de la guerra amb el botí en tindrien prou i massa.
I va arribar l’hora de l’inevitable combat. Llavors, el rei va establir que en lloc de matar els moros, els tallarien les orelles com a símbol de submissió. La batalla va ser de les que fan història, ja se sap, la gent de muntanya és valenta i fera. I rius i rierols de sang, quatre o quaranta-quatre van mullar la terra donant-li les franges de color rogenc que encara avui en dia hom pot adminar. I si encara teniu paciència i regireu entre les pedres podreu trobar-hi les orelles d’aquells moros rebels; fossilitzades per deixar memòria de la barbàrie.
La llegenda del cor menjat
En les vides dels trobadors es parla de Guillem de Castebany, que es va enamorar de Sermonda, dona de Raimon d’Avinyó, senyor de castell de Rosselló de Provença. I com solia passar, dama i trobador es van enamorar. Les composicions d’aquest eren cada cop més enceses i els criats van començar a sospitar que alguna cosa s’hi coïa d’amagat. El marit, una vegada assabentat va engelosir-se. Per eixir de dubtes va convidar de cacera un dia el trobador. Una vegada sols enmig del bosc, amb la conversa pròpia dels confidents intentava estirar-li la llengua.. Guillem de Cabestany, avisat de la situació i per seguir-li el joc, va confessar que s’havia enamorat d’Agnés, cunyada d’aquest i germana de Sermonda. Llavors, Raimon d’Avinyó, enfurit per una confessió que dissipava la seua gelosia, va decidir que anirien tots dos a Tarascó on vivia la cunyada Agnés per tal de certificar la veracitat del que Guillem li havia dit. Agnés que ràpidament havia captat el cunyat gelós, va fer-li el joc al trobador per tal de protegir els amants. El problema vindria després, quan Sermonda a qui l’estratagema de Guillem de Cabestany havia picat l’amor propi, i enfurida per l’actitud del marit, va demanar al trobador que la traguera de dubtes confessant la passió que sentia per ella d’una manera clara i davant de tothom per mitjà d’una cançó.
Guilllem de Cabestany, foll com els bons amants, compongué la més bella declaració en vers. Raimon d’Avinyó en assabentar-se de la passió clandestina que lligava la muller amb el trobador es va encendre d’ira, però no va dir res. Va esperar un dia de cacera, i quan estaven sols, en lloc de confidències com l’anterior vegada va matar-lo a traïció. Va tallar-li el cap i va extraure-li el cor. Una vegada tornat al castell, va demanar que cogueren el cor amb salsa picant, que és bona per a les digestions fortes.
Sermonda després d’haver gaudit del seu plat preferit, va escoltar com el marit li confessava que s’havia menjat el cor de l’amant; a la qual cosa Sermonda amb posat seré va dir,
- Senyor, m’heu regalat amb una menja tan exquidia que ja no en tastaré cap altra de millor.
El marit adonant-se que la venjança no havia funcionat com ell volia, tirà mà de l’espasa amb intenció de matar-la. Sermonda, però, avisada de l’actitud homicida del marit s’avançà al seu desig i es va tirar per una finestra castell avall. I el seu cos sangonós va mullar de roig la terra. Encara podem veure les traces de la sang entre l’arena dels ocres de Rosselló de Provença.
Amb aquests exemples hem volgut il·lustrar com cada geografia construeix els seus relats, mítics o no, però que ens recorden la importància de la diversitat de mirades que sobre una mateix espai podem trobar i tota la literatura que hi podem descobrir quan preparem, recordem, gaudim un viatge. Fidels a aquesta visió polifònica, reblarem l’article amb un parell de cites de grans escriptors i grans viatgers:
«Com tots els grans viatgers, he vist més del que recorde, i recorde més del que he vist» (Benjamin Disraeli)
«Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som» (Fernando Pessoa)
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
FIL-PER-RANDA (coord.) (2009) Meravelles valencianes, València, Editorial Denes.
MARQUÉS, Pau (2010), Cala la lluna i altres haikus, Rafelbunyol, Agrupació Cultural Vianants.
ZWEIG, Stefan (2009), «Voyageurs ou voyagés», Voyages, París, Librairie Générale Française, pp. 166-172.
1. Redacció dels autors.
Els mapes literaris en Internet: anàlisi dels webs de literatura georeferenciada dels Països Catalans
Ricard Giramé Parareda
Universitat de Vic
1. INTRODUCCIÓ
Corren nous temps per a la informació geogràfica, no només pel que fa als canals, sinó també en els formats. Especialistes i ciutadans de tot el món han mostrat la seva solidaritat en participar en la construcció d’una nova forma de georeferenciar el contingut creat per contribuir a millorar la situació en moments de crisi, desastres naturals o conflictes armats. Però també, alhora de pensar nous models econòmics, polítics, culturals i artístics. I és que la georeferenciació s’ha convertit en una disciplina quotidiana i gairebé imprescindible. Tant és així, que el periodista de La Vanguardia, Francesc Bracero, escrivia en el seu article de l’11 de març de 2011 que segons l’Instituto Cartográfico Nacional el 80% de l’activitat humana, pel seu bon desenvolupament, requereix tenir el coneixement d’una posició geogràfica sobre un mapa. Uns 500 milions de persones a tot el món accedeixen avui com a usuaris habituals a serveis de georeferenciació i la previsió és de creixement, ja que falten per incorporar-se a aquesta xifra molts països en desenvolupament (Bracero, 2011). Això m’ha portat a reflexionar sobre com la literatura ha trobat un aliat immillorable en la geografia: els mapes s’han convertit en un dels suports més eficaços per mostrar amb rapidesa, i de forma interactiva, la literatura relativa a una determinada zona geogràfica.
2. ELS WEBS DE LITERATURA GEOREFERENCIADA
Com deia al principi, l’element d’estudi de la meva investigació han sigut els webs dedicats exclusivament o parcial a la georeferenciació de la literatura dels Països Catalans i la seva capacitat d’interacció amb l’usuari. Recursos coneguts popularment com a mapes o atles literaris o geografies literàries en línia.
De forma genèrica vaig iniciar la recerca preguntant-me quins llocs literaris acaben per materialitzar un mapa literari, i què és el que dóna cos a aquests recursos. Però sobretot volia saber quins mapes literaris acaben publicats en Internet.
Per emmarcar l’objecte d’estudi em referiré sense entrar en detalls a l’obra de Llorenç Soldevila on descriu el procés, ampli i complex, de perfilar un lloc literari i des d’on mostra tot un directori per categories d’aquests llocs —vegeu el text publicat en aquest llibre «Del lloc literari a la ruta literària»—, a vegades, anant més enllà de l’estricte i únic interès literari i obrint-se a d’altres: culturals, turístics, excursionistes… Ara bé, el lloc sempre ha de tenir alguna relació amb la literatura i ha de ser paisatge: natural, urbà, humà, cultural, artístic… (Soldevila, 2010). Tots ells, doncs, són part substancial de l’objecte de l’estudi perquè cada indret literari és com una cèl·lula del seu corresponent mapa literari.
Cadascun