Sota el seu regnat també es va assolir una altra fita rellevant: la fi de la Reconquesta. Els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició, van expulsar els jueus del país —els altres regnes europeus els havien expulsat abans— i van instaurar un ordre nou basat en el poder de la corona, un ordre que va durar fins a les darreries del segle XVII. Ells mateixos van cultivar el seu propi mite de parella poderosa i les seves inicials sempre apareixien juntes, també a les monedes. Van ser ells també, però, els que van facilitar el començament del Renaixement. Dèiem que va ser ella qui va finançar Cristòfor Colom, descobridor d’Amèrica l’any 1492. Un descobriment que va transformar el mapa del món i que va suposar el començament de l’imperi Espanyol, en primera instància fruit del repartiment del nou món entre Espanya i Portugal.
Isabel també va ser mare de cinc fills, entre els quals Joana la Boja. I, depèn de qui miri la història, surt una Isabel la Catòlica o una altra. Hi ha qui la veu com una dona plena de virtuts —siguin humanes o polítiques—, mentre que altres li atribueixen una gran capacitat de manipulació, falta d’escrúpols i un gran domini de les intrigues de palau.
11 / 100
TERESA D’ÀVILA (1515–1582)
Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa d’Àvila —coneguda també com santa Teresa de Jesús— seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, d’aquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. S’ha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa d’Àvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de l’humor.
El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en l’adolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia —massa laxa, massa còmoda— i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer d’una llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de l’orde del Carmel.
Pel que fa a l’escriptura, Teresa d’Àvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava l’arquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb l’objectiu d’alliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de l’escriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, l’autobiografia Vida, va entrar al purgatori de l’índex de les obres prohibides per l’Església catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.
L’any 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba de Tormes. La mala sort va voler que el dictador Francisco Franco l’escollís com a mostra del seu fanàtic catolicisme i la seva mà incorrupta va romandre anys i panys a la tauleta de nit del dictador, per a oprobi de la santa. Era tanta la devoció que sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se l’emportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada l’any 1622 i l’any 1970 va ser nomenada doctora de l’Església.
Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa d’ella una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell d’aquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.
12 / 100
ARTEMISIA GENTILESCHI (1593–1654)
Pinzells, espàtules, teles, cavallets. Instruments llargament reservats a la masculinitat que des de temps immemorials les dones han volgut fer també seus. Aquest va ser el cas de la filla del pintor Orazio Gentileschi, exponent de l’escola romana de Caravaggio. Artemisia va créixer entre vapors de trementina, o el que fos que s’usés al segle XVII per diluir la pintura. I va signar el seu primer quadre als disset anys. Que fos atribuït llargament al seu pare ja ens indica que el seu reconeixement com a artista no va ser fàcil.
No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc s’imaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant l’avinentesa, la va violar.
Artemisia tenia divuit anys i sabem exactament com va ser l’episodi perquè ella mateixa el va relatar amb pèls i senyals. Mentre que ell només va ser allunyat —en la línia de les ordres d’allunyament que es dicten ara—, ella va haver de patir un judici que la qüestionava i la violentava. Van dubtar del seu testimoni i aquesta taca la va acompanyar tota la vida, tot i que això no va impedir que fos la primera dona a ingressar a l’Acadèmia de les Arts de la Florència dels Mèdici (on més tard es va traslladar en companyia del seu marit, també pintor).
Pintora talentosa, va esdevenir una cotitzada pintora de la cort i això li va fer recórrer Itàlia pintant encàrrecs: Gènova, Venècia, Nàpols… Fins i tot va passar per Londres, on la van saber apreciar. Una de les seves aportacions va ser que, als seus quadres, va voler que les dones fossin protagonistes. Per això és considerada la primera pintora de la història de l’art que reivindica les dones. Ho va fer retratant figures femenines com Betsabé, Judit o la mateixa Cleòpatra, reina d’Egipte. De la mateixa manera que en els seus autoretrats, pintant-se a si mateixa amb els pinzells a la mà i amb actitud enèrgica, reivindicava el seu dret a pintar.
Ara la situem als orígens de les arts plàstiques com una pionera d’alçada, però hem de pensar que fins a l’any 1916 no va ser redescoberta pel crític d’art italià Roberto Longhi, que va destacar la seva capacitat de pintar la llum. Perquè fins fa quatre dies la història l’han escrit els que volien deixar les dones a l’ombra, haguessin o no triomfat en el seu moment.
13 / 100
JULIANA MORELL (1594–1653)
Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat d’aprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veure’s involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang —és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges— en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.
Al país veí, concretament a la ciutat dels papes,