Els autors, les obres i els territoris, de Proust a Joyce, de Rodoreda a Cabré, de Llorenç Villalonga a Enric Valor, o les ciutats del món, des de Lisboa a Ginebra, per esmentar-ne tant sols uns noms, són objecte d’una atenció preferent, com més va més (Brosseau, 1996). Des de la didàctica tenim mostres ben properes: experiències d’educació literària que parteixen de l’exploració dels llocs literaris propers al context educatiu (Cid, 2010), experiències TIC per a secundària, com ara les guies de carrers virtuals que mostren el conjunt de referències literàries que configuren l’entorn urbà dels participants (Manresa-Duran-Ramada, 2012), o propostes diverses que integren les possibilitats didàctiques de coneixement cultural sobre el territori per a alumnat de secundària (Bordons-Ferrer, 2013).
A la base d’aquest nou paradigma geograficoliterari hi ha una voluntat, des del punt de vista del lector, de relacionar les obres literàries i els autors amb els escenaris on aquestes foren creades:
Dejando aparte mitologías y leyendas, los lectores sentimos una emoción especial, difícilmente expresable, al visitar las casas, las calles y los paisajes que transitaron y donde imaginaron sus obras nuestros autores más admirados. Somos adictos a peregrinaciones devotas para ver los rincones y los cielos que contemplaron aquellos a quienes debemos tantos momentos de emoción y de iluminación. Los comprendemos mejor y nos sentimos más cerca de ellos al conocer el marco, a veces ya muy deteriorado por el tiempo inmisericorde, en que transcurrieron sus vidas y se fraguó su escritura. (Savater, 2013: 13).
2. UN RECORREGUT PERSONAL DES DE LA LLENGUA I LA LITERATURA CAP AL TERRITORI
2.1. El viatge com a pràctica literària
El primer acostament a una experiència de ruta literària amb alumnes de secundària em remet al Pla de viatge, una compilació de textos de Josep Pla feta pels alumnes mataronins de segon de BUP, als anys vuitanta, guiats pel professor Llorenç Soldevila.1 Una ruta literària que incloïa una travessia marinera n’era la motivació per fer una antologia de textos literaris que incitaven a la descoberta d’un territori seductor (l’Empordà i la Costa Brava), organitzada en funció dels llocs que visitaven. El curador del volum, el professor Soldevila, ho justificava al pròleg: «¿És educatiu donar a l’alumnat només allò que eventualment demana, és a dir, allò que tòpicament pensem que pot consumir?» (Pla, 1988). I en treia sucoses conclusions: «Després de mesos d’una intensa relació amb la literatura de Pla, possiblement la mirada dels alumnes ara descansa sobre la gent i les coses amb un batec ben diferent» (op. cit.).
Aquest hauria de ser el nostre objectiu docent, educar la mirada. Fou a Ontinyent, al cor de la Vall d’Albaida, durant el període de cinc anys viscut a l’institut de batxillerat, on encetàrem un projecte de didàctica de la literatura basat en la lectura, l’escriptura de textos literaris que tenia com a eix transversal l’elaboració de rutes literàries i tota mena de propostes d’eixides escolars (Bataller, 2010). Els alumnes havien de descobrir un territori lingüístic i literari. I, amb aquesta fi, calia eixir de la Vall, calia traure els alumnes a fora de l’aula. Una de les primeres experiències en aquest sentit, fou l’intercanvi amb els alumnes de l’institut Salvador Vilaseca de Reus, el mateix on estudià el poeta Gabriel Ferrater. Els primers viatges eren motivats pel mateix temari de l’optativa de literatura catalana de COU, cada curs amb més alumnes: la Girona de Josafat o la Barcelona de La Plaça del Diamant. Un dia, una lectura de Josep Pla ens fou determinant d’un viatge iniciàtic. Es tractava del far de sant Sebastià a Palafrugell, que de nou ens evocava el far del cap de la Nau a Xàbia.2 Allí «la carretera fa un llaç —cinta blanca entre els pins— i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar» (Pla, 1968: 475). I ja sabem que quan Josep Pla empra un adjectiu solemne cal fer-li cas. A més, el lloc té un amorós etern atractiu adolescent:
Si hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? (op. cit.)
Però, per damunt de tot, aquest espai és un lloc d’evident força literària perquè és ací on el jove Josep Pla comença a escriure, justament l’objectiu escolar que volem transmetre als nostres alumnes, tal com expressen unes delicioses línies:
Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que ens produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar… Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg. (op. cit.)
Un d’aquells cursos anàrem a l’Empordà. A la dansa de la mort de Verges, però molt especialment al Mas Pla i a l’humil cementeri de Llofriu, on descansen plàcidament les restes de l’autor d’El quadern gris. En tornar, vaig descobrir alumnes que havien fet de l’home de l’abric, de l’home de la boina, una mena d’heroi literari.
2.2. L’entusiasme i l’ensenyament de llengües
El nostre treball en les classes de literatura no havia de centrar-se en plantejaments historicistes entesos com a mera relació d’autors i obres i sinó que havia de basar-se a donar sentit als textos. Hem considerat prioritari l’impuls a les activitats de formació lectora, amb lectures i comentaris literaris dins i fora de les aules. En aquest sentit, hem aplicat activitats de producció i creació literària a partir dels textos i models literaris. Sabem que la competència literària no ve condicionada només per l’adquisició d’uns coneixements sinó també pel desenvolupament d’habilitats, de procediments cognitius i d’actituds que l’afavoresquen. I és en aquest context que s’ha assenyalat el concepte d’entusiasme com a l’eix central de la relació amb els aprenents de llengües. El professors que més influència deixen en els seus alumnes són aquells que mostren una estima per la seua diciplina i saben encomanar-ne la passió. En aquest sentit, el professor construeix el seu jo com un referent, com assenyala Dörnyei:
Projectar entusiasme té a veure amb el procés més general del modelatge (actuar com a referent), que és un mètode molt efectiu per ensenyar diverses matèries donant exemple, i aquest exemple bé pot incloure factors motivacionals com ara els esforços esmerçats, les actituds positives i l’interés pel camp concret (Dörnyei, 2008: 51).
Motivació, actituds i entusiasme. Un concepte didàctic certament relliscós. En-theós, sentir-se posseït per un Déu, n’és el seu signficat etimològic. Com que no pretenc entrar en anàlisis filològiques, faré esment d’una anècdota personal. Una nit valenciana, acomiadant-nos de l’escriptor i gramàtic Enric Valor, després d’una conversa iniciàtica, a la porta de sa casa, vam rebre una revelació sobre el sentit d’una feina que ja ens apassionava, l’estudi i la divulgació de la llengua per part de la generació que ell representava: «Nosaltres érem només uns entusiastes. Uns entusiastes de la llengua». Aquesta era la lliçó. Escoltar la paraula viva, la paraula incontaminada de la gent diversa i senzilla. Percebre els accents diversos de la terra diversa i, després, com a ensenyants, compartir aquest entusiasme amb els aprenents que ens transmeten la il·lusió de la seua joventut.3
2.3. Educació