Contra la inèrcia. Maria-Mercè Marçal

de la dreta»— confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No —cou i dol—, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des d’on construir —un punt de partida— sinó un sostre —punt d’arribada— del qual pretenien —pretenen— que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de l’amnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de l’oca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de l’època, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després d’aquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.

      Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a l’estrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones s’hi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era l’hivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no s’ho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades d’atrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país d’insubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.

      Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana d’Estiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit, abans de deixar-lo enmig de l’enèsima escissió, creés el Front de Dones —«voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins»—. Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada —curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples—, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes d’Esquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de l’independentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. L’apunt: els articles gallecs de la Marçal s’ubiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que s’esgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.

      Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.

Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri s’ha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne d’altres. La literatura, escriu l’amic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a l’illa de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi² xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa […], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, l’ecologisme, l’antimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.

Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A l’Helena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas —el traductor, l’escriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència—, i a l’equip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a l’abast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent»³. A l’Helena també, per facilitar-me el primer recull d’articles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de l’hivern del 2018 a Lleida. Me’ls va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos d’on han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.

      Vulnerabilitats insurrectes en la terra de mai, dilema final i pregunta oberta per cloure. Estem a l’altura del llegat? Resposta incerta, desigual i fractal; però si no ho estem, sempre podrem posar-nos-hi. Què fa el poder sempre? Repetir-se com l’all. Què hem de fer nosaltres? Repetir-nos també. Reiterar-nos. Insistir-hi. Perquè cada cop que ens repetim —en la solidaritat entre iguals, en el suport mutu recíproc, en l’ètica de la resistència, en el somni de les justes— interrompem breument la seva comptabilitat patriarcal, criminal i assassina.

      Raó del cos, escola de rebel·lia entre l’atzur i l’atzar, algú va dir que les grans batalles es guanyen per tossuderia. Desglaç. Foc que no es consum, foc que no és consum. El de les bruixes, com diu una vella samarreta, d’ahir, avui i demà als Països Catalans. Des de les nits lliures, la barqueta de la Marçal no ha deixat mai de solcar totes les aigües de cada contradicció, contra les aigües glaçades del càlcul egoista. Al capdavall, és la barqueta en què hem crescut i en què creiem: la barqueta des d’on resistim encara. Per sort marçaliana, uns quants —menys dels que voldríem, moltes més dels que voldrien— ens en vam anar cap als marges i allà, perduts en la intempèrie i cercant l’altra història, la vam retrobar. Aquests plecs de la memòria resistent d’ahir ens ho recorden avui, solcant un demà on poder reteixir llibertats, caminar els dies i cuidar les vides. Tant com declinar ara i aquí, i poema a poema, l’altre futur marçalià —el que ens queda per fer— que ens espera.

      Gràcies, MMM.

      Gràcies sempre.

      David Fernàndez,