Fatxa. Jason Stanley

conflictes. (L’Imperi otomà, per exemple, no va forçar els súbdits cristians a convertir-se.) La història mítica traçada per Orbán és a penes versemblant, però, tot i així, li permet simplificar el passat i justificar els seus objectius.

      Als Estats Units, la història del sud és constantment sotmesa a un procés de mitificació amb el qual s’intenta encobrir la vergonya de l’esclavisme i, de fet, un cop abolida l’esclavitud, encara se la va utilitzar durant tot un segle per justificar la denegació del dret de vot a la població negra. El relat central en la justificació d’aquesta negativa és una versió falsa dels esdeveniments que van tenir lloc en el període que es coneix com la Reconstrucció i que va ser immediatament posterior a la fi de la guerra civil, l’any 1865, quan es va permetre que els homes negres del sud votessin. Llavors, la població negra constituïa una majoria en alguns estats meridionals, com ara Carolina del Sud, i, durant uns dotze anys, aproximadament, els seus representants van tenir molt pes en diverses assemblees legislatives estatals i fins i tot van ocupar escons al Congrés dels Estats Units. La Reconstrucció va arribar a la fi quan els blancs del sud van tirar endavant lleis que, a la pràctica, impedien els ciutadans negres de votar, mentre ho justificaven al·legant que aquests últims eren incapaços d’autogovernar-se. El relat històric dominant en aquella època plantejava que la Reconstrucció havia sigut un període de corrupció política sense parangó i que només es va poder restablir l’estabilitat un cop els blancs van haver recuperat el control absolut de la situació.

      Black Reconstruction, obra mestra de W. E. B. Du Bois, escrita el 1935, constitueix una refutació decisiva de la que era aleshores la història oficial d’aquella etapa. Al sud, com mostra Du Bois, els blancs es van confabular amb les elits del nord per posar fi a la Reconstrucció, ja que les classes benestants tenien por que els ciutadans negres que havien obtingut recentment el dret a votar s’unissin amb els blancs pobres per desenvolupar un moviment obrer que desafiés els interessos del capital. Du Bois també explica que aquella va ser una etapa de justícia governamental, en la qual els legisladors negres no tan sols van treballar en benefici de tothom, sinó que van fer l’impossible per tenir en compte les pors dels seus conciutadans blancs. En el seu moment, els historiadors blancs van ignorar en gran mesura Black Reconstruction; en la dècada de 1960, però, la veracitat del relat de Du Bois va ser reconeguda majoritàriament.

      En el món acadèmic, els historiadors, obeint a raons polítiques, van divulgar una visió de la Reconstrucció que sabien que era falsa. No van fer servir la seva disciplina per cercar la veritat, sinó per fer-se càrrec de les seqüeles psíquiques patides per la població blanca a causa de la guerra civil. Mitjançant una visió reconfortant de la història que ocultava les profundes diferències morals que existien entre els estats, els historiadors van justificar que s’hagués privat la població negra dels antics estats esclavistes de la protecció mínima dels seus drets com a ciutadans. En l’últim capítol de Black Reconstruction, «La propaganda de la història», Du Bois denuncia amb fermesa la pràctica d’apel·lar als ideals del coneixement històric —veritat i objectivitat— per promoure determinats objectius polítics, argumentant que això mina la disciplina de la història. Els historiadors que, per interessos polítics, plantegen un relat fals tot invocant els ideals, tan preuats, de la veritat i l’objectivitat són culpables, assenyala Du Bois, de transformar la història en propaganda.