A Egipte, Marc Aureli va protagonitzar una guerra contra el seu gran enemic, Octavi. En aquest conflicte va ser on tots dos, Cleòpatra i el seu amor, van perdre la vida. Hi ha molta literatura sobre aquest final. Alguns creuen que l’emperador es va suïcidar quan li van comunicar la notícia de la falsa mort de la reina, mentre que altres diuen que va ser Cleòpatra qui, en saber que Octavi —el futur emperador August— la volia mostrar a Roma com a trofeu, es va llevar la vida abans deixant que la mossegués una serp verinosa.
Aquesta és la història explicada breument, però hi ha molt més, demostrat o engreixat pel poder captivador de la llegenda. Cleòpatra era molt bella, però també molt intel·ligent, i, a banda d’intel·ligència, va demostrar que era una dona amb criteri propi. Aquesta suma d’elements és la que va captivar tant Juli Cèsar com Marc Antoni, que quan la van conèixer estaven tots dos feliçment casats. Contràriament, no agradava gens a aquells que van escriure la història de l’imperi Romà, per això van difondre d’ella una imatge de femme fatale de la qual avui encara no s’ha desempallegat. Molt diferent és la imatge que ha quedat d’ella en la tradició islàmica, en la qual se la recorda per les seves virtuts i no per la seva capacitat de seducció. Ben al contrari, se la recorda com una erudita que robava cors amb la seva conversa brillant i les seves capacitats intel·lectuals.
Hi ha una cosa, però, de la qual s’ha parlat poc. Cleòpatra era d’origen grec i no egipci, però a còpia de generacions no se sap quantes barreges la van precedir, de manera que no se sap del cert a quina raça va pertànyer. Educada en la cultura hel·lènica, se li adjudica el domini de set o vuit llengües i d’una vasta cultura general en diversos camps, de les matemàtiques a l’astronomia, passant per les ciències polítiques.
Era molt ambiciosa i també capriciosa. En la seva curta vida, que va tenir lloc en anys convulsos i més que trepidants, va tenir temps de viure moltes intrigues, exilis, crims, atacs i retirades, i anades i vingudes d’Egipte a Roma. Va governar durant vint-i-un anys i amb ella l’Egipte faraònic va recuperar el prestigi que temps enrere havia tingut. Amb ella es tancava una tradició de reines fortes, que ho van ser encara més a causa de la feblesa dels seus marits. És el cas, per exemple, de Nefertiti. La darrera reina del Nil va expirar en el seu llit daurat, amb el vestit reial i les joies que feien resplendir encara més la seva exòtica bellesa, fos de la raça que fos. Tenia trenta-nou anys.
03 / 100
HIPÀTIA (355/379–415/416)
Tots els personatges de la història remota no deixen d’estar envoltats d’una boira de llegenda. Hipàtia no n’és una excepció. Aquesta egípcia originària d’Alexandria va destacar sobretot en ciències exactes i en matemàtiques. Havia tingut la sort de créixer en un ambient culte i que incentivava la curiositat per disciplines diverses. Filla del filòsof Teó, que treballava a la Biblioteca d’Alexandria, va ser hereva de les idees de Plató i Plotí. I ja com a mestra neoplatònica va tenir a càrrec seu la responsabilitat de l’educació de futurs alts càrrecs.
És la primera matemàtica de la qual es té notícia. Estudiosa així mateix de l’astronomia, entre les seves aportacions trobem el perfeccionament dels astrolabis destinats a fixar el lloc exacte on es troben les estrelles al firmament. Es va dedicar també a estudiar l’àlgebra i la geometria, fins a superar el seu propi pare. És també la inventora del densímetre, instrument que calcula la densitat dels líquids.
No es va quedar pas a Egipte, sinó que va viatjar a Atenes i Roma per ampliar els seus coneixements. En el canvi del segle IV al segle V esdevingué la cap indiscutible del neoplatonisme a la seva ciutat natal. No ensenyava pas a l’escola, sinó a casa seva mateix, on acudien deixebles de llocs diversos. Casa seva va convertir-se en un dels centres neuràlgics del saber, un centre que acollia la diversitat cultural i també religiosa, on les lliçons consistien en diàlegs al voltant de la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia, etc.
Va viure en l’ascetisme, de manera que, tot i haver-se casat amb un filòsof anomenat Isidor, va romandre verge i allunyada dels perills de la carn. Que destaqués per sobre dels filòsofs del seu temps demostra que, allà on les dones excel·lien, hi havia qui les sabia apreciar, contràriament al que ens han volgut fer creure esborrant el rastre de tantes dones valuoses que van brillar en el seu temps. Són els seus deixebles els que ens han permès saber d’ella i de les seves contribucions. El més destacat va ser Sinesi de Cirene.
Hipàtia sempre va mantenir la tesi heliocentrista, model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol. I es creu que Copèrnic va tenir accés a les seves teories. Per això estaríem en disposició de considerar-la una influència en la revolució copernicana.
El saber sempre desperta recel, i Hipàtia va morir de manera violenta, a mans d’una turba de cristians, quan tornava a casa seva en un carruatge. La van arrossegar per tota la ciutat fins arribar al temple d’August, llavors la catedral d’Alexandria. Allà, després de despullar-la, la van lapidar fins a la mort. Segurament va ser assassinada per romandre fidel al paganisme en un moment de creixent catolicisme, germen de la religió catòlica que regnaria després a l’imperi Romà. És per aquesta raó que se l’ha considerat també una màrtir de la ciència, perquè va morir defensant allò que es pot demostrar enfront d’allò que no es pot demostrar. La seva tragèdia és també un dels exemples del pas del raonament clàssic a l’obscurantisme medieval.
04 / 100
EGÈRIA (s. IV)
El seu nom s’ha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. D’ella se sap, tot i la distància temporal, que procedia d’Hispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a l’actual comarca d’El Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.
Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia…) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa. Va arribar a Constantinoble l’any 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que l’acollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se l’hi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom d’animals, perquè no hi havia cap altre sistema.
Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. D’allà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls d’aquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament s’acabava en aquells límits i s’ignorava què hi havia més enllà.
En els darrers anys de l’imperi Romà, s’havia posat de moda que les dones d’alta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de l’emperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si se’m permet dir-ho així.
Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni