En els darrers trenta anys, la consideració de la família com un aspecte “molt” important en la vida de les persones enquestades ha fluctuat mínimament i sempre abraça entre el 85% i el 88% dels enquestats. Així com amb el temps hi ha aspectes que han perdut parcialment aquesta capital importància, com ara la feina, la religió o la política, la institució familiar, en canvi, no sembla que s’hagi ressentit d’aquest canvi de valors. Al seu torn, el fet que els valors relacionals (les amistats) s’estabilitzin en un 48% i que el valor del temps lliure no acabi d’enlairar-se més enllà del 43,6% fa que el predomini de la institució familiar ressalti encara més a mesura que passen les dècades.
En conseqüència, es pot afirmar que la família continua essent l’àmbit més valuós i important per a la immensa major part de la societat catalana, i es manté força per damunt d’altres àmbits rellevants, com ara la feina (envers la qual eixampla distàncies), les amistats o el temps lliure. A més, no s’enregistren variacions significatives en aquesta consideració per cap de les variables sociodemogràfiques habituals.
Però que el pas del temps no es deixi notar en variacions sobre la consideració de la importància de la institució familiar no vol dir que les percepcions que hom té sobre la família no hagin canviat. De fet, sabem que la institució familiar, en la darrera dècada, ha canviat de forma substancial, tant diversificant els seus models i formats com transformant la seva estructura interna i les relacions entre els membres que la integren.
D’entrada, es dedueix ràpidament que allò que s’entén com a “família” no ha de ser forçosament el mateix que una relació de parella, ni tampoc el matrimoni. Pel que fa a la relació de parella, és evident que el concepte “família” es pressuposa des de l’acte fundacional subjacent. Però també és evident que quan les persones enquestades pensen en la família pensen sovint en una xarxa de relacions que va molt més enllà.
Pel que fa a la parella, menys de la meitat dels enquestats considera que cal una relació estable (sota format de matrimoni o no) per tal de ser feliç. El 2000 era el 50% el que opinava d’aquesta manera. En canvi, el 2009 ja només ho defensa el 44,6%. Amb independència de si es considera desitjable o no l’estabilitat en la parella, el que sembla és que la felicitat dels individus s’associa cada cop menys a aquesta circumstància. Aquest fet resulta congruent en una societat on les ruptures conjugals i de parelles creixen per moments i on les relacions cada cop duren menys. La relativa generalització dels individus que dissolen parelles (i nuclis familiars) per formar-ne d’altres de forma seqüencial –cosa que s’ha anomenat “monogàmia successiva”– pot explicar que una estratègia adaptativa sigui entendre la felicitat com alguna cosa que es pot assolir al marge que els primers itineraris fami- liars fracassin.
El factor que hem esmentat podria explicar que el 60,7% dels majors de 65 anys creguin que cal una relació estable per ser feliç, mentre que només ho corroborin al voltant del 41% de les edats intermèdies (entre 25 i 64 anys) i el 33,3% dels menors de 25 anys (que és l’únic segment d’edat on els qui pensen el contrari del que proposa la frase són més que els que hi estan d’acord). Per tant, com més joves són les generacions, menys creuen que la felicitat es derivi de l’estabilitat de les relacions. De la mateixa manera, com més estudis té la persona, menys creu que l’estabilitat porta a la felicitat.
Aquestes dues variables es reforcen entre si: en totes les edats es dóna el fet que un nivell d’estudis major fa relativitzar les relacions estables i, al seu torn, pertànyer a generacions més joves s’afegeix a la tendència de treure importància a l’estabilitat de la parella com a causa de la felicitat individual.
Els homes són un col·lectiu més propens que les dones a associar l’estabilitat de la parella amb la felicitat. Aquesta diferència d’actitud pot estar molt relacionada amb la major autonomia de les dones envers el matrimoni o la vida en parella, mentre que el dèficit d’autonomia de molts homes els deu portar a procurar aixoplugar-se sota la forma d’una relació, de manera que és lògic que en valorin més l’estabilitat.
Finalment, els enquestats i les enquestades ubicats a l’esquerra són els que donen menys importància a l’estabilitat de la relació per tal de poder ser feliç. A mesura que hom es desplaça a posicions de centreesquerra, hi ha més suport a l’estabilitat com a causa de felicitat, i a les posicions de centredreta i dreta (a més, en la mateixa mesura) és on més suport troben les relacions estables com a causa de felicitat.
Valoració de la pluralitat dels vincles familiars
En sentit contrari, la consideració del matrimoni com una institució “passada de moda” sembla que no ha deixat de créixer amb el pas del temps. Si el 1990 només un 14% dels enquestats opinava d’aquesta manera, el 2000 ja n’eren el 22% i el salt endavant que s’ha donat en la darrera dècada encara és més rellevant: gairebé el 38% manté aquesta idea. Com a trets tendencials que cal tenir en compte, val a dir que s’ha reduït el gap que hi havia entre els homes (tradicionalment més proclius a ser crítics amb el matrimoni) i les dones. De la mateixa manera, en el grup d’edats que va dels 25 als 44 anys és on més es pensa que el matrimoni està passat de moda (així ho declara un 46,3%, prop de la meitat dels enquestats). Això és important perquè precisament aquest és el grup d’edats on es formen més llars i on es consoliden més relacions de parella, ja sigui mitjançant el matrimoni o per altres vies menys institucionalitzades, com ara la parella de fet. Així doncs, que aquest sigui un dels segments més crítics amb el matrimoni denota un clar declivi de la institució en les darreres generacions, precisament en l’etapa vital en què un se sol plantejar la idea de formar una família.
No sobta el fet que el segment que es declara “ateu convençut/uda” estigui en contra del matrimoni en un 61,7%, mentre que els qui es declaren “no religiosos/oses” ho facin en un 45%. El que sobta, en tot cas, és que els qui es declaren “persones religioses” pensin el mateix en un 21,4% (és a dir, un de cada cinc). Cal tenir en compte que aquest era pràcticament el percentatge total de la població que l’any 2000 pensava que el matrimoni estava “passat de moda”. Que això es doni dins del subgrup dels qui es consideren practicants significa que o bé alguns trets del matrimoni o bé la concepció mateixa que es té del sagrament han entrat en crisi fins i tot en part del món catòlic.
El darrer element que cal tenir en compte és que la crisi de la concepció del matrimoni abraça sobretot els qui manifesten tenir un ideari d’esquerres (46,7%) i de centreesquerra (38,1%), però també entre els qui se situen clarament en posicions de dretes (37,8%). Només en el centredreta l’evolució ha estat una mica més moderada (23,5%), però val a dir que en tots els segments ideològics creix l’opinió que vincula el matrimoni a una realitat decimonònica, i entre el segment de dretes fins i tot es més que duplica el percentatge dels que així ho declaren en l’enquesta.
De forma correlativa a l’entrada en crisi del matrimoni entès a la manera tradicional, assistim a una espectacular eclosió de formats alternatius que són acceptats per una gran majoria de la població enquestada. Per exemple, tres quartes parts accepten les parelles de fet (i poc més d’un 8% les rebutja); el matrimoni entre persones del mateix sexe també és acceptat per la majoria (51,3%), mentre que només un de cada cinc el rebutja (21,2%); finalment, fins i tot l’adopció d’infants per part de parelles homosexuals és acceptat per quasi la meitat (49,2%), mentre que un de cada quatre (25,8%) s’hi oposa.
Globalment, doncs,