Valors tous en temps durs. Ángel Castiñeira

tolerància i el respecte als altres és un valor força transversal. Només s’adverteix una variació no gaire gran causada pel factor acadèmic: a més estudis, més importància se li atorga.

      El sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi es valora prou més en el segment de 45 anys en endavant, així com a mesura que es tenen menys estudis (tot i que aquí es podrien solapar variables de posició socioeconòmica que tenen relació amb aquest factor). En realitat, però, la ruptura es produeix en el nivell d’estudis superiors, que s’allunya dels altres dos pel fet d’infravalorar àmpliament aquest valor.

      La determinació i la perseverança presenta una segmentació particular: es valora més com més alt és el nivell d’estudis i també es valora més en les edats centrals (de 25 a 64 anys, que són les edats actives per excel·lència). Tot i ser força transversal ideològicament, és menys valorat pel segment que s’ubica a la dreta, que així s’allunya dels altres tres subgrups ideològics.

      La transmissió de la fe religiosa té més importància com més avançada és l’edat. Destaca el fet que per sota dels 65 anys la valoració no arriba ni al 8%, mentre que en el segment superior és del 17,4%. És un valor que declina clarament a cada generació. El mateix punt de ruptura, el trobem entre el nivell d’estudis fins a primaris i la resta de nivells, on tenir més capital educatiu suposa menys valoració de l’ítem. De la mateixa manera, a mesura que hom es posiciona ideo- lògicament cap a la dreta, augmenta la importància del valor. Hi ha un salt considerable en el segment de dretes, molt allunyat dels altres tres subgrups.

      Finalment, l’obediència es valora més a mesura que es té un nivell d’estudis més baix i que hom es posiciona més cap a la dreta.

      En l’agrupació per segments de la consideració dels valors sí que cobra sentit l’eix materialisme-postmaterialisme segons la classificació de Francisco Andrés Orizo (Orizo, 1991). Així, l’alta valoració de valors netament materialistes, com ara les bones maneres, treballar de valent, el sentit de l’economia i de l’estalvi, l’obediència i la fe religiosa, està correlacionada a grans trets amb un perfil d’enquestat major de 45 anys, amb estudis fins a primaris i ubicat ideològicament a la dreta. En contraposició, l’alta valoració de valors netament postmaterialistes, com ara la tolerància i el respecte pels altres, la determinació i la perseverança, la independència i la imaginació, està correlacionada amb un perfil d’enquestat menor de 45 anys, amb estudis superiors i ubicat ideològicament a l’esquerra.

      Relacions entre pares i mares i fills/filles: valoracions sobre drets i deures

      En la consideració dels drets i els deures que es tenen entre pares i mares i fills i filles, així com dels afectes, destaquen dos fenòmens ben diferents. Primerament, la relativa estabilitat que mostren els ítems sobre els deures dels pares. Així, continua al voltant del 80% el grau d’acord amb el fet que els pares han de procurar el millor per als seus fills/filles, i l’ampli desacord amb el fet que els pares han de prioritzar la seva vida pròpia sense sacrificar el seu benestar personal pels fills/filles (ja que només està d’acord amb aquest enunciat un 13% de la població enquestada, lleugerament superior al 10% del 1990 i del 2000). Tanmateix, entre les generacions que tenen 45 anys i més l’acord amb la darrera frase es mou al voltant del 8%, mentre que entre els menors d’aquesta edat puja al 17%.

      La novetat és en la consideració dels afectes: el deure d’estimació incondicional dels fills/filles envers els pares i mares continua suscitant un acord majoritari, però d’una manera cada cop menys clara. Si el 80% pensava així el 1990, el 2009 ja només és poc més dels dos terços de les persones enquestades. En paral·lel, creix l’acord respecte de la consideració que un fill no ha d’estimar els pares si ells no s’ho han guanyat amb la seva conducta: del 15% d’acord el 1990 es passa al 32,1% el 2009. D’aquesta manera, es veu cada cop més legítim fer dependre l’afecte pels pares de l’adequació de la conducta en la criança dels fills. En aquest cas, s’obté l’estimació no per la posició (de poder) que ocupa, sinó per l’autoritat que s’ha guanyat exercint correctament el rol de pare o mare. Tornem a trobar, doncs, la vella oposició entre potestas i auctoritas, subjacent a la crisi d’autoritat, que també ha arribat a la institució familiar (Sáez, 2008). D’altra banda, mentre que en la generació dels 65 anys en endavant l’acord amb l’estimació incondicional dels pares arriba al 85%, es redueix al 70% en la generació dels 45 als 64 anys i, per sota dels 45 anys, el grau d’acord davalla fins al 56-58%. Quant a la ideologia, en posicions d’esquerra i de centreesquerra l’acord amb la incondicionalitat oscil·la entre el 61 i el 64%, mentre que en posicions de centredreta augmenta fins al 72% i, en posicions de dretes, fins a quasi el 84%.

      La valoració es complementa amb el grau d’acord amb l’enunciat “els fills adults han de tenir cura dels pares fins i tot a costa del seu propi benestar” (58,5%), vers l’enunciat “els fills tenen vida pròpia i no han de sacrificar el seu benestar personal pels pares” (28,5%). Si ens hi fixem, són enunciats simètrics als que es refereixen a la relació dels pares cap als fills; la distinció és en el fet que, en plantejar els deures dels fills i filles cap als pares, la percepció del deure baixa 20 punts, i la percepció procliu a fer prevaldre el benestar personal dels fills davant del sacrifici envers els pares es més que duplica. On sí que s’assoleix un major consens és en l’enunciat “en cas de pare/mare greument malalt, el fill té el deure de tenir-ne cura” (83,9%), ja que es presenta una situació prou més extrema.

      Finalment, val a dir que en l’enquesta del 2009 el 93,4% es mostra d’acord amb l’enunciat “les persones haurien de poder decidir si tenir fills o no”, mentre que només un 14,1% defensa que “és un deure envers la societat tenir fills”, cosa que cal interpretar com una nova onada de liberalització, en aquest cas respecte del suposat deure social de les famílies de tenir descendència.