Després de la sorpresa inicial, la intervenció del rector —una mena de butlla papal— li va permetre ser la primera dona a ingressar-hi com a oient; més no, no fos cas que establís precedent. Aquesta no seria la seva darrera gesta, sinó el començament de moltes que farien d’ella tota una catòlica avant la lettre —incompresa i qüestionada— i, també, una precursora del feminisme. De fet, una de les seves obres, La filantropía, la beneficencia y la caridad, la va haver de signar amb el nom d’un dels seus fills per poder-la presentar a un premi. No es contemplava la possibilitat que una dona pogués guanyar un premi, però al final l’hi van donar.
Nascuda a Ferrol i filla de militar, el seu pare va combatre l’absolutisme de Ferran VII i va morir a la presó. La mort de la mare quan ella tenia vint-i-un anys i una herència li van permetre desobeir els costums i fer el salt a Madrid. Allà estudià Dret i es casà amb un advocat, que va contraure la tuberculosi. Ja vídua, es va traslladar amb els seus dos fills a Cantàbria, on va posar la llavor de la seva activitat humanitària i social vinculada a les Conferències de Sant Vicenç de Paül. L’any 1864 fou nomenada inspectora de les presons de dones i esdevingué la primera dona visitadora de presons. Després va ser nomenada inspectora de cases de correcció de dones. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent” és una de les seves frases de més ressò. Arenal sempre va defensar la idea que el patiment era una escola de superació, i la seva convicció que el Codi Penal havia de ser reformat li va costar el cessament.
Simpatitzava amb el krausisme i sempre va posicionar-se a favor de l’educació de les dones. Així, va participar en la fundació de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, que tingué un paper cabdal en el progrés social de les dones del país. No va deixar de publicar: articles, poemes, teatre, assaigs. Entre les seves obres destaca La mujer del porvenir (1869), llibre que recull les conferències dominicals que va impartir per a les dones a la Universitat de Madrid i en el qual nega la inferioritat de les dones que defensaven alguns sectors reaccionaris i contradiu la idea que la seva missió és només ser esposes i mares.
De fet, la vida de Concepción Arenal va ser una lluita permanent a favor de l’emancipació femenina en un temps en què les dones comptaven ben poc, i una lluita a favor de la millora de la societat en el seu conjunt. Advocada sense títol —mai l’hi van donar—, escriptora i activista social, és un d’aquells personatges que fa avançar el seu temps i com a tal ha quedat.
20 / 100
LOUISE MICHEL (1830–1905)
D’anarquistes —homes i dones sense cap ganes d’obeir cap autoritat—, n’hi ha hagut sempre. Però es creu que va ser ella, Louise Michel, la primera a fer ondejar la bandera negra, que esdevingué el símbol de l’anarquisme. Un segle després de la Revolució Francesa, Michel va representar l’esperit de la Comuna de París i va lluitar colze a colze amb els homes, amb el fusell a la mà i un fort desig de justícia social.
Era filla natural d’un terratinent i una serventa, per això ja va patir des de bon començament les conseqüències de la lluita de classes. La família paterna la va educar en els llibres i volia ser poeta. Estudià per a mestra i, amb una herència, obrí escoles lliures. Començà a moure’s en els ambients revolucionaris perquè era de les que creia que la societat necessita un canvi radical.
El 1870, França havia perdut la guerra i havia capitulat davant de l’exèrcit de Bismark. Replegat el govern, amb la ciutat en flames, el poble no va defallir a l’hora de defensar-se de la invasió estrangera. I les dones van sortir als carrers a interposar-se entre els soldats i els resistents, es van exposar i van fer barricades. Una revolta que donà lloc al primer govern obrer de la història.
Les dones de la Comuna van rebre el nom de pétroleuses (’incendiàries’). Michel se sumà a la lluita. En la defensa de la capital, començà formant part del Comitè de Vigilància de Montmartre, el seu barri. Amb l’uniforme de la Guàrdia Nacional, es trobà liderant un batalló femení que resistí heroicament en les darreres batalles.
La Comuna va fer coses mai vistes: expropià el clergat, cedí els tallers abandonats a les cooperatives obreres i establí la igualtat d’homes i dones davant la llei. La repressió va ser brutal i Louise va aconseguir escapar. Però la policia havia detingut la seva mare i per això es va entregar. Des de la presó on la van tancar, se sentien els afusellaments dels revoltats. Al consell de guerra que li van fer es negà a defensar-se i es feu responsable dels seus actes.
Deportada a la quinta forca, a Nova Caledònia, en ple oceà Pacífic, allà es dedicà a educar els nens de les tribus sotmeses pels francesos. Uns quants anys després, gràcies a una amnistia parcial als comuners, tornà a França i reprengué la seva activitat política, sense donar-se mai per vençuda. Allà on podia feia discursos incendiaris i participava en mítings. No trigà a fer una altra vegada cap a la presó. Engarjolada, es negà a abandonar la cel·la si no alliberaven també els seus companys. La por que els seus seguidors s’amotinessin va fer que la deixessin anar.
S’exilià temporalment a Anglaterra. Els seus darrers anys els passà entre Londres i París, sota vigilància policial però dedicada a les seves obres literàries i a impartir conferències. Publicà Memòries de la Comuna perquè aquell episodi quedés ben fixat. Una pulmonia se l’emportà en plena gira de conferències. El seu funeral va ser multitudinari. Se la coneix com la Verge Roja.
21 / 100
HELENA BLAVATSKY (1831–1891)
A la segona meitat del segle XIX, Madame Blavatsky, com se la coneixia, va ser tot un personatge. A força d’espiritisme i ocultisme, es va dedicar en cos i ànima a la teosofia, i l’any 1875 fou una de les fundadores de la Societat Teosòfica. Feia creure que la Germanor dels Mestres de l’Himàlaia l’havia escollit per difondre els seus missatges. Apel·lava a les inquietuds espirituals dels incauts i va estafar-ne uns quants, entre els quals el mateix Edison.
La revolució científica i tecnològica que hi va haver aquells anys semblava que estigués a punt de deixar definitivament enrere qualsevol bri d’espiritualitat, la qual cosa va tenir com a reacció una pluja de fenòmens que la reinventaven, lluny de les religions en ús. Mèdiums i visionaris van abundar, però cap amb la seva capacitat de convicció. Per la seva banda, la teosofia que va practicar consisteix en la recerca permanent del coneixement des de la creença d’estar il·luminat per un esperit superior.
Oriünda de l’actual Ucraïna, en un intent d’assolir la independència per la qual tant frisava, es va casar als disset anys amb un senyor que li doblava l’edat i va marxar de casa sense consumar el matrimoni, però amb el cognom del marit com a patrimoni, mai millor dit, immaterial. De jove va ser des de professora de piano fins a ajudant d’una mèdium, cosa que li va servir d’escola per aprendre trucs per simular fenòmens paranormals. Pesava més de cent quilos i anava vestida de manera estrafolària. Menyspreava la ciència materialista i deia que rebia instruccions telepàticament per comunió espiritual.
Havia explicat que als vint anys va conèixer el mestre Mahatma M., després que se li hagués aparegut en somnis i a través de visions durant la infantesa. I explicava també que, a instàncies d’aquest, havia recorregut mig món. Fundada la Societat Teosòfica amb un grup de teòsofs, entre els quals hi havia senyors de llargues barbes com el coronel Henry Olcott, que fou el seu company, van traslladar la seu central a Adyar, a l’Índia. I la seva Societat Teosòfica va desplegar molt de pressa per tota la geografia una xarxa amb centenars de milers d’adeptes.
Entre els seus llibres destaquen Isis sense vel i La