L’experimentació científica amb embrions humans és més defensada pels homes que no pas per les dones. Curiosament, en aquest aspecte el segment amb estudis superiors és força més crític que no els de nivells educatius inferiors. En el terreny ideològic, només des de l’esquerra se l’accepta amb claredat (7,26), mentre que des de la dreta es veu més aviat com a injustificable (5), tot i que s’hi evidencia una certa divisió d’opinions. En canvi, l’acceptació de les tècniques d’inseminació artificial o de fecundació in vitro és transversal a tots els segments. Només el factor ideològic propicia una certa segmentació, essent-hi més favorable com més d’esquerres s’és.
Cal entendre que l’evolució de caràcter liberal que es detecta en la societat catalana és transversal. És a dir, s’ha produït en tots els segments de la població. Ara bé, això no vol dir que s’hagi produït a la mateixa velocitat. Així, per exemple, tot i que totes les posicions ideològiques han evolucionat cap a postures més liberals, les posicions d’esquerres ho han fet més acceleradament que les de dretes en la majoria de les qüestions que abans ja separaven els dos grups. A excepció de la valoració de l’homosexualitat (on s’han acostat posicions), podem dir que la societat catalana avui està més polaritzada que fa una dècada en qüestions ideològiques relacionades amb valors relatius a la moral sexual o a la família.
Els aspectes que incideixen en aquesta polarització són l’avortament, l’experimentació amb embrions humans i el divorci, principalment. En menor mesura, les qüestions relatives a la moral sexual i a les tècniques de reproducció assistida. Però en aspectes com ara l’avortament i el divorci, la distància entre la valoració moral d’ambdues posicions gairebé s’ha duplicat des del 2000. Amb relació a l’experimentació científica amb embrions humans, la distància quasi s’ha multiplicat per set. En resum, es pot afirmar que l’eix ideològic ha fet augmentar les diferències pel que fa a quins criteris morals s’han d’aplicar a qüestions relatives als valors familiars i a la moral sexual. La disparitat ètica entre el pol d’esquerres i el de dretes avui dia és sensiblement més àmplia que l’any 2000.
La socialització familiar: evolució dels valors que s’han de transmetre
En un dels apartats de l’Enquesta es demana que es valori el grau d’importància que té educar els infants en el si de la família perquè desenvolupin determinats valors instrumentals (Rokeach, 1973) necessaris per assolir objectius vitals més abstractes. En l’anàlisi de Francisco Andrés Orizo del 1990 (Orizo, 1991), l’autor va reagrupar el ventall de valors esmentats i els va separar en funció de si eren de tipus materialista o postmaterialista. Nosaltres ara utilitzem la tipologia resultant per tal d’avaluar l’evolució de cadascun dels valors i del bloc corresponent entre 1990 i 2009.
El primer element que cal tenir en compte és que hi ha tres valors que es mantenen en posicions hegemòniques des del 1990: les bones maneres, el sentit de la responsabilitat i la tolerància i el respecte pels altres. Seguint la classificació d’Orizo, el primer valor és materialista i els altres dos, postmaterialistes. Però també podem identificar-los com a dos valors relacionals (és a dir, útils en les relacions que mantenim amb els altres) i un de modulador de l’individualisme i de la pròpia llibertat.
Fent l’anàlisi evolutiva dels valors, el que trobem és que els que augmenten en consideració d’importància són sobretot el sentit de la responsabilitat (passa del 80% el 1990 al 87,3% el 2009) i la tolerància i el respecte pels altres (passa del 71% al 83,2%). De la mateixa manera, augmenten els valors de la determinació i la perseverança (passa del 24% al 41,6%), del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi (passa del 32% al 38,7%) i de treballar de valent (va passar del 35% el 1990 al 17% el 2000, i el 2009 torna al 33,4%). Els tres darrers valors no són, però, de tipus hegemònic, com els dos primers. Tanmateix, mentre que semblaven no tenir o perdre rellevància el 2000, el 2009 han experimentat un contundent reflux a l’alça. En particular és important l’evolució del valor del sentit de l’economia i l’esperit d’estalvi, i del de treballar de valent, perquè eren valors materialistes en descens que han trencat radicalment la tendència a la baixa. El seu reflux probablement no és aliè al context en què s’ha fet l’Enquesta, en plena crisi econòmica, on la falta de feina i un agreujament dels efectes de la crisi per mor de l’elevat endeutament de les famílies pot ser la causa del revifament de la cultura de l’esforç i de l’estalvi.
Els valors que es mantenen estables són les bones maneres (al voltant del 84%) i l’obediència (al voltant del 33%), per bé que un d’ells és hegemònic i l’altre és més aviat minoritari, tal com podem veure. Ambdós són valors de tipus materialista.
Finalment, els valors en declivi són la independència (passa del 49% el 1990 al 41,3% el 2009), la imaginació (passa del 46% al 25,5%), la fe religiosa (passa del 19% al 8,6%) i l’abnegació (passa del 4% al 2,5%). Els dos primers són postmaterialistes, mentre que els dos darrers són materialistes. Només el primer és un valor encara rellevant, ja que, tot i el descens, aconsegueix mantenir-se per damunt del 40%. En canvi, els altres tres entren en un franc declivi i el 2009 se’ls valora com a importants en la socialització familiar al voltant de la meitat del percentatge del 1990. El declivi de la imaginació sembla certificar la caiguda dels valors que avantposaven l’expressivitat en l’infant més que no pas la fonamentació d’una personalitat ferma i les habilitats relacionals. D’altra banda, l’estrepitosa caiguda del valor de la fe religiosa és un reflex d’una secularització avançada; cada cop menys famílies transmeten aquest valor en la seva funció socialitzadora dels infants.
La panoràmica de les evolucions no resisteix gaire bé la dicotomia entre materialisme i postmaterialisme i sembla respondre més aviat a la detecció de mancances o de valors útils en el moment històric. Així, atribuir més importància al sentit de la responsabilitat i a la determinació i la perse- verança podria ser una estratègia adaptativa en una societat de biografies electives (Ley, 1984), on la densitat d’eleccions ens diu Beck que s’ha disparat i ha deixat el subjecte més lliure i autònom que mai en la història, pe- rò també més sol i a mans del risc d’equivocar-se en l’elecció (Beck & Beck-Gernsheim, 2002). Aprofundint en la tendència postmoderna a la desresponsabilització que ja detectava Lipovetsky (1994), pot ser un intent de contrarestar la percepció de la pèrdua d’aquest valor en les noves generacions.
Llevat del sentit de la responsabilitat i de l’abnegació, que són valors força transversals (l’un a causa de la seva àmplia acceptació i l’altre just pel contrari), en la resta de valors hi ha segmentacions significatives a l’hora de considerar la importància de transmetre’ls en la socialització familiar.
El valor de les bones maneres és més valorat en dones que en homes, i a partir dels 45 anys, tot i que sense grans diferències. En canvi, és més clara la tendència a valorar-ho més com menys nivell d’estudis es té. També es valora més en posicions de dretes que en posicions d’esquerres.
La independència es valora molt més en les generacions més joves i va perdent consideració a mesura que les generacions tenen més edat. En canvi, es té més en compte com més alt és el nivell d’estudis