Contra la inèrcia. Maria-Mercè Marçal

habituals en els seus textos per mirar de fer-los servir. Però em preguntava si realment calia imitar la seva llengua d’aquesta manera, si no acabaria fent un pastitx. Per què no traduir aquells esdeveniments de manera que m’ajudessin a comprendre’ls i a comprendre qui els relatava?

      L’any setanta-nou jo tenia catorze anys i vivia a Cal Rosal, una colònia industrial del Berguedà en plena crisi econòmica. Fins allà arribaven els ecos de l’agitació política, de l’entusiasme i la decepció d’un moment en què tot semblava possible. Recordo els cartells de Nacionalistes d’Esquerra i les expectatives que va aixecar entre gent una mica més gran del nostre voltant. En Josep Parcerissa —que també és de Cal Rosal— ens explicava què passava a Barcelona, i també qui era la Maria-Mercè Marçal (de qui s’havia fet amic a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu). Per a mi tot el que explica Marçal en aquests articles és al mateix temps llunyà i familiar. Molts dels detalls m’eren desconeguts; d’altres els havia oblidat, o els coneixia vagament. Però el clima, l’olor del moment, sí que m’és familiar. Aquesta olor és el que voldria transmetre amb la meva traducció.