Com arrenca un compromís de per vida?1 Un dia sura el dubte i comença a eixamplar-se. Tots tenim un jorn que és punt d’inflexió quan a les entrelínies de la foscor s’escola, imprevist i inesperat, un llumí. Contra aquella por atàvica de la llibertat en què les adoctrinaven, un dia un professor de Segòvia desobeeix la dictadura i els obre a l’institut la clau que obre tots els panys: la biblioteca perduda, prohibida i, com la llengua, abolida. Les rescata totes dues, llengua i biblioteca, per descobrir que no som d’eixe món, per aprendre a llegir-se «les unes a les altres» i comprendre que alguna cosa relliga tots els pilars del règim: la indissoluble unidad de la patria, la inqüestionabilitat papal del patriarcat i la infranquejable dominació del mercat en temps de crisi capitalista. Independentista, feminista, socialista. Tres voltes rebel i d’allà, directament, a la cultura de la clandestinitat. One more time, Maria-Mercè Marçal.
Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a l’Estat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de l’os del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem d’aprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i l’hybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i l’emancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.
Contra tots els reialmes del patriarcat —val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat—, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’Estat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia d’octubre.
Opció antiga també —i, per tant, sòlida i arrelada— per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes d’acció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que l’Estatut sucursalista pugui permetre. L’independentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora d’aquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».
Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí —i una morterada per a la privada concertada—; mobilitzacions pel dret a l’avortament —empresonaments inclosos— i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa —passat present—; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens d’urani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en l’espiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa —setge i cotilla— existeix des d’aleshores.
Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora. On el dilema neuràlgic no era què faria l’Estat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia —hi tornarem avui?—. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces d’alliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes d’Esquerra i l’intent d’introduir el 1984 —aquell any tan orwel·lià— un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte —tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins— i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després —abans fou la Rodoreda o la Bertrana— han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades —Dolors, Carme— i dones exiliades —Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.
La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. S’hi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de l’extrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; l’altre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan l’oasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i s’oblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper —mite i realitat— de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat d’una lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres —la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la d’alliberament nacional— quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament —entre el PSUC i CDC— al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.
Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire d’un capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i —pareu l’orella, obriu els ulls— «l’efecte tralla» d’aleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de l’odi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, l’avui s’assembla