A l’ADP es produí una tibantor entre els del Comitè Executiu, que volien dirigir, i el Comitè Directiu, que tenia els contactes amb els grups disposats a fer alguna cosa. Les relacions amb la NEU encara van complicar més les coses. Els qui formaven part de la Direcció Executiva, Rudolf Guerra i Joan Sardà, criticaven Urenda perquè hi interferia i Urenda criticava els de l’Executiva perquè se saltaven tots els semàfors. La prudència aconsellava moderació en l’acció i acumulació de forces, però era difícil de gestionar-ho perquè hi estàvem il·lusionats. Alguns ja es veien triomfants, espitregats i amb una barba a la cubana.
En el sector d’Urenda hi havia persones com Conrad Solà, Jesús Salvador, Daniel Cando, Mercè Soler i Pasqual Maragall. Finalment, l’estiu de 1961 ens separàrem i el grup on em trobava jo va crear el FOC. El Comitè Executiu el formàrem Josep Maria Picó Junqueras, Manuel Castells i jo. Picó treballava a Catalana de Gas, era jurat d’empresa i pertanyia a la UGT (Unió General de Treballadors), mentre que Manuel Castells Oliván encara era estudiant de Dret. Com que crèiem que el dirigent màxim havia de ser un treballador assalariat, d’una manera natural Picó va ser-ne el secretari general.
L’organització primera del FOC era rudimentària i tenia uns grups de base formats per tres persones. Vam publicar una revista, Revolució, que escrivíem Ramon Sumoy Sentís, Laureà Bonet Mojica i jo, i alguns pamflets. Em sembla que en algun moment vam editar algun paper titulat Fulls d’Opinió Popular, nom heretat d’una publicació anterior de l’ADP. No hi va haver cap conferència formal amb delegats ni un text a debatre; potser a l’inici es feren algunes reunions àmplies, i en una d’elles va ser-hi present Antonio Ubierna, el xerpa, com a mostra de reconeixement per la feina de l’FLP.
Maragall i jo érem del parer que l’èxit de la reorganització del grup universitari era un actiu que no es podia destruir. No havíem topat amb cap entrebanc, no hi havia cap motiu per separar els estudiants en dos grups i desfer tot un any de feina positiva. Els intents de conciliació van continuar durant el mes de setembre, però no van arribar a res. Les posicions eren més tancades que mai. En aquest context, com que les eleccions que es feien a l’octubre eren un element definidor de la força de cadascú —i de la capacitat de bastir coincidències i accedir a la direcció del moviment d’estudiants— no podíem ni volíem engegar-ho tot a rodar. Les aliances, la coordinació i l’interès posat en la confecció de llistes era fonamental. I ho vam fer perfectament.
La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i l’opció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. L’organització, d’entrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no s’hi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de l’MSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o s’havia de dir, Realitat. En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No n’he vist mai més cap exemplar, ni n’he sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre el nom de Moviment Febrer 62. El nom es va posar més endavant, en record de les manifestacions d’estudiants del febrer de 1962, i seria una plataforma conjunta universitària de l’MSC, l’ADP i el FOC.
Sense l’existència d’un marc social de llibertats polítiques i sindicals que permetés una articulació fluida i permeable del nostre poble, sense condicions de llibertat, la tendència a esdevenir un partit resultava inevitable; i no era possible cap altra opció que no fos la d’un partit clandestí, amb el risc d’esdevenir un espai tancat. El patriotisme de partit i l’exigència de disciplina foren conseqüències inevitables —i amb la dosi corresponent de mística i de sectarisme—, però la defensa del caràcter democràtic, del debat permanent i de ser un espai de formació foren també fonamentals. En molts dels militants va quedar-hi el pòsit d’una idea de partit entès com a expressió d’un front social ampli, plural i variat. La missió de la direcció havia de ser garantir-ne l’existència; no pas retallar-lo.
I en aquestes condicions, arran de les mobilitzacions de solidaritat amb les vagues obreres que s’havien iniciat a Astúries i que s’havien transmès al País Basc, havien començat els esforços per fer actes de solidaritat entre els estudiants universitaris i en algunes empreses; moguts per líders nous, joves. A començaments de març havíem ciclostilat fulls que convocaven a la solidaritat en les empreses i a una concentració. No recordo si anaven signats o no, però en la distribució d’aquesta propaganda es van produir unes detencions que van suposar una «caiguda» del FOC i la detenció de diversos militants i l’exili d’altres.
El meu temps de presó
Fa algun temps vaig escriure i publicar, sota el títol El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records, unes memòries sobre el meu pas per la presó, encara que seria més exacte dir per les presons, ja que durant aquell any vaig passar per la Model de Barcelona, la Carabanchel de Madrid i, finalment, per la presó de Sòria.
La meva detenció va produir-se la matinada del dia 16 de maig de 1962 i vaig ingressar a presó el dia 21 de maig a última hora. Quan ens van treure del cotxe érem a l’interior de la presó Model de Barcelona, ens van registrar en el llibre i ens van aplicar les mesures administratives corresponents; i tot seguit ens van enviar a dormir en cel·les individuals. L’ingrés va ser tan alliberador com trobar una illa en un naufragi. Em sembla recordar uns sorolls de benvinguda, i així vam començar a passar el període d’aïllament; no recordo quants dies vam ser-hi, potser una setmana. Allí ja hi havia diversos estudiants que havien arribat en grup i ara n’arribaven uns altres que els destinos —presos que redimien i feien d’auxiliars a les galeries o altres dependències— van considerar que per l’edat havíem de ser estudiants. D’aquesta manera, els residents van ser avisats de l’arribada de nous hostes i a través de la finestra o de la canonada de l’aigua vam donar i rebre les primeres notícies. Uns dies després ens van traslladar a cel·les de tres i vam sortir al pati. Dels estudiants, alguns eren del PSUC, uns altres de l’MF 62 i algun encara no era d’enlloc. Hi recordo Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Antoni Aponte, Martí Capdevila, Pere Puig i Bastard, Ferran Fullà i Albert Ballesteros, per exemple.
En aquestes detencions la policia no va fer diferències entre els nostres matisos i va agafar persones d’un sector i de l’altre, i també persones que es movien en tots dos sectors. Aquestes detencions es troben a la base de la decisió posterior de fer ja junts el Front Obrer de Catalunya (FOC) com un partit socialista pluralista i democràtic, dotat d’una certa organització i disciplina, i federat en l’FLP, o, tal com se’n diria oficialment, en les Organitzacions Front. A la presó, superada la primera fase de tensió entre Urenda i Guerra, tot va començar a rutllar ja mentre érem a Barcelona i després, a Madrid, va culminar.
Havíem estat