• Reflexions a l’entorn de la doble militància (1)
• Campanya feminista pel divorci
• Nosaltres també hem avortat voluntàriament
ALTRES TEXTOS: «UNA XARXA ENTRE NOSALTRES I LES DONES»
• Per què l’assemblea de dones NE?
• Dona i nació: feminisme i nacionalisme
NO ENS HO CREUREM...
DAVID FERNÀNDEZ
Fosca hereva del foc que no es consum.
Amor violent del desert: coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela rebel,
sense cap cel per perdre ni guanyar.
Només d’atzur tibant,
l’interrogant en cingle.
Maria-Mercè Marçal
...o d’entrada, incrèduls, no ens ho acabarem de creure; i, en canvi, ho haurem d’assumir si volem bandejar el cinisme, esmicolar la hipocresia i defugir l’autoengany. No us penseu, al capdavall i rere la perplexitat inicial, ens ho creurem de grat i amb agraïment. I encara més: tindrem la radical necessitat de voler-ne cada dia un xic més per continuar obrint portes i finestres. Ja ho veureu, ja ho viureu, ja ho llegireu des de bon començament: al principi, article rere article, anireu llegint i consultant la data de publicació amb sorpresa, astorament o commoció. Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada? I aleshores ens ho repreguntarem altre cop: quant varien les coses realment en quatre dècades? Què canvia i què roman? Què muta i què es camufla? Què en queda i què s’ha esvaït? Què es disfressa encara i què perviu dissimulat? Cop de porta sec: com costa —i quant de temps— transformar la realitat? Com rutlla, aleshores, la tirania estàtica del cronos? Som sempre al mateix lloc, en bucle i déjà-vu?
Sal oberta, la lectura de Contra la inèrcia no deixarà indiferent ningú que vulgui descodificar el passat per entendre el present i albirar altres futurs no programats per la màquina-maquinària del poder. Les preguntes incessants s’anotaran en les tangents d’aquestes pàgines noves que parlen del vell que no marxa i del nou que no arriba enmig d’un mentrestant que sempre dura massa. Mirall del temps, aquesta recopilació d’articles de la Maria-Mercè Marçal, la més periodista, la més activista, la més política —a cavall de la crònica sense excuses i la reivindicació sense embuts—, ens retrotransportaran altra vegada al perquè de tot plegat. Al primer origen, als dies inacabats i les nits encara no closes.
Primera empremta. Si el mitjà també és el missatge, la tria d’on van ser publicats mai va ser casual. N’era causal en el fil de la causa llibertat: premsa política, avui quasi desapareguda d’arreu excepte de l’hemeroteca, que va des dels escrits polítics a l’històric Lluita del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), escissió esquerrana de l’FNC que va segellar la indissociabilitat d’alliberament nacional, social i personal, fins a la impagable troballa recuperada per l’Helena González: les col·laboracions periòdiques de la MMM a l’A Nosa Terra, ineludible capçalera de referència esquerrana de la raó democràtica de la llibertat gallega, germana de la catalana i cosina de tantes altres. Tota una retrobada republicana, lila i roja, de quan es travessava —altra vegada també— la cruïlla incerta entre el frau i l’esperança. 1978 de nou, compassos d’immobilisme i retrunys de desig de canvi, quan ja aleshores s’intentava obrir per baix quasi tot el que es va acabar tancant per dalt. Mai no hi ha història sense contrahistòria, és cert, i aquestes pàgines us parlaran de l’altra: la que mai se’ns va explicar i ens ha arribat quasi esparracada però mai muda. S’hi retrobaran aquell «tres voltes rebel», esdevingut divisa i traduït en anàlisi política del moment, farcell d’articles i motxilla d’esperances mai no vençudes: dona, de classe baixa i nació oprimida; desigualada, desclassada, desplaçada.
Copsareu el pes del pas del temps. I com semblaria que algunes coses resten seculars. Dones perseguides per exercir el dret al propi cos, manifestacions per la qualitat d’una escola pública precària, crisis socials esbotzant barris i perifèries, atacs a la unitat de la llengua, compromisos ecologistes davant les destrosses —ni fum ni fam ni fems— del territori, continuïtats franquistes sense interrupció, vella política camuflada com a nova i divisions en el si de l’esquerra catalana. Tan lluny i tan a prop. Perplexitat sense ingenuïtat, quatre dècades després.
Més encara. Un dels objectius centrals del franquisme va ser el de destruir la nostra memòria com a poble. Llegit avui, impacta i compacta. Mot a mot, dempeus contra la inèrcia, retrobem la mateixa voluntat marçaliana inscrita en cada poema: voluntat d’anar al fons de les coses i fins al fons del pou de la tragicomèdia, esbocinant la lògica de tota rapinya i qualsevol dominació i fugint dels debats llampec, viscerals o superficials, tan consubstancials a la política mascle alfa que controla el tinglado i ens controla a nosaltres. Tot alhora, mirall del temps que passa i que no passa endebades, és sobrer recordar allò més obvi: podent escollir va triar, socialment i políticament, l’opció més arriscada, el camí més tancat, la militància menys còmoda. La que ho qüestionava tot en els paràmetres emancipadors i transformadors de l’esquerra d’alliberament nacional, nascuda en el tèrbol atzur del 1968 de les llavors del que la urpada del 1939 no es va endur i que aleshores era incipient encara, renaixent altre cop de les cendres, la runa i els dubtes, que és des d’on sempre reconstruïm.
Pàtria, patriarca, patriarcat, la Marçal va escollir la complexa simultaneïtat de les lluites —el trinomi feminisme, independència i socialisme— i el necessari burxar en les contradiccions entre elles, tan sovint tan poc harmòniques. Sempre la mateixa perspectiva alliberadora —contra els sostremorts de tot poder— ja fos en la qüestió social, en la qüestió nacional o en la perspectiva de gènere. Crítica amb l’esquerra quan s’autoesguerra, punxó hiperrealista als punts foscos de la tradició marxista i premonitori avís de la incapacitat del moment —hem avançat?— per copsar la interrelació directa entre capitalisme i patriarcat. L’enemic, diguem-ho com ho diu ella, no només és fora: és dins i sobretot és a dins de nosaltres mateixos. Escrit el 1979 i fa quaranta anys, podria ser avui una piulada a Twitter: «Mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que sí que va assumint en la teoria». Mot a mot, va surant la revolució sense model que és el feminisme, per dir-ho en les justes paraules de l’estimada Fina Birulés: una llibertat que s’ha d’anar construint enmig de la polseguera i assumint-ne tots els costos. No són pocs. Una evidència, una experiència, revisitada: que el procés de canvi no està exempt de trauma, que carreguem totes les contradiccions que ens travessen i que el cos és un camp de batalla. El risc de la dolorosa transformació cap a la llibertat. O bé l’anul·lació, la marginació, la mort en vida.
Sotraga —roman— el dubte sobre la metamorfosi gattopardiana, els girs de 360 graus i les façanes que muten sense mutar cap fonament ni estructura. El parany