El capital educatiu també és una variable significativa, ja que, com més elevat és el nivell d’estudis acabats, més tolerància es té tant a les parelles de fet com al matrimoni homosexual o a l’adopció per part de les parelles homoparentals. De fet, actualment només el segment que té estudis primaris o inferiors presenta una distribució on hi ha més persones detractores que favorables al matrimoni i a l’adopció en parelles del mateix sexe.
També és força interessant analitzar el que ha succeït en l’espectre polític. Tal com era imaginable, en les posicions d’esquerra és on trobem el major suport als tres supòsits, i el centreesquerra també es decanta clarament per l’acceptació dels tres casos, tot i que de forma més moderada i amb una mica més de divisió interna. Tanmateix, esdevé una autèntica novetat l’evolució protagonitzada pels segments de centredreta i dreta. En ambdós casos, s’accepten les parelles de fet amb un 55-60% de veus, i les veus contràries no arriben ni al 14%. Pel que fa al matrimoni homosexual i a l’adopció per part de parelles de gais o lesbianes, el centredreta està profundament dividit, pràcticament en una situació d’empat tècnic entre tolerants i opositors (sense oblidar que hi ha un 33% indecís pel que fa al primer cas i un 21% que tampoc no s’acaba de definir en el segon cas). De la mateixa manera, en les posicions de dreta també hi ha una divisió interna considerable, tot i que aquí les posicions contràries sí que tenen un cert avantatge sobre les favorables. Curiosament, s’accepta més l’adopció d’infants per part de parelles del mateix sexe (el 36,5% a favor i el 40,5% en contra) que no pas el matrimoni entre homosexuals (el 28,4% a favor i el 44,6% en contra). En qualsevol cas, i tenint en compte les posicions tradicionals dels segments ideològicament ancorats cap a la dreta, s’ha de fer un èmfasi especial en la forta liberalització que ha viscut en relativament poc temps (si més no pel que fa a la família) aquest segment ideològic de la població catalana.
Aspectes importants per al bon funcionament de la parella
Amb relació als aspectes principals que, segons les persones enquestades, són “molt” o “força” importants de cara al bon funcionament de la parella o del matrimoni, la variació que s’havia detectat l’any 2000 respecte al 1990 semblava apuntar cap a una certa relaxació generalitzada de l’atribució d’importància, com si tot es relativitzés. No eren grans canvis, certament, però baixava de forma apreciable la importància atribuïda a les condicions materials (ingressos i habitatge), a l’estructura familiar (fills i neolocalitat[5]) i a l’afinitat personal i social (segons la classe social, les creences religioses i les idees polítiques). També baixava, però molt marginalment, la importància que s’atribuïa als aspectes afectius (fidelitat i vida sexual satisfactòria). Únicament semblaven mantenir-se –i en algun ítem, com ara la “comprensió i tolerància”, semblaven augmentar– els aspectes que tenien relació amb la convivència i la bona entesa entre els membres de la parella, la qual cosa ja era per ella mateixa significativa, és clar.
Els canvis detectats entre el 1990 i el 2000 permetien sostenir la hipòtesi que el nivell d’exigència en les parelles havia disminuït, sobretot pel que feia a les condicions materials, estructurals o de mateixa procedència social. En canvi, es donava prou més importància als aspectes més netament de convivència, com ara la comprensió i la tolerància entre els membres de la parella, i a la coresponsabilitat a l’hora d’assumir les tasques de la llar. A més, emergia amb força un nou ítem, el de “discutir els problemes”, que era ràpidament considerat un dels més importants de cara al bon funcionament de la parella (de fet, el tercer –90%–, després de la “comprensió i tolerància” –98%– i de la fidelitat –94%–). En conseqüència, es donava peu a una segona hipòtesi, segons la qual la tendència a atorgar més rellevància a aspectes comunicatius, de diàleg i de simetria convivencial seria una tendència adaptativa, reflex al seu torn dels canvis profunds que s’han donat en l’estructura dels rols familiars a Catalunya en les darreres dècades. Així, en la mesura en què la dona ha accedit massivament al mercat de treball no informal, en què s’ha generalitzat la carrera dual i en què, per tant, la dona ha assolit una simetria educativa i laboral envers l’home i ha obtingut la independència econòmica, ha entrat definitivament en crisi la família pròpia de l’era moderna, basada en una rígida divisió sexual de rols (reservant per a l’home el rol de sustentador econòmic principal i, per a la dona, el rol domèstic, de cria dels infants i de cura de les persones) i en una estructura jeràrquica patriarcal.
En els temps postmoderns, l’estructura de la parella s’ha democratitzat quant als seus rols polítics (és a dir, quant a l’autoritat interna), mentre que s’ha simetritzat en els rols econòmics (la funció productiva), i hauria de tendir a la simetria en els rols domèstics, de cria i de cura, per bé que en aquest camp no s’ha avançat prou a causa de les resistències culturals dels homes a esdevenir coresponsables d’aquestes tasques. Centrant-nos, però, en els rols polítics i econòmics, la seva reconfiguració ha alterat profundament el marc relacional dels membres de la parella. D’una banda, perquè l’autonomia econòmica que tenen ambdós membres per separat facilita la ruptura del vincle si no resulta satisfactori per alguna de les parts. De l’altra, perquè les relacions són més democràtiques i no hi ha una figura d’autoritat clara (tal com passava en el patriarcat), de manera que cal prendre les decisions de comú acord i les vivències compartides han de tenir en compte la satisfacció d’ambdues parts. Òbviament, tot això fa que les parelles actuals hagin de dialogar (i en certa manera, negociar i pactar) més que en cap altra època històrica. Per tant, seran parelles adaptades als nous temps les que es caracteritzin per tenir una bona comunicació entre els dos membres i aquelles en les quals s’hagi assolit un bon grau d’empatia recíproca, de manera que cadascun dels membres comprengui la posició i les necessitats de l’altre i sigui tolerant amb les diferències que puguin sorgir.
D’alguna manera, els catalans i les catalanes del 2000 havien comprès aquestes necessitats i les manifestaven reclamant en una relació adequada justament això: la comprensió, la tolerància, el diàleg (“discutir els problemes”) i la coresponsabilitat a la llar (“compartir les tasques domèstiques”, cal suposar que amb una especial sensibilitat femenina al respecte, però també amb una assumpció teòrica important per part dels homes). La resta d’aspectes, en canvi, quedaven infravalorats amb relació al 1990, potser també com a reflex de la progressiva liberalització de les relacions que es va viure en aquella dècada.
Arribats a la dècada actual, ja al 2009, cal remarcar en primer lloc que el bloc d’aspectes relatius a la convivència ha continuat augmentant en la percepció d’importància. L’ítem propi del diàleg (“discutir els problemes”) ha passat de ser important per al 90% de la població enquestada a ser-ho per al 97,6%, de manera que ha esdevingut l’ítem amb més valoració d’importància de tot el ventall. Al seu torn, un altre símptoma de democratització de les relacions i de simetrització dels rols (si més no com a desideratum) és l’ítem de “compartir les feines domèstiques”, que passa de ser important per al 76% a ser-ho per al 90,5%, de manera que és l’ítem