Benito Mussolini, en el discurs que va pronunciar al Congrés feixista celebrat a Nàpols l’any 1922, va declarar:
Hem creat el nostre mite. El mite és una fe, una passió. No cal que sigui realitat. [...] El nostre mite és la nació, el nostre mite és la grandesa de la nació! I a aquest mite i a aquesta grandesa, els quals volem convertir en una realitat absoluta, ho subordinem tot.1
D’aquesta manera, Mussolini deixa ben clar que el passat mític del feixisme és expressament mític. La seva funció, dins aquesta política, és vincular el sentiment de la nostàlgia als principis centrals de la ideologia feixista: l’autoritarisme, la jerarquia, la puresa i la lluita.
Amb la creació d’un passat mític, la política feixista crea un nexe entre la nostàlgia i la realització dels seus ideals. També els feixistes alemanys van percebre clarament el potencial estratègic del passat mitològic i s’hi van referir obertament. El 1924, Alfred Rosenberg, ideòleg principal del nazisme i editor del destacat diari del mateix perfil Völkischer Beobachter, va escriure: «La comprensió del nostre passat mitològic i de la nostra història i el respecte cap a tots dos seran el primer pas perquè les noves generacions s’arrelin més fermament en la terra que representa el veritable origen d’Europa».2 Per al feixisme, el passat mític té com a finalitat ajudar a canviar el present.
La família patriarcal és un dels ideals que els polítics feixistes pretenen instaurar en la societat (o als quals volen retornar, segons ells). Se la representa sempre com una part primordial de les tradicions de la nació, deteriorades des de l’arribada del liberalisme i el cosmopolitisme. Però per què resulta tan rellevant el patriarcat per a les estratègies polítiques feixistes?
En una societat feixista, el líder de la nació es correspon amb la figura del pare dins la família patriarcal tradicional. El líder és el pare de la nació i la seva autoritat legal emana de la seva força i poder, de la mateixa manera que, segons el model patriarcal, la força i el poder del pare de família són l’origen de la seva autoritat moral suprema respecte els fills i l’esposa. El líder vetlla pel benestar del seu país, mentre que, en la família tradicional, el pare n’és el principal responsable. La seva autoritat resulta de la seva força, que constitueix el valor autoritari primordial. Equiparar el passat nacional amb una estructura familiar patriarcal permet a la política feixista d’associar la nostàlgia amb una estructura autoritària jeràrquica que compleix una funció organitzativa central i que troba la seva màxima expressió en aquestes normes.
En la dècada de 1920, Gregor Strasser va ser el cap de propaganda del Tercer Reich, càrrec que posteriorment va passar a ocupar Joseph Goebbels. Segons Strasser, «per a l’home, la forma de participació més completa i valuosa [era] el servei militar i, per a la dona, ho [era] la maternitat».3 D’altra banda, en un document del 1933 en què es deixava constància de la política pública oficial del nacionalsocialisme respecte a les dones, Paula Siber, cap en funcions de l’Associació de Dones Alemanyes, va afirmar: «Ser dona significa ser mare, significa asseverar amb tota la força i determinació de l’ànima el valor de ser mare, i fer-ne una llei de vida [...]. La vocació més honrosa per a la dona nacionalsocialista no és simplement donar a llum, sinó educar els fills i fer-ho pensant en la seva gent, consagrant tota la seva voluntat i zel al seu paper i deure com a mare».4 Segons Richard Grunberger, historiador britànic del nacionalsocialisme, «l’essència del posicionament nazi respecte la qüestió de la dona» constitueix, en poques paraules, «un dogma de desigualtat entre els sexes tan immutable com el que estableix entre les races».5 En el seu article «Politics of Gender: Women in Nazi Germany» (1991), la historiadora Charu Gupta arriba a plantejar que, «de fet, l’opressió de la dona a l’Alemanya nazi representa el cas més extrem d’antifeminisme del segle XX».6
Aquests ideals pel que fa als rols de gènere estan tornant a definir els moviments polítics en l’actualitat. El 2015, a Polònia, el partit de dretes Llei i Justícia —en polonès, Prawo i Sprawiedliwość (PiS)— va guanyar les eleccions parlamentàries amb una àmplia majoria i es va convertir en el principal partit del país. Una reivindicació clau del PiS actual és el retorn a les tradicions socials cristianes i conservadores de la Polònia rural. La major part dels seus representants han expressat públicament la seva aversió a l’homosexualitat. El partit també es posiciona en contra de la immigració, i la Unió Europea ha condemnat les mesures més antidemocràtiques que ha pres, com ara la creació de lleis que permeten als seus ministres exercir el control absolut dels mitjans de comunicació públics, ja que els atorga la capacitat d’acomiadar i contractar els directors de les emissores de ràdio i televisió estatals. En l’àmbit internacional, però, és conegut sobretot per l’extremisme de les seves polítiques de gènere. L’avortament ja estava prohibit, a Polònia, amb l’única excepció dels casos en què el fetus podia patir danys irreversibles, aquells en què la vida de la mare corria un greu perill i, finalment, els casos de violació o incest. El projecte de llei que va presentar el PiS hauria acabat amb l’excepcionalitat d’aquests últims casos i hauria implicat la pena de presó per a les dones que se sotmetessin al procediment; si no va ser aprovat va ser només gràcies a la indignació i a les manifestacions de les dones pels carrers de les ciutats poloneses.
A tot el món, inclosos els Estats Units, estan guanyant terreny idees similars pel que fa a les qüestions de gènere i, molt sovint, els arguments amb què se les justifica es busquen en la història. Andrew Auernheimer, conegut com a Weev, és un neonazi destacat que, juntament amb Andrew Anglin, dirigeix el diari en línia The Daily Stormer. En un article titulat «Just What Are Traditional Gender Roles?», publicat al maig del 2017, Weev sosté que, tradicionalment, totes les cultures europees van considerar la dona com una propietat, amb l’excepció de les societats jueves i de certes comunitats gitanes, que eren matrilineals:
És per això que els jueus criticaven aquestes idees amb tanta vehemència: perquè la transmissió de béns per línia paterna resultava intrínsecament ofensiva per a la seva cultura. Si Europa té aquesta absurda concepció de les dones com a éssers independents, és com a resultat de la subversió organitzada pels agents del judaisme.7
Per a Weev, com per al nazisme del segle XX, els rols de gènere patriarcals resulten essencials per a la història europea i participen del «passat gloriós» de l’Europa blanca.
En els seus articles, el passat serveix no tan sols per justificar els rols de gènere tradicionals, sinó també per establir una distinció entre els col·lectius que es regeixen per ells i els que no. En l’Alemanya nazi, però també en la història més recent, s’ha comprovat que aquesta distinció venjativa pot arribar a desembocar en el genocidi. L’Hutu Power va ser un moviment supremacista ètnic de caràcter feixista que va sorgir a Ruanda en els anys previs al genocidi del 1994. L’any 1990, el diari Kangura, afí a la seva ideologia, va publicar els Deu manaments hutus. Els tres primers estan vinculats a qüestions de gènere: el primer considerava que qui es casava amb una dona tutsi era un traïdor que estava contaminant la puresa ancestral hutu; el tercer exigia a les dones hutus que impedissin que els seus marits, germans i fills contraguessin matrimoni amb dones tutsi. El segon manament diu així:
2. Els hutus hem de tenir present que les nostres filles hutus són les que millor i amb més dedicació compleixen el seu rol de dones, esposes i mares dins la família. No trobeu que són