No es tracta, doncs, d’un estudi acadèmic sobre el Front Obrer de Catalunya, ni sobre el mosaic de l’esquerranisme de l’època, ni sobre el Frente de Liberación Popular (FLP), o els partits del moment. El meu propòsit és posar per escrit el record, la meva memòria, sobre un dels casos de construcció, per un grup de joves agosarats i inexperts, d’un partit polític en la clandestinitat durant la dècada dels anys seixanta del segle passat.
Molts diuen que les generacions no existeixen, però d’haver-n’hi, n’hi ha, encara que tinguin uns límits temporals imprecisos i discutibles. No pretenc elaborar o aplicar un concepte analític, però el seu ús ens permet de comprovar com van i venen les modes, les influències, les paraules, les icones o les fixacions mentals compartides entre persones d’uns sectors socials propers o no, per això, potser, caldria que el possible lector hi pensés, en la generació, com un teló de fons.
En tot cas, he de donar les gràcies a aquells que ens van precedir en el temps i que algú ha anomenat la generació de 1950. En primer lloc, al meu germà Joaquim, i també als noms que em venen d’una bursada, com Alexandre Cirici, Joan Reventós, Frederic-Pau Verrié, Joan Colomines, Josep Maria Piñol, Antoni Sala-Cornadó, Albert Manent, Miquel Porter, Josep Maria Castellet, Joaquim Horta i Manuel Sacristán. Així, perquè cal reconèixer i agrair llur trajectòria, voldria recordar que des de molt joves ells van haver de lluitar per sortir del túnel, per trobar i refer les connexions intel·lectuals amb la generació de la guerra, i després per establir els lligams amb la posterior. Ens van salvar els mots.
Quan a començaments de la dècada dels anys seixanta un conjunt de persones vam iniciar-nos en el primer esglaó de la vida col·lectiva i vam començar a treure el nas, cadascun en el seu món, i a compartir relacions i horitzons en diversos camps, entre ells la política, hi havia alguns referents a prop. Potser tot havia tingut ja un primer brot en els fets universitaris del Paranimf de 1957, no ho sé, però, en tot cas, a partir del 1960 es va manifestar la presència d’un estol de persones que havia començat a intervenir en la vida col·lectiva —universitària, cultural, social, política— i que més tard va adquirir una certa consciència de formar part d’un conjunt divers i heterogeni, que anà ampliant-se.
La data de l’any 1962 podria ser simbòlicament expressiva: les vagues del maig, les inundacions del setembre al Vallès i la nevada del desembre a Barcelona formen part d’una mateixa simbologia, com Edicions 62 o el Moviment Febrer 62 (MF 62). Fou la incorporació a la vida col·lectiva d’algunes persones que durant força temps van mantenir una capacitat d’intervenció i d’innovació en la vida cultural, situada en un context social que punyia per desplegar-se i que coincidia amb uns primers intents de modernització social, que uns anys després es traduirien amb el creixement econòmic, el turisme, el sis-cents i l’apertura.
D’entrada, calia acabar amb el fals mite oficial de la societat unànime imposada, del record permanent de la Guerra Civil i del desig i la impotència per fer girar la truita. La veritat és que l’apertura social avançà al darrere de l’apertura econòmica, però també de la innovació artística i intel·lectual, i de la dèbil obertura religiosa que havia sorgit ja a la dècada dels anys cinquanta, i en són una mostra les editorials Estela i Nova Terra, les edicions de llibres religiosos en català, de Serra d’Or i de Montserrat, el diàleg ecumènic o el diàleg amb els marxistes, i s’havia consolidat amb el Concili Vaticà II, que va rebre una rebuda càlida i esperançada d’un sector del nostre món catòlic, i també dels laics. Alguna cosa es movia i calia trobar noves maneres de veure i de fer.
