A vegades, però, la política feixista deshumanitza les minories sense que això doni lloc a un estat obertament identificat amb aquesta ideologia.3 D’acord amb determinats estàndards, Myanmar, per exemple, es troba en un procés de transició cap a la democràcia; malgrat això, els cinc anys de retòrica brutal dirigida contra la població musulmana rohingya han desembocat en un dels pitjors casos de neteja ètnica que han tingut lloc des de la Segona Guerra Mundial.
El símptoma més revelador de la política feixista és la divisió. El seu objectiu és classificar la població en «nosaltres» i «ells». Aquesta distinció és utilitzada per tota mena de moviments polítics; partint d’ella, per exemple, la política comunista planteja la lluita de classes. Descriure la política feixista implica observar la manera particular com estableix una distinció entre «nosaltres» i «ells», en termes ètnics, religiosos o racials, i la utilitza per definir una ideologia i, finalment, unes polítiques concretes. Tots els mecanismes de la política feixista estan orientats a crear i reforçar aquesta distinció.
Els polítics feixistes justifiquen les seves idees rebutjant la visió generalment acceptada de la història i creant, en el seu lloc, un passat mític que doni suport al seu projecte per al present. Reescriuen la concepció de la realitat compartida per la població tot tergiversant el llenguatge dels ideals a través de la propaganda i promovent l’antiintel·lectualisme, mitjançant l’atac a les universitats i els sistemes educatius que puguin desafiar les seves idees. Aquestes tècniques donen lloc, finalment, a una situació d’irrealitat en què les teories de la conspiració i les notícies falsejades prevalen sobre el debat racional.
A mesura que la visió compartida de la realitat s’esquerda, la política feixista afavoreix el sorgiment d’una sèrie de creences perilloses i falses. En primer lloc, la ideologia feixista pretén naturalitzar les diferències entre col·lectius, fent veure que la jerarquia de valor en què classifica les vides humanes té fonaments naturals i científics. Quan les divisions i estratificacions socials es consoliden, l’empatia entre els diferents grups és substituïda per la por. Si es produeix alguna millora en la situació d’una minoria, la població dominant adoptarà una actitud victimista. La política de l’ordre públic atrau el consens general i ens identifica a nosaltres com a ciutadans honrats i a ells, per contra, com a delinqüents que, amb el seu comportament, representen una amenaça existencial per a la virilitat de la nació. L’angoixa sexual és també típica del feixisme, que veu en perill la jerarquia patriarcal davant l’avenç progressiu de la paritat de gènere.
En la mesura que el temor cap a ells creix, nosaltres passem a encarnar tot allò que és virtuós. Nosaltres vivim a l’interior, al món rural, on les tradicions i els valors més purs de la nació sobreviuen miraculosament, malgrat l’amenaça que representen el cosmopolitisme de les ciutats i les minories que s’hi amunteguen, embravides per la tolerància liberal. Nosaltres treballem de valent i ens hem guanyat amb molt d’esforç i per mèrits propis el lloc que ocupem amb orgull. Ells són uns ganduls que s’aprofiten de la generositat del nostre estat del benestar: viuen a costa dels béns que produïm i se serveixen d’institucions corruptes, com ara els sindicats, per privar de les seves retribucions els ciutadans honrats. Nosaltres produïm i ells se n’aprofiten.
Moltes persones desconeixen l’estructura ideològica del feixisme: no s’adonen que tots els seus mecanismes polítics tendeixen a fonamentar-se els uns en els altres i, per tant, no veuen la interrelació existent entre els eslògans polítics que els fan repetir. He escrit aquest llibre amb l’esperança d’aportar als ciutadans les eines crítiques necessàries per distingir les tàctiques polítiques legítimes de la democràcia liberal d’aquelles altres, nocives, emprades pel feixisme.
El llegat històric dels Estats Units recull tant el millor de la democràcia liberal com les arrels mateixes del pensament feixista (Hitler, de fet, va trobar inspiració en la Confederació Sudista i en les lleis de Jim Crow). Després de l’horror de la Segona Guerra Mundial, dels milions de persones que van haver de fugir per culpa dels règims feixistes, la Declaració Universal de Drets Humans del 1948 va afirmar la dignitat de tots els éssers humans. Eleanor Roosevelt, antiga primera dama, va encapçalar la redacció i adopció del document, que va passar a encarnar els ideals dels Estats Units, així com els de les recentment fundades Nacions Unides. Va ser una afirmació valenta i plena de força que va servir per ampliar la concepció demòcrata liberal de la persona, de manera que inclogués, literalment, la totalitat de la comunitat mundial. Va vincular totes les nacions i cultures a través d’un compromís comú pel reconeixement de la igualtat dels individus, tot donant veu a les aspiracions dels milions d’habitants d’un món en crisi que havia de fer front a la devastació causada pel colonialisme, el genocidi, el racisme, les guerres internacionals i, efectivament, el feixisme. Després de la guerra, l’article 14, que afirmava amb solemnitat el dret de totes les persones a demanar asil, resultava especialment punyent. Malgrat que, amb la declaració, es pretenia evitar que es repetís el sofriment viscut durant la Segona Guerra Mundial, també s’hi reconeixia que, probablement, determinats col·lectius es veurien obligats un cop més a abandonar els estats nació on vivien.
És possible que el feixisme d’avui dia no sigui exactament igual que el de la dècada de 1930, però el cert és que, arreu del món, torna a haver-hi refugiats. En molts països, els tràngols d’aquestes persones donen noves forces a la propaganda feixista, que assegura que la nació es troba assetjada, que els estrangers són una amenaça i un perill tant dins com fora de les seves fronteres. El seu patiment pot afermar l’estructura del feixisme, però, si se’l mira amb una lent diferent, també pot despertar sentiments d’empatia.
1
El passat mític
Els antisemites valoren el seu «punt de vista» en nom de la tradició. En nom de la tradició, d’aquest llarg passat d’història, dels llaços de sang amb Pascal i Descartes, es diu als jueus: no hi ha lloc per a vosaltres en aquesta comunitat.
Frantz Fanon. Black Skin, White Masks (1952)
Com no podia ser d’altra manera, començarem aquest llibre parlant del passat, allà on la política feixista sempre ha situat els seus orígens. Aquest model polític invoca un passat mític i pur tristament desaparegut. En funció de què defineixi una determinada nació, el passat mític pot ser pur en un sentit religiós, racial o cultural o bé en tots al mateix temps. Això no obstant, hi ha una estructura que és compartida per totes les mitificacions feixistes del passat: es tracta de la família patriarcal, que, fins i tot en les darreres generacions, ha imperat en la seva versió extrema. En un passat llunyà, la nació va viure la seva etapa més gloriosa, amb guerres de conquesta en què generals patriòtics guiaven els seus exèrcits de robustos i lleials soldats, mentre les dones, a casa, cuidaven la generació següent. En l’actualitat, aquests mites es troben a la base de la identitat nacional segons la concep la política feixista.
En la retòrica dels nacionalistes radicals, la pèrdua humiliant d’aquest passat gloriós és culpa de la globalització, la tolerància dels cosmopolites i el respecte per «valors universals» com la igualtat, els quals consideren responsables de l’afebliment de la nació davant de desafiaments reals i amenaçadors que posen en perill la seva existència.
En general, aquests mites s’inspiren en la il·lusió d’una uniformitat passada que mai