En els mesos inicials de l’ADP, hi trobem, que jo recordi: Joan Gomis Sanahuja i José Ignacio Urenda Bariego, que eren vistos com les persones més significatives del grup; també Alfons Carles Comín Ros, José Antonio González Casanova, Antoni Jutglar Bernaus, Joan Misser Vallés, Joan Massana Ronquillo, Anna Ramon Llopart, Lluís Izquierdo Salvador, Josep Ramon Figuerol, Jordi Maluquer i Bonet, Antoni Ribas Piera, Jaume Lorés i Caballeria, Damià Escuder Lladó, Albert Fina Sanglas, Montserrat Avilés Vila, Ignasi Tintoré, Manel Garriga Miralles, Jesús Méndez Mateu, Maite Baiges, Rafel Pujol Marigot, Enric Gelpí Vintró, Manolo Vázquez Montalban, Àngel Abad Silvestre, Antonio Ubierna Domínguez, Rodolf Guerra Fontana, Juan Sardà Anton i mossèn Josep Dalmau, entre d’altres. En especial, voldria remarcar la presència constant i discreta de Joaquim Garriga Llusent i de Roser Garriga, que van tenir sempre, fins al final de la vida, una disposició total a participar activament com a militants per fer tot allò que fos constructiu i que els fos demanat o suggerit.
Es tractava d’un conjunt de gent il·lustrada i encantadora; la majoria, des del cristianisme d’esquerres, feia esforços per treballar amb laics i marxistes. La pertinença al grup no sols era voluntària, sinó que podia ser intermitent, esporàdica. En tot cas, no tenia òrgans que els integressin regularment, encara que tampoc les decisions de la direcció passaven en general a traduir-se en una pràctica que exigís intensitat. Dit d’una altra manera, no se sabia gaire bé qui n’era i qui no n’era. Tots n’eren una mica o bastant i a la vegada se sentien lliures per fer allò que creguessin convenient. Com que no hi havia fronteres que separessin els afiliats i els no afiliats, el conjunt era un nucli conegut que participava segons els casos i els moments. No hi havia un ingrés formalitzat, una cotització regular, o una reunió periòdica obligatòria en el marc d’un òrgan reduït destinat a l’acció.
L’ADP gravitava des de l’inici al voltant de José Ignacio Urenda i de Joan Gomis; i dels tres tenors, dels quals parlaré més endavant: Alfons Carles Comín, Antoni Jutglar i José Antonio González Casanova. Però Urenda era l’únic que coneixia tothom i podia connectar-hi; era el pinyol del grup. Gomis era vist com un patriarca i un definidor de les idees. D’una manera natural, Joan Gomis era més aviat amant de la conversa intel·ligent en sessions basades en un debat apassionant, però acadèmic, cordial i enriquidor. No era un home d’estridències, parlava més amb la raó que amb el sentiment. I expressava bé aquell grup d’afinitat que va ser l’ADP, aquell conjunt de propagandistes d’idees generals, actius i compromesos, que no havien incorporat encara la concepció de partit organitzat com un instrument per fer coses, com a mínim alguna cosa. A mi m’atreia escoltar-los i arribat el cas ho feia amb devoció.
L’ADP tenia un Comitè Directiu en el qual Gomis era la peça central de cara enfora i qui tenia la relació amb els altres partits de l’oposició i amb les entitats. Urenda, la peça central de cara endins, va fer un primer intent d’articular una organització amb la incorporació de dues persones noves: els joves advocats Rudolf Guerra Fontana i Joan Sardà Anton, que ja no pertanyien al sector catòlic inicial i que mantenien bones relacions amb la Comissió de Permanents —els joves que, a Madrid, després de la condemna a Julio Cerón, havien substituït l’equip central i havien passat a fer-se càrrec de l’FLP—: Nicolás Sartorius, Paco Montalvo, Àngel Abad i Antonio Ubierna. Tots ells definits com a marxistes i que pretenien fer de l’FLP un partit marxista, rígid i disciplinat. Abad i Ubierna coneixien Guerra i Sardà, de l’etapa en què uns i altres estudiaven a Barcelona, i també es deien marxistes i pretenien fer un partit rígid i disciplinat. Són els anys en què la Iugoslàvia de Tito era el model de referència, el que tenia totes les virtuts i on fins i tot s’hi imprimien uns fullets de propaganda elemental del partit.
