És evident que en el discurs polític s’introdueix sovint, i sense que es prengui consciència del fet ni de les seves implicacions, un llenguatge dominat pel punt de vista masculí, així com referències als rols de les dones i a la seva vàlua particular. Durant la campanya electoral del 2016 als Estats Units, va sortir a la llum un vídeo en què Donald Trump, aleshores candidat republicà a la presidència, feia comentaris vexants i grollers sobre les dones. Mitt Romney, que havia sigut el candidat del partit en les eleccions del 2012, va opinar que les paraules de Trump humiliaven —va dir textualment— «les nostres esposes i filles». Per la seva banda, Paul Ryan, president de la Cambra de Representants i membre del Partit Republicà, va afirmar: «S’ha de donar suport i venerar les dones, no tractar-les com a objectes». Ambdues declaracions deixen entreveure una ideologia patriarcal subjacent que caracteritza en gran mesura les polítiques del Partit Republicà dels Estats Units. Tots dos polítics es podrien haver limitat a descriure els fets de la manera més clara possible, indicant que els comentaris de Trump humilien la meitat de la ciutadania del nostre país. L’afirmació de Romney, però, en un llenguatge que recorda el dels Deu manaments hutus, descriu les dones referint-se exclusivament a rols familiars tradicionalment subordinats, és a dir, com a «esposes i filles» (ni tan sols com a germanes). Paul Ryan, amb la caracterització que duu a terme de les dones com a objectes de «veneració» i no de respecte com a iguals, està fent el que la seva pròpia frase condemna: parlar-ne en termes d’objecte.
Dins la política feixista, la família patriarcal s’insereix en un relat més ampli entorn de les tradicions nacionals. L’actual primer ministre hongarès, Viktor Orbán, va assumir el càrrec el 2010. Des de llavors, ha supervisat la demolició de les institucions liberals d’aquell país a fi i efecte de crear el que ell descriu obertament com un estat il·liberal. A l’abril del 2011, Orbán va promulgar una nova constitució: la Llei fonamental d’Hongria. Al seu inici, la «Professió de fe nacional» en deixa clar l’objectiu; el primer que fa és lloar la fundació de l’Estat hongarès per part de sant Esteve: «Ell va incorporar el nostre país a l’Europa cristiana, mil anys enrere». A continuació, s’hi expressa, amb orgull: «Durant segles, el nostre poble ha defensat Europa en diferents lluites» (en referència, se suposa, a l’Imperi otomà musulmà). A més, el text reconeix «el paper del cristianisme en la protecció de l’esperit nacional» i es compromet a «promocionar i defensar el patrimoni del país». Finalment, promet complir amb «la renovació intel·lectual i espiritual que Hongria necessita» i donar eines a les noves generacions perquè, gràcies a elles, «Hongria torni a ser un gran país».
La primera sèrie d’articles de la Llei fonamental, recollits sota el títol «La fundació», estan identificats amb lletres. L’article L diu el següent:
(1) Hongria protegirà la institució del matrimoni com a unió entre marit i muller fonamentada sobre una decisió voluntària, i la família com a base per a la supervivència de la nació. Els llaços familiars es basaran en el matrimoni i|o en la relació entre pares i fills.
(2) Hongria incentivarà la ciutadania perquè tingui família.
(3) La protecció de les famílies estarà regulada per una llei orgànica.
Els articles del segon apartat, «Llibertat i responsabilitat», estan introduïts per números romans. L’article II prohibeix l’avortament.
El missatge és clar: el patriarcat és una pràctica exemplar heretada del passat i cal protegir-lo del liberalisme amb l’ajuda de la Constitució del país. La política feixista se serveix dels mites del passat patriarcal, en perill davant l’avenç dels ideals liberals i tot el que comporten, per sembrar el pànic entre els qui veuen trontollar el seu estatus jeràrquic, ja sigui el gènere masculí o el grup dominant que necessita protegir la seva puresa i el seu estatus de l’assetjament extern.
Mentre que el «retorn» a una societat patriarcal consolida la jerarquia de la política feixista, l’origen d’aquesta jerarquia es remunta a una època encara més remota (en el cas d’Hongria, la de sant Esteve). En els temps gloriosos, els membres de la nació o ètnia elegida es feien amb el lloc que els corresponia, al capdamunt de l’escala social, a través del control absolut que exercien sobre la cultura i l’economia. Aquesta estratègia és de vital importància. La política feixista es pot concebre com una política de jerarquies (als Estats Units, per exemple, la supremacia blanca requereix i comporta una jerarquització estructural), en la qual el poder duu a terme una distorsió de la realitat. Si s’aconsegueix convèncer una població de la seva excepcionalitat, del fet que està predestinada, per la natura o per inspiració divina, a governar altres pobles, el resultat és la instauració d’una mentida monstruosa.
El moviment nacionalsocialista va derivar del moviment völkisch alemany, els partidaris del qual volien recuperar les tradicions del passat medieval mític del país. Malgrat que l’obsessió d’Adolf Hitler estava vinculada a una determinada visió de la Grècia antiga, que servia com a model per al seu Reich, altres nazis destacats, per exemple Alfred Rosenberg i Heinrich Himmler (un dels membres més poderosos del règim), eren grans admiradors i promotors del pensament völkisch. Bernard Mees, el qual, en The Science of the Swastika, del 2008, ressegueix la connexió històrica entre l’estudi de l’antiguitat a Alemanya i el nacionalsocialisme, escriu:
Aviat, els escriptors völkisch van descobrir que la imatge dels antics alemanys podia resultar útil; el grandiós passat germànic es podia utilitzar per justificar els afanys imperialistes del present. Cap a finals dels anys trenta, els periòdics nazis presentaven el desig de Hitler de dominar l’Europa continental com l’acompliment natural del destí germànic, que el duia a repetir les migracions del poble ari en la prehistòria, així com els posteriors desplaçaments del poble germànic per tot el continent durant l’antiguitat tardana.8
La tàctica que van desenvolupar Rosenberg, Himmler i altres líders nazis ha servit d’inspiració a les polítiques feixistes d’altres països. Per als seguidors del moviment Hindutva, a l’Índia, els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb l’arribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents d’Occident van ser introduïts al país. El moviment Hindutva ha elaborat una versió mítica del passat de l’Índia, la idea d’una nació hindú pura, amb la qual es pretén complementar de manera efectista la que és la veritable història del país segons els especialistes. El principal partit nacionalista de l’Índia, el Bharatiya Janata Party (BJP), va adoptar la ideologia Hindutva com el seu credo oficial i va adquirir influència al territori gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació d’un retorn a aquest passat fictici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa. El BJP és hereu del braç polític del Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), un partit nacionalista hindú d’extrema dreta que defensa la repressió de les minories no hindús. Nathuram Godse, l’home que va assassinar Gandhi, era membre de l’RSS, com també ho va ser l’actual primer ministre indi, Narendra Modi. L’RSS reconeixia obertament la influència dels moviments feixistes europeus i, a la darreria dels anys trenta i durant els quaranta, els seus representants van elogiar amb freqüència Hitler i Mussolini.
La finalitat estratègica d’aquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció d’un passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història fictícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualificar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per mortificar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part d’un procés de mitificació del passat heroic del sud que volia restar importància