En tot cas, i als efectes d’allò que ara ens interessa, els catalans que participaven en aquella nova organització d’esquerres no eren, ni volien ser, una continuïtat de cap dels partits polítics que hi havia hagut abans de la guerra. En aquells moments es trobaven més a prop de Pax Christi o de Lanza del Vasto, de l’abbé Pierre o de Danilo Dolci, que de la prèdica de lluita armada o de l’admiració pel maquis. Però l’apertura al treball conjunt amb els marxistes s’obria camí perquè era un element original i distintiu del grup; aquest diàleg no era només extern, sinó que era el punt de trobada dels debats interns, també. Es tractava d’un grup de cristians que necessitava tenir marxistes al costat, que volia fer un grup polític no confessional, en el qual poguessin participar i treballar junts tant creients com no creients. Es negaven a admetre la unitat política dels cristians i aspiraven a un partit que impedís que les ortodòxies s’imposessin.
El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que s’havia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.
Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització d’estudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota l’impuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.
Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa d’exercicis d’unes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez —mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra— i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.
El fet d’aprovar la referència al marxisme i no incloure-hi en canvi cap referència al pensament llibertari va ser el motiu explícit del trencament. Feia massa temps que les diferències s’arrossegaven. El grup «polític» de Cerón va fer un pas endavant per conquerir o bé la direcció o bé adquirir una vida pròpia. El grup obrerista se’n va sentir exclòs, en especial perquè la regla de funcionament i la presa d’acords passava per la via del consentiment o, en tot cas, de l’ajornament a una propera sessió, per discutir-ho abans amb les bases, que es feia per assegurar, deien, la unitat. Aquesta sessió significà que els seguidors de Lizcano deixarien de participar en les trobades que continuaria convocant Cerón i s’abocaren directament a potenciar l’obrerisme cristià de l’HOAC.
Va existir una reunió posterior, feta a Saragossa, convocada pels afins a Lizcano, que va oficialitzar la ruptura. Hi van assistir gent de Barcelona; en concret, sembla que mossèn Dalmau: però el trencament era insalvable i Lizcano, perquè quedés ben clar, els comunicà que la ruptura s’havia produït entre llibertaris i comunistes i que ell n’abandonava la presidència. El resultat va ser que, finalment, el Frente de Liberación Popular, sota el lideratge polític únic de Julio Cerón, va ser fundat com a partit amb aquest nom, proposat per Jesús Ibáñez, un matí de diumenge de la primavera de 1958 a l’església de Sant Antoni, al carrer Bravo Murillo de Madrid. Hi eren presents José Ramón Recalde, Fernando Romero, Joaquín Aracil, Ignacio Fernández de Castro i l’obrer sevillà Manuel Morillo. La definició com a partit polític els va dur a situar-se en l’esfera de la gent de l’Agrupació Socialista Universitària (ASU), de Vicente Girbau; del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i sobretot a esforçar-se a integrar marxistes, o com a mínim laics.
En tot cas, tot aquest període ha quedat dins d’un núvol a causa de l’absència de papers i la imprecisió de la memòria dels actors. Per exemple, és clar que Araceli Montserrat Saburit va ser la primera dona destacada en els grups de l’FLP de Catalunya. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 17 d’agost de 1912 i va morir també a Vilanova el 10 de febrer de 2002. Va ser la primera vilanovina que va obtenir el títol de batxiller el 1931 i estigué sempre vinculada activament als moviments socials; va ser professora. En l’etapa inicial del Felip sé que va convocar una reunió àmplia de treballadors a casa seva, perquè els felips catalans hi exposessin el projecte del nou partit. No sé, però, si era més aviat propera a l’HOAC que, sota el lideratge de Guillem Rovirosa, tingué una presència notable a Vilanova i la Geltrú. A mi m’ha explicat el fet Fernando Romero, qui va assistir a una d’aquestes reunions, i Jaume Bertran m’ha confirmat les reunions. Jo no l’he coneguda, però no crec que sigui forassenyat pensar que ella, Jaume Bertran, mossèn Josep Dalmau, que hi havia estat destinat en una parròquia, i Rafel Pujol foren els qui animaren les reunions dels primers grups locals a Vilanova i la Geltrú.
L’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)
L’Associació Democràtica Popular de Catalunya va ser creada per un grup que compartia una concepció política de fronteres imprecises, format per joves que, en molts casos, buscaven una ruptura amb la tradició familiar. Tal com ells recordaven, si s’esqueia, la concepció religiosa que professaven era molt oposada a qualsevol forma d’integrisme o de nacionalcatolicisme. Des de bon començament intentaren que s’hi incorporessin laics i marxistes. Molts eren universitaris o joves llicenciats, i la majoria eren membres actius de les organitzacions d’Acció Catòlica, per això les seves reunions podien ser reservades, però no eren clandestines. És una manera de dir; no tenien gaire sentit de la clandestinitat. En el primer número de la revista Frente (octubre, 1959), una manxeta deia: «Un imperativo es fundamental: ¡La clandestinidad!». Una bona recomanació per si el lector no ho sabia: calia ser clandestins.
Hi havia un altre aspecte important: la signatura de la revista, que deia «F.L.P./F.A.P. - N.I.U./N.E.U.». El partit a Catalunya tenia, doncs, el nom traduït al català, però van veure de seguida que en català perdia la coincidència de sigles —«Front d’Alliberament Popular»— i van pensar que valia més buscar-li un altre nom. No li feia gaire falta, perquè el partit havia viscut molt de temps sense, normalment s’hi referien com el felip o com la festa. Finalment, els va sortir el d’Associació (ni front, ni partit) Democràtica (definició per democràcia) Popular (del poble, com l’FLP però ara qualificant la democràcia) de Catalunya, que sí que expressava el que volia ser: un partit català germà de l’FLP. No va acabar d’agradar a ningú. Els que no en sabien el significat, hi llegien l’anagrama d’Amics Del PC; d’altres, deien que era el «partit de les democràcies populars», és a dir, dels règims de l’Europa de l’Est. En canvi, NEU tenia força cacofònica i era un anagrama agradable, portava la paraula «nova», que era un punt a favor. Els de la universitat vam dir-ne sempre «NEU», i prou. I del partit, en dèiem, senzillament, partit.
Com ja s’ha explicat, en aquest cas no va ser un partit que va crear una secció universitària, sinó a l’inrevés: l’existència d’una organització universitària es troba en la base de l’aparició de l’ADP com una organització partidista, per bé que ningú no sap del cert ni on es va fer, ni la data, ni tampoc hi ha constància de cap discrepància ni cap debat sobre si havia de tenir un nom diferent o no. Sembla que la constitució de l’ADP va tenir lloc la primavera de 1959. Ni tan sols és clar que aleshores haguessin aprovat un document que expliqués què volien. Per acabar de reblar el clau de l’originalitat, recordo que mai no va quedar clara,