Quan tot ens semblava possible. Isidre Molas

en les activitats conjuntes amb l’FLP que tenia també un comitè. Si es vol, era com una translació de l’estructura federal que existia a fora. I era allò que feien els del PSUC, els del PC d’Euskadi i el PCE.

      Un cop a la setmana fèiem una reunió de cèl·lula al pati i també una de comitè, que eren els òrgans amb què parlaven oficialment els presos d’un altre partit o sindicat, i que es reunien necessàriament quan hi havia un conflicte de convivència entre persones de grups diferents per arribar a un acord i resoldre-ho. Les reunions de cèl·lula servien per comentar les notícies que els familiars havien donat en les comunicacions sobre fets rellevants. La nostra organització ja era integrada, encara que es respectava qui no volgués formar-ne part. Les sessions de formació es feien en un horari diferent i consistien en la lectura en veu alta d’un llibre, amb comentaris posteriors dels assistents.

      Les reunions de cèl·lula eren per partit i les de formació es feien entre els felips. Les classes d’idiomes o de cultura general tenien també un horari autogestionat i eren voluntàries. Tot es feia al pati, asseguts a terra, uns repenjats a la paret i els altres formant rotllana. La gimnàstica, el frontó o l’atletisme no eren considerats disciplines polítiques, sinó que eren activitats lliures. En canvi, el règim de la comunitat econòmica funcionava més aviat voluntàriament i en tot cas anava per cel·les; el partit només hi intervenia si es produïa algun cas de necessitat o de marginació.

      Durant un any hi vaig poder gaudir del repòs, de l’estudi i de la conversa, i vaig poder relacionar-me, i ho dic amb orgull i amb afecte, amb més d’un centenar de persones d’una categoria humana extraordinària. D’ells, en vaig aprendre molt, a través de converses o dels monòlegs que sorgien quan s’animaven a parlar sobre les seves trajectòries, o quan reflexionaven sobre el futur imperfecte. Cada història del món, d’Espanya o de Catalunya, era diferent segons qui l’expliqués; però les perspectives eren tan riques i sucoses que podies seguir-les sense necessitat d’estar obligat a donar-los la raó. Tampoc no la demanaven, i això era fonamental. Perquè cadascú només explicava la seva part de veritat.

      Tots ells coincidien a creure en un futur perfecte, però tots sabien que el futur ideal era una creença, un motor, una guia. Quan preguntaves sobre el futur, la majoria responia sobre el programa mínim, perquè «ves a saber com serà el futur», o amb una mitja rialla deixaven anar: «S’hi lligaran els gossos amb llonganisses». Que volia dir: «no em vinguis amb rucades». Era molt difícil de concretar. Si calia, moririen per un futur perfecte, però sabien que el que vindria sempre seria imperfecte, només podien imaginar-se el demà. Tant era així pels qui creien en un nou cel i una nova terra, com pels qui creien en el comunisme, en el socialisme, en l’anarquia o en la llibertat. Potser aquesta va ser la primera lliçó que en vaig treure: els idealistes cerquen el futur perfecte, perquè és important creure-hi per poder conjugar i construir un futur que, encara que imperfecte, sigui millor que el present.

      Vaig aprendre que com que el món gira i gira, aquell qui aspiri a dirigir-lo haurà d’observar una exigència fonamental: considerar el seu país com un tot i exigir-se de no pensar només en els seus partidaris o seguidors, sinó d’incloure els seguidors propis i els teus contraris en un mateix bloc. En tota nació, nacionalitat o país, hi ha sempre tota mena de gent, per això s’ha de pensar en la globalitat, com una totalitat concreta, que en deien. El futur al qual es podia aspirar podia ser un vell somni que han tingut tots els utopistes polítics o religiosos: la creació d’una comunitat. En nom d’aquell somni els dissidents podien ser enviats a la forca, a la foguera, a la reeducació, a les cambres de gas, als manicomis o als camps de concentració.

      Per saber on ets i què has de fer, has de pensar sempre en tot el poble, en tot el teu poble. Ho vaig sentir explicar amb paraules diferents i per persones molt diferents, alguns tan intransigents amb ells mateixos com amb els altres. Ismael Rodríguez, Antoni Salvador, Poncho Iriarte, Enrique Mújica, Antoni Gutiérrez Díaz, Àngel Abad, José Ignacio Urenda o José Ramón Recalde han estat per a mi exemples diferents de la fidelitat en allò que ells creien. No sé si «pensar en el país tot sencer», incloent-hi els teus enemics i aquells a qui odies, era el que ells volien ensenyar-me; però en tot cas és el que vaig aprendre al pati de la presó. No és solament que podíem viure junts, és que havíem de fer-ho. El futur perfecte és un ideal, una esperança; no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure i de treballar junts per fer un futur millor i imperfecte per al seu poble.