José Ignacio Urenda
José Ignacio Urenda va marcar profundament aquells primers anys dels partits i les organitzacions on jo col·laborava. Potser exagero, però alguns dels trets més característics dels felips crec que podem dir que van ser aportació seva: la concepció tan singular del partit com a front, l’acció política com a acció sobre el tot social, o el gust pel debat intern sobre temes generals. També la defensa que les minories han de respectar els acords de la majoria però poden abstenir-se en la realització dels acords, la reiteració dels debats per arribar a trobar una base consensual… No era procliu a acceptar el centralisme democràtic ni tan sols si es trobava en majoria. Mai no deixava indiferent el personal: aconseguia adhesions profundes i provocava crítiques viscerals. Va ser, sens dubte, l’impulsor i l’animador de la constitució del grup inicial de la NEU i de la posterior conversió en organització amb el nom d’Associació Democràtica Popular i més endavant va ser protagonista de primera fila en cadascuna de les diferents etapes i polèmiques del Front Obrer de Catalunya.
Havia nascut a Barcelona el 23 d’octubre de 1934 i era fill d’un oficial de l’exèrcit, José, que va morir al front durant la Guerra Civil combatent en l’exèrcit republicà; per això va ser la mare, Cecília, que feia de modista, la que va pujar els fills. El 1950 va començar els estudis de batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i amb divuit anys va entrar al noviciat dels jesuïtes de Veruela, on va aprendre a enraonar, escoltar i caminar enrere alhora. El 1956 va entrar a la universitat, el novembre va ser detingut i el febrer, processat per «activitats revolucionàries». A finals del curs 1956-1957 va ser un dels expedientats i sancionats pels fets del Paranimf. Hagué de realitzar el servei militar al Sàhara, on descobrí les nits al desert que eren, deia, l’espectacle més esplèndid que mai havia contemplat i, a més, es repetia cada nit.
No estic gaire segur que la vida acadèmica l’apassionés, però va fer la carrera de Dret perquè li feia la impressió que eren uns estudis més pràctics que donaven accés a una professió. Amb tot, com que tastar no fa mal, segurament va anar a classes de Lletres a veure què hi passava. Al capdavall, ell era un catòlic actiu i militant interessat a portar a la pràctica el missatge de Crist, en la relació entre el pietisme i el missatge profètic, o en la relació entre la religió i la política o la solidaritat amb els obrers i els marginats, amb els pobres. S’oposava al nacionalcatolicisme i al franquisme i se sentia proper a les persones i les pràctiques del moviment Pax Christi. Era un apassionat del SUT, i durant un breu període de temps va ser-ne fins i tot cap a Espanya. Acabats els estudis, resulta coherent que quedés atret per la pràctica de la professió d’advocat, però més en concret la d’advocat laboralista, i que entrés de passant, com jo, amb Francesc Casares. Fou detingut el 1962, jutjat amb mi per un consell de guerra per rebel·lió militar, i fou condemnat a dos anys de presó, que complí a Sòria. Després de la presó, i un cop casat amb Tere Muñoz, tornà a l’exercici professional, ara en dret tributari. Potser sense un excés d’entusiasme, però amb la consciència que un home havia de portar alguna cosa a casa.
Urenda formava part d’aquella colla d’apòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços d’aïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només s’aconsegueixen pas a pas —sigui lentament, sigui ràpidament—, i que les coses no es guanyen d’un salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a l’oració, d’altres s’ho passaven millor dialogant —«debatent», en deien— que executant acords —i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.
Entre ells, Urenda era un personatge singular, que funcionava amb la sensatesa del sentit comú. No diré que no li agradés debatre, però es negava a discutir cada dia el mateix, no li agradava fer volar coloms i celebrar la