La política feixista nega qualsevol període obscur del passat d’una nació. A l’inici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en territori nacional durant l’ocupació nazi, inclosos els pogroms, l’existència dels quals està ben documentada. Segons Ràdio Polònia, «a l’article 55a, clàusula primera, del projecte de llei s’afirma que “tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o l’Estat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany [...] o d’altres crims contra la pau i la humanitat o de crims de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de fins a tres anys”». L’article 301 del codi penal turc declara il·legals «els insults a la identitat turca», inclosa la menció del genocidi armeni que va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial. Tots aquests intents d’esborrar el passat nacional per mitjà de la legislació són propis dels règims feixistes.
El Front National [des de l’1 de gener del 2018, Rassemblement National] és el partit radical d’extrema dreta a França i ha sigut el primer partit neofeixista d’Europa Occidental que ha obtingut un èxit electoral considerable. El seu primer líder, Jean-Marie Le Pen, va ser condemnat per negar l’Holocaust. La seva filla, Marine Le Pen, el va succeir al capdavant del Front National després de quedar segona a les eleccions presidencials del 2017. El paper que la policia francesa va tenir durant el mandat de Vichy en la cerca i captura de jueus francesos per enviar-los als camps d’extermini nazis està ben documentat; això no obstant, durant la campanya electoral del 2017, Marine Le Pen va negar la complicitat francesa en una batuda d’especial magnitud en què tretze mil jueus francesos van ser retinguts a la pista del Vélodrome d’Hiver, per ser enviats, posteriorment, a camps d’extermini. En una entrevista televisada, a l’abril del 2017, la candidata va dir: «Crec que França no és responsable del que va passar al Vél’ d’Hiv. [...] En termes generals, crec que, si hi ha responsables, aquests són els qui ocupaven el poder aleshores; no pas França». Va criticar, també, que la cultura liberal predominant havia ensenyat als més joves que tenien «totes les raons del món per criticar [el país] i per veure únicament les facetes més fosques» de la seva història. «Doncs bé», va afegir, «jo vull que tornin a sentir-se orgullosos de ser francesos».
A Alemanya, on aquesta mena de declaracions públiques de negació de l’Holocaust estan prohibides per llei, el partit d’extrema dreta Alternativ für Deutschland (AfD) va sorprendre el públic general alemany en erigir-se com a tercera força política al Parlament en les eleccions del 2017. Al setembre d’aquell any, durant la campanya electoral, un dels líders del partit, Alexander Gauland, va dir en un discurs: «Mai ningú no ha hagut d’enfrontar-se a un passat tan òbviament falsejat com el d’Alemanya». Gauland va fer una crida a «restituir als alemanys el seu passat», en referència a un context en què fossin lliures de sentir-se «orgullosos de les fites assolides pels seus soldats en totes dues Guerres Mundials». De la mateixa manera que els membres del Partit Republicà als Estats Units acusen els estudis històrics que donen prova de la brutalitat de l’esclavitud de «discriminar» la població blanca —especialment la del sud—, per tal de rendibilitzar el ressentiment (i el vot) blanc, l’AfD intenta arreplegar vots tot presentant el relat històric rigorós del passat nazi del país com un mecanisme per represaliar el poble alemany. En un discurs que va tenir lloc uns quants mesos abans a Dresden, Björn Höche, un dels líders de l’AfD, va vindicar apassionadament el dret a, en paraules seves: «una cultura de la memòria que ens identifiqui per damunt de tot amb els grans assoliments dels nostres avantpassats».10
La referència de Höcke a una «cultura de la memòria» guardava similituds inquietants amb les idees del creador del mite de l’Alemanya nazi. L’any 1936, el mateix Himmler es va expressar en termes semblants sobre la necessitat de fer valer els propis mèrits:
Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre i quan reconegui el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. [...] Volem que quedi clar als nostres homes, així com al poble alemany, que el nostre passat no s’estén uns mil anys enrere i ja està, que no érem un poble bàrbar sense cultura pròpia que hagués d’adoptar-ne d’alienes. Volem retornar a la nostra gent l’orgull per la nostra història.11
Quan no s’inventa un passat per instrumentalitzar els sentiments de nostàlgia, la política feixista el selecciona amb molta cura i deixa fora tot allò que podria obstaculitzar l’adulació irreflexiva de la glòria de la nació.
Per poder debatre amb honestedat què hauria de fer el nostre país, quines polítiques hauria d’adoptar, necessitem acordar una realitat comuna, i això inclou el propi passat. La història, en una democràcia liberal, ha de cenyir-se a la veritat i proporcionar una descripció fidel del passat que no obeeixi a interessos polítics. Implícita en la política feixista, en canvi, hi ha l’exigència de convertir el passat en un mite, en una versió del patrimoni nacional que ajudi a obtenir rèdit polític.
Si algú no troba preocupant el fet que certs polítics facin una crida explícita a esborrar la memòria històrica més dolorosa, val la pena que es familiaritzi amb la recerca que, en l’àmbit de la psicologia, s’ha dut a terme entorn de la memòria collectiva. En el seu article «Motivated to “Forget”: The Effects of In-Group Wrongdoing on Memory and Collective Guilt» (2013), Katie Rotella i Jennifer Richeson presenten un experiment en el qual van fer llegir als participants, tots ells estatunidencs, uns passatges «sobre l’opressió i la violència exercides sobre els indis americans», els quals estaven formulats de dues maneres diferents: «Concretament, els perpetradors de la violència eren caracteritzats bé com els primers pobladors del que més tard serien els Estats Units (condició endogrupal), bé com europeus instal·lats al territori (condició exogrupal)».12 L’estudi va mostrar que les persones són més proclius a patir una certa amnèsia pel que fa a les agressions quan es fa explícita la condició de compatriotes dels seus perpetradors. Quan es presentava els agents de la violència com a estatunidencs (no com a europeus), els participants tenien més dificultats per recordar els fets històrics negatius i, «a l’hora de referir-se a allò que sí recordaven, hi restaven importància si els autors eren membres de l’endogrup». La recerca de Rotella i Richeson parteix d’un corpus de feina previ en què es van obtenir resultats similars.13 Ja existeix, per tant, una predisposició important i fortament arrelada a oblidar i minimitzar els actes polèmics comesos en el passat pel grup amb el qual hom s’identifica. Encara que els polítics no ho encoratgessin, els estatunidencs tendirien a minimitzar els seus antecedents històrics d’esclavitud i genocidi, els polonesos seguirien normalitzant el pes de l’antisemitisme en la seva història i els ciutadans turcs tendirien a negar les atrocitats comeses contra els armenis en el passat. El fet que hi hagi dirigents que insisteixin a inculcar en la societat aquestes actituds no fa sinó afegir llenya al foc.
Els líders feixistes invoquen la història per substituir la versió històrica real per una altra de mítica i gloriosa que, en els detalls específics, pugui afavorir els seus projectes polítics, amb l’objectiu final de reemplaçar la veritat per poder. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, s’ha inspirat en la lluita