La paraula realisme per expressar la condició de real, o sigui l’objectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme s’oposa a idealisme, i estic absolutament segura que més d’un lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí s’impacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme s’oposa a idealisme? Doncs ja està bé!».
Doncs no ho està, de bé, perquè el que m’agradaria poder demostrar és que el sentit epistemològic de realisme s’introdueix en la textura del pensament actual i col·labora a la confusió que el terme realisme arrossega.
Quantes vegades he recordat la frase de Zubiri: «¡No se trata de eso!». Quantes vegades hem vist l’honesta i legítima actitud idealista qualificada de realisme, sense adonar-se que l’observador saltava d’un lèxic que feia referència a la forma del coneixement i no a la fe intuïtiva en la consistència dels objectes. Jaume Vidal Alcover ha parlat irònicament moltes vegades de la utilització contradictòria del mot objectivitat. Una pregunta aclaridora seria: què entenem per objecte?
Objecte és simplement allò que s’oposa al subjecte. Per tant, voldrà dir una cosa o en voldrà dir una altra, segons quina sigui la funció que assignem al subjecte. I el subjecte, és a dir, l’ésser humà, que pensa i actua, adquireix, a l’alba del Renaixement, un augment progressiu de facultats creadores. El món, és a dir, l’univers ordenat que l’home té enfront seu és producte, no origen, de les seves idees. L’ordenada ciència de Plató es posa de moda. Tot és projecte, captat directament d’un univers perfecte: l’amor, la teoria de l’Estat, la religió que es converteix en mística. Sol, en el centre del món, l’home es troba més a prop de l’origen del pensament que de les coses que té a l’abast de la mà. Per això la dialèctica platònica es troba sempre com a taula de salvació d’aquesta heroica actitud solitària, i per això, mentre els científics es dediquen, tot sols, a determinar relacions numèriques de fenòmens i s’allunyen definitivament dels pensadors, dels poetes, aquests busquen amb passió una identificació amb les idees pels camins de la mística.
Segons el lèxic usat en les escoles medievals, aquests teòlegs platonitzats s’havien deixat seduir definitivament pel realisme. Heimsoeth, un dels historiadors del pensament, amb una capacitat de síntesi admirable, ens explica en aquell llibre titulat Els sis grans temes de la metafísica occidental, que tant d’èxit va tenir els anys trenta, l’apassionada discussió sobre els universals, que va mantenir els homes de les escoles en un constant combat tan dur, tan agre, tan verinós, com el que avui pot oposar socialdemòcrates i comunistes. Sembla, de bell antuvi, una discussió bizantina, però no ho és. Es tracta de saber si, quan anomenem les coses, quan diem casa, home, cavall, terra..., aquests mots són només etiquetes que posem a les coses, per entendre’ns, o si quan diem casa, hem captat la realitat casa que existeix perfecta i separada i a la qual, potser, s’assemblen les múltiples, infinites, imperfectes cases que al llarg de la nostra existència podrem trobar i que reconeixerem com a tals cases, en la mesura que s’assemblen a la idea de casa que jo sé que existeix. El món que esdevé, per tant, no és més que una imperfecta epifania d’un altre món perfecte que jo retrobaré si intensifico la meva facultat de pensar, si m’endinso més i més en el coneixement, exercici íntim, imitació, exemple, de l’exercici que Déu mateix fa en crear el món.
Mentre els científics s’entretenien establint les lleis que regulaven les relacions dels fenòmens, els homes ambiciosos que intenten explicar el món s’allunyen de la immediatesa i tracten de construir-lo amb la coherència que el més exigent, el més absolut realisme els permet. No hi ha altra realitat que la de les mateixes idees; aquestes, immutables, segures, s’ordenen prèviament estratificades. Pel camí de les idees s’arriba al ser i, ja en la identificació del ser, el pensament pot estalviar-se tot moviment, tot trànsit, i es pot confondre en el no-res.
George Santayana ha explicat, amb un meravellós mal humor, el camí d’aquest realisme que culmina en els alirets del solipsisme romàntic. Santayana, pragmàtic, escèptic, materialista, sent horror contra el torb de l’individualisme romàntic. A L’últim purità va traçar el retrat patètic de l’home escindit entre el projecte que ha fet de si mateix i les coses que veu, malgrat tot, al seu voltant. La bèstia negra de George Santayana és Hegel. En ell veu l’exemple més perfecte de l’idealisme romàntic, el teòric del realisme pur, és a dir, de la pura capacitat creadora de l’home, que, identificat amb Déu mateix, construeix el món, fent cas omís de la pluralitat i del plaer. Hegel, el moralista excels de la nova classe que domina el món, la burgesia, ens ensenya que el nostre esperit no és més que un instant de l’esperit pur i que, per tant, per viure d’acord amb la idea del bé no hem de fer més que continuar sent idèntics a nosaltres mateixos.
Lukács, el crític més netament hegelià, va intuir, amb sensibilitat d’esteta, que la idealització del jo no era més que la justificació d’un ordre social que col·locava els homes, de baix a dalt, des de l’anònima aglomeració d’individus sense nom fins al cim, ocupat pel pare, ser de pura virilitat, acció sense falla. Ell en diu l’abstracció de la història, o sigui, immobilitat de les institucions. S’adona, analitzant des de Goethe a Balzac, de la lluita de l’home concret contra l’ordre, i del testimoniatge que el poeta, el creador, dóna d’aquesta lluita, del debat entre la seva pròpia, vulnerable, individualitat i la qualitat d’absolut de la seva condició d’home. Lukács va ser originàriament un realista, és a dir, un convençut de la realitat única, exclusiva, de la paraula que reflecteix la idea, i a poc a poc, a mesura que va anar penetrant en el caòtic univers creacional del novel·lista, va descobrir que aquest, contra el seu temps, contra totes les conviccions, volia donar constància, dia rere dia, d’aquesta altra realitat que en diem vida i que no pot ser absorbida del tot per la idea immutable de vida.
El realisme, així, com a escola literària —sense escola per altra banda, perquè ni tan sols predicava unes normes—, naixia per oposar-se al realisme, per utilitzar el llenguatge com a reflex d’una teoria d’instants, per demostrar com l’home es debat contra la fixació de les paraules.
Realisme serà, per a l’escriptor decebut, això tan vague: una protesta constant contra el camí triomfant de l’idealisme, un atac contra tot resum ben fet. Però, podem estar-nos de fer un resum del que vivim, del que veiem?
LA VANGUARDIA, 1 DE GENER DE 1943
«ESPAÑA EN EL MUNDO DURANTE 1942»
Dentro de la misión que le marcaron a la vez los dictados de su conciencia nacional y sus supremos intereses, España ha figurado con histórico relieve en la política internacional de 1942.
En febrero, el día 12, tuvo lugar la entrevista entre el Jefe de Estado español, Generalísimo Franco, y el Jefe del Gobierno y Ministro de Negocios Extranjeros de Portugal, Oliveira Salazar, en Sevilla. El encuentro se desarrolló dentro del marco de cordialidad de relaciones que se deriva del Acuerdo Hispano-Portugués.
La misión comercial que, presidida por el ilustre exministro de la Monarquía, don Eduardo Aunós, visitó la Argentina durante el verano finalizó sus trabajos, llegándose, el 6 de septiembre, a la firma de un Convenio comercial.
Entretanto, nuestro país, fiel a los Principios del Movimiento Nacional, ha seguido manteniendo y alentando en lejanas e inhóspitas tierras de Rusia a la heroica «División Azul» que tanto se ha distinguido en la lucha contra el comunismo.