Si se’m permet una generalització descriptiva, crec que aquesta generació va fer-se gran durant un període de temps situat entre la revolució de Cuba, el mur de Berlín, la independència d’Algèria i la guerra del Vietnam i quedà esgotada entre el maig del 68 de París i l’agost del mateix any amb la invasió de Praga pels tancs soviètics per acabar amb el govern comunista «de rostre humà» d’Alexander Dubček. No va resistir l’impacte de la difusió del Llibre Vermell de Mao i les darreres extremituds de la moda Marcuse. Va créixer entre els Beatles, la descolonització i el pop art i es va commocionar amb l’assassinat de Martin Luther King, de Kennedy i del Che Guevara, el qual es va convertir en una icona venerada i penjada a les parets o les portes de les cases dels més joves. I es va emocionar amb els èxits dels Sputniks, la gesta de la gosseta Laika, el viatge per l’espai de Iuri Gagarin i els passos per la lluna de Neil Armstrong.
Aquest llibre s’inicia amb el meu ingrés a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona l’octubre de 1957, el mateix any que s’havia posat en òrbita el primer Sputnik. A la universitat va començar la meva activitat i és on vaig viure l’afiliació com un compromís de vida. Era una activitat compromesa, il·legal, o clandestina, de tot una mica. És a dir, era dues vegades compromesa. I des d’aquest compromís vital vaig rebre l’impacte dels nous temes teòrics, dels nous costums socials i de les noves referències culturals que esdevindrien comunes i que potser sortiran com al·lusions d’un decorat difuminat, on potser apunten retalls de la biografia personal, encara que, si he aconseguit allò que em proposava, només apareixen si afecten el meu testimoni directe dels fets o de les situacions que evoco, o bé quan resulten necessaris per mantenir el fil de la narració.
Durant aquells primers anys de joventut, en els primers contactes amb la política, en el pas per la presó, i en les amistats i coneixences que vaig establir amb tantes persones i amics en un moment de la història crucial per al futur del país, en què vam deixar les diferències a banda per treballar conjuntament per un futur millor, vaig aprendre que el futur és una aspiració, o un ideal, i que cadascú pot tenir els seus. El demà, en canvi, es concreta en l’espai i en el temps on hi ha les persones individuals, que són tal com són. I que han de tenir la llibertat de ser com vulguin; i que han de viure barrejades amb d’altres que són diferents. Per això el demà i el futur no són el mateix, el futur no coincideix amb el demà. El futur sempre és a l’horitzó. Els ideals són al cor i al cap; m’obliguen i em serveixen de guia per construir el meu camí i tractar de no equivocar-me. Per al polític, el que és important és el demà; assegurar i garantir les llibertats, el respecte a les lleis i les reformes socials en un territori; és a dir, fer que millori, que sigui més justa la convivència entre les persones. La tortura, l’exclusió social o la dominació no haurien de formar part del demà, però només la creença en un futur perfecte ens permet d’aguantar avui i demà, que serà imperfecte, però que pot ser millor que avui. I en tot el camí cal tenir present tot el poble del teu poble, perquè no només podem viure junts amb els que són diferents, sinó que hi hem de viure. El futur perfecte és un ideal, una creença, una esperança, però no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure, discutir-se i col·laborar, si cal, però en tot cas treballar junts per fer un futur imperfecte millor per al seu poble.
1
ELS PRIMERS ANYS
L’arribada a la universitat
Era el novembre de 1957. Tenia disset anys i a l’octubre havia començat a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ja era gran! Havia sentit per ràdio l’esclat d’un conflicte armat en la possessió espanyola d’Ifni, un nom exòtic que érem capaços de situar en el continent africà, però que gairebé ningú no hauria sabut concretar on era. Ara, quan hi penso, em sembla que va ser llavors que vaig començar a fer-me adult; encara que ves a saber: al capdavall, la condició d’adult és difícil de definir i es pot originar en qualsevol moment i per qualsevol causa. Així i tot, jo sempre l’he atribuït a aquella època, a aquella anècdota.
Un dia, a mig matí, durant l’estona de descans que hi havia entre classe i classe, un grup d’estudiants veterans iniciaren una manifestació sota els porxos del pati de Dret de l’antic edifici de la plaça Universitat,