1 Julià, Lluïsa: Maria-Mercè Marçal: una vida, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2017.
2 De Miguel, Jordi; Maria-Merçè Marçal, la revolta permanent, Sentit Crític, 12 de novembre del 2017.
3 Ibarz, Mercè; Maria-Mercè Marçal en present continu, Barcelona Metròpolis, octubre del 2018.
UNA FEMINISTA KILLJOY
HELENA GONZÁLEZ FERNÁNDEZ
Maria-Mercè Marçal, cronista política i en gallec? Com va arribar a publicar vint-i-sis cròniques al setmanari independentista A Nosa Terra entre 1979 i 1980? Què aporten aquests textos perduts a la comprensió de la trajectòria política i intel·lectual de Marçal, llavors col·laboradora habitual a Lluita, revista del PSAN? En quin sentit trastoca el relat de les relacions polítiques entre Catalunya i Galícia? Què documenta i per què eixampla el relat polític del postfranquisme? Des de quina posició ressegueix les tensions existents entre independentistes —part dels quals havien defensat la lluita armada en un marc global de descolonització dels pobles—, constitucionalistes del 1978 i autonomistes del 1979? En quins termes es va produir el debat sobre l’anomenada «doble militància» que van obrir les feministes independents? Encara espurneja aquest debat? La figura autoral que s’albira en els textos polítics de Marçal en la premsa independentista gallega i catalana es correspon a la feminist killjoy de Sara Ahmed? Anem a pams.
El 25 de juliol de 1979 Marçal participa, com a representant del PSAN, en el Día da Patria Galega. La diada reivindica la pàtria i no pas la nació per tal de refermar, des del pensament fort, el nacionalisme i l’independentisme envers la idea de nació del galleguisme. Aquell dia la catedral separa dues concepcions divergents de Galícia: per davant, des de la Praza do Obradoiro, s’accedeix a la catedral per a la litúrgia oficial, amb refermament monàrquic; per darrere, la Praza da Quintana s’omple per al míting polític de l’esquerra independentista. Hi ha encara dues manifestacions més convocades a Compostel·la.
El 1979 la Unión do Povo Galego (UPG), l’Asamblea Nacional-Popular Galega (AN-PG) i el Bloque Nacional-Popular Galego (BN-PG) organitzaven la diada no unitària de l’esquerra independentista. La UPG i el PSAN-p mantenien contactes des de 1974, un moment marcat per l’agonia del franquisme, ETA i aquella espurna de felicitat que va provocar la Revolução dos Cravos del 25 d’abril entre els partits d’esquerra. Una revolució que barrejava la pèrdua de les colònies portugueses, la victòria contra la dictadura militar, l’aliança entre exèrcit i ciutadania, la flor als fusells i la utopia de l’alliberament socialista i popular vinguda d’un Portugal precari.
La crònica fotogràfica que fa Xan Carballa aquell 25 de juliol brinda una imatge desconeguda fins ara: Maria-Mercè Marçal porta una pancarta a la manifestació prèvia al míting de la Praza da Quintana, al costat de representants del Frente Sandinista, l’OLP, Herri Batasuna (HB) i Herriko Alderdi Socialista Irautzalea, IPC o el bolivià MPLN. En el reportatge gràfic que Pablo Viz i Xurxo Fernández fan per A Nosa Terra (2/08/1979) al fons de la Praza da Quintana destaquen l’estelada i la pancarta del PSAN, que portava escrit «INDEPENDÈNCIA». I a l’escenari, Josep Guia, del PSAN, comparteix parlaments amb l’històric dirigent basc Telesforo Monzón, que en aquell moment milita a HB, i Bautista Álvarez per la UPG, entre d’altres.
Una mica més tard, a la romaría de San Domingos de Bonaval, Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), que va ser dirigent de la UPG i era llavors directora d’A Nosa Terra, li proposa a Marçal (Ivars d’Urgell, 1952) col·laborar en la secció «Estat». Són dues dones amb experiència en els òrgans de partits per l’alliberament, amb una idea formada sobre el feminisme i alè literari. Marçal accepta i, de diada —de Galícia— a diada —de Catalunya—, el primer text que dicta és la crònica de l’Onze de Setembre, marcat també per la divisió davant dels estatuts, «molles caigudes de la Puerta del Sol». Així els anomenava Telesforo Monzón el 25 de juliol. La secció «Estat» resseguia des del primer número, l’activitat del nacionalisme a Euskadi i els Països Catalans, però el 1979 s’hi produeix un canvi: passa de les col·laboracions de to periodístic per entendre l’actualitat política catalana de dreta a esquerra, a les cròniques posicionades de Marçal, fetes des de l’independentisme, i fins i tot com a candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva incessant activitat situa Marçal en un lloc molt interessant per fer crònica de la campanya electoral, del joc d’escacs que durà cap a la primera legislatura del Parlament en democràcia. Com a independentista de l’alliberament valora les estratègies dels sectors autonomistes i les friccions entre les organitzacions d’esquerres, configurant una constel·lació canviant de partits i coalicions. També la creació de Nacionalistes d’Esquerra, amb la seva Assemblea de Dones, i l’obertura de l’independentisme cap als moviments socials.
A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado —signava Emilio Veiga—, el director de Lluita, Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de l’independentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article d’Eva Serra sobre l’anomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro, director molts anys d’A Nosa Terra, suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de l’actualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita d’Eiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi —aquest és el cas d’Eva i Blanca Serra— o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.
La darrera crònica de la Maria-Mercè, del 7 de novembre de 1980, just abans del naixement de la seva filla, se centra en les tensions entre Adolfo Suárez i Jordi Pujol. Després encaminarà el seu activisme cap al feminisme independent, la defensa de la llengua, el pacifisme o la creació d’organitzacions feministes, com ara el Comitè d’Escriptores del PEN Club català. Totes aquestes passions apareixen en aquests escrits polítics de 1979 i 1980.
Malgrat que en la xeira galega Marçal s’ocupa sobretot de la política de partits o el confrontament electoral i pot semblar allunyada, doncs, del seu activisme feminista, una lectura atenta, com ara la de Lluïsa Julià a les VII Jornades Marçalianes, permet comprovar que les cròniques gallegues completen i refermen els textos sobre política feminista de l’autora a Lluita en un període clau per als nacionalismes, els feminismes i la trajectòria ideològica de l’autora. I encara més. A A Nosa Terra s’esmenten debats que es desenvolupen als seus articles a Lluita, com ara la doble militància feminista, l’avortament —encara una prioritat feminista pel persistent totalitarisme gestacional— o l’emergència del moviment organitzat gai i lèsbic.
Aquesta coherència no amaga, però, la diferència en el to i la temàtica. Que potser les cròniques gallegues, centrades en l’actualitat política, responen a la lògica del «paraigua totalitzador» de la nació? O només es deu a un condicionant formal, que tenia a veure amb els continguts que s’esperaven de la secció «Estat» del setmanari? Justament en aquest període Marçal és ben conscient de la doble, o més ben dit, la triple militància feminista que prioritza com a assumpte «de tots» l’agenda pàtria envers la democràcia i l’alliberament nacional i posterga les reivindicacions «de part», en aquest cas les dones, relegades a la simple condició de minoria. Algunes de les reivindicacions feministes s’anaven recollint en el nou marc legal, ja que eren una prova de modernitat imprescindible per a la democràcia postfranquista, com ara l’abolició de l’adulteri, la consecució de drets