S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.
La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.
08 / 100
JOANA D’ARC (c. 1412–1431)
Se la coneix com la donzella d’Orleans i ens ha quedat a la memòria sobretot el seu final: condemnada per heretgia, va ser cremada viva a Rouen. Però què va succeir abans? Com va arribar a ser presa de les flames? Nascuda a la campanya francesa, va ser educada en la devoció religiosa. La petita era un model de bondat i se li va ficar al cap que volia ser santa.
França era llavors un camp de batalla permanent i, enmig de les lluites intestines entre diverses monarquies, es va produir la divisió de la reialesa francesa en dues faccions. D’aquest enfrontament va resultar el setge d’Orleans. Mentrestant, sense cap altra preocupació que créixer en un entorn natural, transcorria la infantesa de Joana. Més tard declarà que als tretze anys va començar a sentir la veu d’alguns sants —com ara santa Caterina o santa Margarida— i després la veu de Déu. La veu li deia que havia d’anar a alliberar Orleans, que estava a punt de caure en poder del que segles més tard seria anomenada la pèrfida Albió. La veu va seguir insistint i, tot i que, com és lògic, va costar que li fessin cas, al final Joana va aconseguir que li posessin una escorta per anar-hi. Les visions havien transformat el seu destí humil en un destí heroic.
Se suposa que tenia disset anys quan el rei, després d’haver-la fet entrevistar per alguns teòlegs, la va creure i, potser ja desesperat, la va posar al capdavant de cinc mil soldats, guiant l’exèrcit reial francès. Joana d’Arc va recuperar la ciutat d’Orleans, amb gran alegria del monarca. La victòria també la va acompanyar en les decisives batalles en què va participar després, durant la guerra dels Cent Anys (en la qual es van enfrontar al primogènit de França, Carles VI, i Enric VI d’Anglaterra). Aquella guerra fou una de les més cruentes de la història i va causar milions de morts. En aquells temps, Anglaterra havia anat guanyant territori francès i aquest, de mica en mica, es va anar recuperant gràcies en bona part a les habilitats guerreres de la jove. La seva inestimable ajuda feu també possible la coronació del monarca, Carles VII.
En la darrera batalla, intentant conquerir la capital, París, quan ja tenia pensat tornar a casa perquè havia deixat de sentir veus i es disposava a reprendre la vida tranquil·la, va ser capturada pel duc de Borgonya i venuda a l’exèrcit anglès. Davant de la Inquisició, va cometre el greu error d’admetre que sentia veus, tant dels sants com de la màxima divinitat. Naturalment, va ser acusada de bruixeria. Es diu que el monarca francès poc va fer per salvar-la. Avui dia és la patrona de França, un símbol nacional i també un exemple de valentia femenina que, tot i així, no cal emular. L’Església catòlica la va santificar.
Joana d’Arc mai va aprendre a llegir ni a escriure, però la ploma i l’espasa ja se sap que són dos llenguatges. Mai va ferir ningú, perquè a les batalles es limitava a animar els altres a lluitar. Així i tot —o precisament per aquesta raó—, va ser ferida en diverses batalles. Empresonada, la van humiliar fins a no poder més. Acusar-la de bruixeria va ser ben senzill, perquè aquella va ser durant anys i panys l’excusa per eliminar totes les dones que cometien el sacrilegi de sortir del corrent general.
09 / 100
ISABEL DE VILLENA (1430–1490)
Mentre ningú ho rebati, Isabel de Villena serà considerada la primera escriptora en llengua valenciana i una protofeminista de cap a peus, perquè en resposta a llibres com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de l’interès públic.
Era filla natural del rei Enric d’Aragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona d’Alfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.
No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la d’Eximenis. Lamentablement, no va tenir temps d’enllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament l’any 1497, per iniciativa de l’abadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.
La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida d’aquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle d’or valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de l’època, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que l’expliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.
Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no d’ells. Des del segle XIII, en la cultura catalana s’havia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no s’ho creurà, però així va ser. De la seva obra se’n van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.
Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.
10 / 100
ISABEL LA CATòLICA (1451–1504)
Sobre alguns personatges històrics s’ha fet molta literatura. És el cas d’Isabel la Catòlica, una de les protagonistes del final de l’edat mitjana. Se la coneix sobretot per haver estat l’artífex del descobriment d’Amèrica, cosa que no vol dir que fos ella la que la descobrís personalment, sinó que va ser qui econòmicament va fer possible un esdeveniment tan decisiu. El cert és que aquesta reina no estava destinada a ser-ho, però la seva unió amb Ferran d’Aragó la va proclamar reina de Castella. Sota el seu govern, a més, va augmentar substancialment el prestigi del seu regne.
Era filla d’Isabel de Portugal i Joan II de Castella, per això va rebre l’educació pròpia d’una princesa. De fet, va gaudir d’una formació humanística privilegiada, amb tutors de molta alçada. Quan, en morir el pare, la mare va perdre el cap, va ser confinada en un castell amb els seus fills. Després, Isabel es va comprometre amb el seu cosí. La consanguinitat va