La comparació dels resultats del 2009 amb els del 2000 i del 1990 presenta continuïtats tendencials en la relativització de la importància de les condicions materials, dels fills i de l’origen de classe. En el primer cas, la consideració de tenir uns “ingressos adequats” com un aspecte important es manté proper al 80% (tot i el lleuger augment respecte de l’any 2000), més que no al 91% del 1990; al seu torn, l’habitatge en bones condicions és important per al 88,1%, de manera que es manté estable, tot i que amb una lleu tendència a la baixa respecte del 90% del 1990. En qualsevol cas, cal tenir en compte que són percentatges molt alts, cosa que significa que aquests aspectes clarament materialistes predominen de forma evident, la qual cosa contradiu les hipòtesis d’Inglehart (1991) sobre el gir postmaterialista, el qual en la societat catalana no s’acaba de notar, si més no en la importància atribuïda a les condicions materials en el si de les famílies.
Els fills segueixen essent importants per a prop del 90% de la població enquestada, però cal tenir en compte que el 1990 ho eren per al 97%. Finalment, si el 1990 procedir del “mateix medi social” era important per al 63%, en el 2009 ho és per al 56,4%, lleugerament per damunt del 54% del 2000. Així, doncs, s’ha relativitzat la importància de tots aquests ítems, respecte al pes que tenien el 1990. Tanmateix, la relativització del 2000 ja va ser prou limitada en ella mateixa, i en l’actualitat no ha seguit descendint, sinó que s’ha estabilitzat.
En canvi, en altres aspectes s’ha produït una ruptura amb la tendència del període 1990-2000, i s’ha invertit. És el que passa amb l’ítem “viure independent de la família política”, potser el més fàcil d’explicar. Si el 1990 la neolocalitat era important per al 72% i el 2000 baixava al 60%, el 2009 la tendència viu un reflux que la torna a portar pràcticament a les cotes del 1990 (70,9%). Diem que és fàcil d’explicar perquè sembla congruent amb la major individualització (típicament postmoderna) d’unes relacions de parella més complexes, en què el factor de la família política pot afegir-hi dificultats.
Però, malgrat que les pràctiques en el si de la parella i de la institució familiar s’han fet molt més individualistes, la concepció ideal de la parella ha viscut un reflux cap a un cert essencialisme (potser precisament a causa d’aquest major individualisme), de manera que ara s’espera una resposta afectiva de la parella d’una manera més exigent que l’any 2000. El fet de tenir una vida sexual feliç ha tornat a guanyar importància respecte del 2000 i se situa fins i tot per damunt dels nivells del 1990 (97,3%), la qual cosa pot tenir lògica, si tenim en compte que l’hedonisme també és una tendència creixent en la postmodernitat. És clar que també creix la “fidelitat” i torna gairebé als nivells de 1990, essent ara del 97,5%. És a dir, que la concepció exclusivista (i típicament monògama) de l’altre membre de la parella es reforça i esdevé paradigma d’allò que s’espera de la parella en la societat catalana d’avui. Tot i que aquesta tendència contrastarà obertament amb la major laxitud amb què es consideren les pràctiques justament contràries al que aquí es demana.
Per acabar la panoràmica dels aspectes considerats importants, ens pot arribar a sobtar el creixement de la valoració del fet que els membres tin- guin les mateixes creences religioses. Resulta una mica estrany en una època i una societat en què la secularització continua avançant a passos de gegant, però es podria trobar explicació en la major visibilitat de l’elevada distància cultural que pot donar-se entre col·lectius de tradició cristiana i d’altres de musulmana, per exemple. Amb tot, el grau d’importància que se li atorga tampoc no arriba als nivells del 1990 (quan encara no s’havia generalitzat a Catalunya el fenomen de la immigració extracomunitària) i cal dir que es manté en uns nivells força baixos, ja que els qui ho consideren important són menys de la meitat de les persones enquestades.
Passa un fenomen similar amb les afinitats d’ordre polític, que creixen fins al 35%, mentre que provenien d’un 31% el 2000 i d’un 33% el 1990, de ma- nera que s’assoleix el nivell més alt de les tres dates comparades. El fet que es tracti de només un terç de la població fa que no se li hagi de donar més rellevància de la que té, però pot passar que el fenomen respongui a una major po- larització política (ni que sigui a petita escala) de la vida social catalana en els darrers temps.
En ítems que susciten tant de consens com alguns dels que hem vist, és difícil de trobar diferències significatives entre segments socials. Tanmateix, sí que es detecta que, pel que fa a les condicions materials, a partir dels 45 anys els ingressos es consideren més importants a mesura que la generació observada té més edat. Igualment, les posicions de centredreta i de dreta atorguen més importància al fet de tenir ingressos adequats i unes bones condicions d’habitatge que no pas les posicions de centreesquerra i esquerra.
En el bloc d’afinitats, el fet de pertànyer al mateix medi social es valora més a partir dels 45 anys i entre el centredreta i la dreta. L’afinitat política enregistra el mateix patró, amb un únic matís: se li dóna més importància a mesura que hom és més gran, sense una divisió tan clara en dos subgrups a partir de la frontera dels 45 anys. Finalment, en les creences religioses valen els mateixos factors, però a més cal afegir que l’aspecte es considera prou més important a mesura que disminueix el nivell d’estudis acabats. També resulta més important per a les dones que per als homes.
Respecte de l’estructura familiar, el fet de tenir fills es considera més important com menys nivell d’estudis s’ha assolit. En aquest cas, hi ha una ruptura significativa entre el nivell d’estudis superiors i la resta, ja que en el cas dels titulats universitaris es concedeix molta menys importància a aquest aspecte.
La vida sexual feliç és un factor menys valorat a partir dels 45 anys i a mesura que augmenta l’edat. En canvi, s’aprecia més com més alt és el nivell d’estudis. De forma una mica marginal, es valora una mica més en els homes que en les dones, i en els qui es declaren de centreesquerra o d’esquerra.
En el bloc convivencial trobem que la importància de discutir els proble- mes entre els membres de la parella és relativitzada pel segment de més de 65 anys, així com a mesura que es té un nivell d’estudis més baix. D’altra banda, les dones ho valoren més que els homes, però no hi ha una gran distància entre aquests dos segments en aquest punt. On sí que n’hi ha, en canvi, és en el fet de compartir tasques domèstiques, ja que aquí les dones atorguen clarament més importància a aquest aspecte que no pas els homes. De la mateixa manera, es valora més aquest ítem a mesura que la generació és més jove, a mesura que augmenta el nivell d’estudis i a mesura que hom es desplaça cap al pol ideològic de les esquerres. Finalment, el fet de tenir temps de disposició individual per estar amb els amics o per desenvolupar les pròpies afeccions, és una mica més valorat entre els 18 i els 44 anys, així com a mesura que es té un major nivell d’estudis acabats.
Resumint l’estudi de la segmentació, sembla que es pot dibuixar un sector de caràcter més tradicionalista (i materialista, en termes d’Inglehart) que sobrevalora els aspectes materials, les afinitats personals i socials i els fills. El seu perfil tipus és de més edat (a partir dels 45 anys), amb estudis primaris i ideològicament entre el centredreta i la dreta. En contraposició, també es fa visible un segment més individualista, hedonista i enfocat als aspectes més relacionals (per tant, tendencialment postmaterialista, segons Inglehart), el qual valora molt el diàleg en la parella, la coresponsabilitat de les tasques domèstiques i familiars, la compatibilitat de la vida en parella amb la dis- posició de temps personal i una vida sexual plena, mentre que valora menys el fet de tenir fills.