94. Victòria dels Àngels (1923–2005)
95. Alícia de Larrocha (1923–2009)
98. Montserrat Roig (1946–1991)
99. Maria-Mercè Marçal (1952–1999)
INTRODUCCIÓ
Qui explica la història? Qui l’escriu? No pas les dones, no pas les que més dificultats han tingut per formar-ne part. No pas les que han volgut cancel·lar i esborrar. No pas elles, les integrants d’aquell continent negre de què parlava Freud.
Les dones són aquí des dels inicis de la humanitat, però la seva visibilitat ha estat inversament proporcional a l’excessiva visibilitat dels homes. Aquest mal invent anomenat patriarcat, encara ben viu, les ha condemnat al llarg dels segles als espais privats. Que no tenien dret a ocupar els espais públics? Que no eren també seus? A excepció de santes, reines i alguna heroïna, sembla que haguessin amagat les dones rere cortines on la llum no les pogués il·luminar.
Però els temps canvien i el patriarcat es debilita a passos gegantins amb la globalització i gràcies a sacsejades com el moviment Me Too, que denuncia les agressions sexuals que les dones han patit i pateixen. I el que ahir servia, avui ja no serveix. Com a bones desobedients, amb no poc esforç les dones han anat ocupant progressivament els llocs que se’ls negaven. De manera que, a banda d’escriure la història en minúscula, han acabat escrivint també la Història amb majúscula.
Aquest llibre recull les vides de 100 grans dones que han fet de la història un lloc una mica més femení del que el patriarcat hauria volgut. Dones de la política, la música, les arts plàstiques, la literatura, la filosofia, la ciència, el cinema… Dones privilegiades i dones humils, heroiques en les seves històries de superació. Dones que han assolit els seus somnis amb grans dosis de passió i compromís. Dones que han deixat empremta. Dones, en definitiva, que avui són referents per a moltes altres dones.
Des d’Aspàsia de Milet —que va viure uns quants segles abans de Crist— fins a Christa Leem —mite eròtic dels anys setanta del segle XX—, trobem la pionera de l‘estudi de l’orgasme femení (Hildegarda de Bingen), la primera dona que es va doctorar a Europa (Juliana Morell), la primera anarquista (Louise Michel), la primera metgessa del país (Dolors Aleu) o la primera corresponsal de guerra catalana (Àngela Graupera). També la gran reina d’Egipte Cleòpatra, la pintora Artemisia Gentileschi, l’escriptora Dolors Monserdà, la viatgera Alexandra David-Néel, la pedagoga Maria Montessori, Virginia Woolf, Clara Campoamor, Margarida Xirgu, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Victòria dels Àngels, Joana Biarnés… I, per descomptat, les valentes Mariana Pineda, Emmeline Pankhurst, Amelia Earhart o Rosa Parks. Són el que el feminisme anomena “les mares simbòliques”, les que ens fan més fortes.
La poeta nord-americana Adrienne Rich pensava que per fer valdre l’experiència femenina feien falta “uns ulls nous, sota parpelles noves”. Afortunadament ja tenim uns ulls nous i mirem més enllà del relat androcèntric que ens han venut. Ara sabem que la història explicada per homes i per als homes era una pura invenció. Perquè les dones sempre hem estat allà on les coses han succeït. Que a partir d’ara no ens expliquin contes. Elles, nosaltres, també hem estat i som protagonistes d’excepció.
01 / 100
ASPÀSIA DE MILET (c. 470 aC – c. 400 aC)
Era el que se’n diu una sàvia i va ser la dona més important de la Grècia clàssica. A la ciutat grega de Milet —a l’actual Turquia—, la seva saviesa causava sensació. S’havia format llegint els filòsofs i els poetes perquè la bona situació de la seva família l’hi havia permès. Tot i que, en honor a la veritat, s’ha de dir que en aquells temps a la Grècia clàssica els nens i les nenes rebien a l’escola la mateixa educació; era el que avui s’anomena coeducació.
Es parla de la seva bellesa i que els seus cabells eren rossos com l’or. A la seva ciutat havia fet fortuna dirigint un bordell que li havia proporcionat considerables ingressos. És a dir que era una hetaira o una prostituta de luxe, com es vulgui. Va deixar, però, aquesta rendible ocupació quan el dramaturg Sofroni li va parlar d’Atenes, un lloc on podria desenvolupar millor les seves capacitats intel·lectuals. I cap allà se’n va anar. Tenia, diuen, vint anys.
A Atenes va fundar una escola de filosofia i declamació per a joves. La fama no va trigar a arribar-li i la van admirar des d’Eurípides fins a Sòcrates, que déu-n’hi-do. Però el que es va corprendre més va ser Pèricles, que era la màxima autoritat política de la ciutat. Pèricles la va deixar embarassada. Va ser la seva companya i es diu que fins i tot li escrivia els discursos. Per això sembla encetar la llarga llista de dones especialment brillants que van fer brillar encara més els seus companys de llit fent-los la feina des de l’ombra.
També es va envoltar dels intel·lectuals més destacats, com Plató, Aristòfanes o Anaxàgores. En aquella Atenes del segle V en part tan envejable, Aspàsia va tenir-hi un gran pes, com ben poques dones el van tenir en aquell temps. Els sectors més conservadors no la podien ni veure, perquè amb el seu exemple animava les dones a viure més enllà del paper que se’ls havia adjudicat i a emancipar-se.
Per acabar-ho d’adobar, posseïa coneixements científics, encara que no els va deixar per escrit. En aquest camp, va tenir un interès especial en l’estudi de l’embaràs, ja fos per prevenir-ne els riscos o per pal·liar les molèsties del postpart. I també, per rematar l’antipatia que sentien per ella els més convencionals, en les estones de lleure que li deixava la seva dedicació al pensament, li agradava organitzar grans festes que duraven dies, regades amb bon vi i on confraternitzaven ni més ni menys que milers de convidats.
En una ocasió se la va acusar d’haver ofès els déus, un delicte que era molt greu, i va haver de sotmetre’s a un tribunal ciutadà, del qual pel que sembla va ser absolta segurament gràcies a la seva brillant eloqüència. Pel mateix delicte, més tard Sòcrates seria condemnat a mort. Quan Pèricles va morir a causa de la pesta, Aspàsia es va casar de seguida amb un ric atenenc i amb ell va tenir un altre fill. A la mort d’aquest, es va retirar de la vida pública i va tornar a la seva antiga ocupació. Va fundar una Acadèmia d’Eloqüència i Art Amatori, no se sap si per a les aspirants a hetaires o per a les aspirants a filòsofes.
S’ha de dir que les seves dates de naixement i de mort són aproximades, i que part de la seva vida ha estat reconstruïda gràcies a testimonis posteriors. Col·laboren a desdibuixar la veritat els calumniadors que li van voler mal i aquells que històricament s’han dedicat sense treva a malparlar de les dones que excel·leixen.
02 / 100
CLEÒPATRA (69 aC – 30 aC)
La darrera reina d’Egipte —que va néixer a la ciutat d’Alexandria— pertanyia a la dinastia ptolemaica