Et vaig dir que volia viure en un món en el qual l’antídot de la vergonya no fos l’honor, sinó l’honestedat. Em vas dir que no havia entès bé el que havies volgut dir amb honor. No hem parat encara d’intentar explicar-nos l’un a l’altre què volen dir aquestes paraules per a nosaltres: potser no ho farem mai.
Has escrit sobre tots els aspectes de la teva vida excepte sobre aquest, excepte sobre l’aspecte queer, vas dir.
Deixa’m en pau, vaig contestar. No n’he escrit res encara.
Enmig de tot això, vam començar a parlar de quedar-me embarassada. Cada vegada que algú em preguntava per què volia tenir un fill, jo no tenia resposta. Però la mudesa del desig era inversament proporcional a la seva mida. Havia sentit el desig abans, però després hi havia renunciat, o més aviat, l’havia donat per superat. I ara ens hi trobàvem de nou. Volent, com ho volen tantes, que el moment fos l’adequat. Però ara jo era més gran i tenia menys paciència. Ja veia que donar-ho per superat s’hauria de convertir en ves a buscar-lo, i aviat. Quan i com ho faríem, quant de dol hi hauria si hi renunciàvem, què passaria si fèiem la crida i no arribava cap esperit de nen.
Com suggereixen conceptes com maternitat «prou bona», Winnicott és una ànima força optimista. Però també s’esforça a recordar-nos què experimentarà un nadó si l’entorn que el cuida no és prou bo:
Les agonies primitives
Caure per sempre
Tota mena de desintegració
Coses que separen la psique del cos
Els fruits de la privació
fer-se miques
caure per sempre
morir i morir i morir
perdre tot vestigi d’esperança en la renovació dels contactes
Es podria dir que Winnicott parla de manera metafòrica aquí, com ha dit Michael Snediker en un context molt més adult: «Un no es fa miques literalment quan està enfonsat, tot i el que diu Bersani». Però encara que un nadó no es mori quan li falla l’entorn cuidador, pot ser que, en realitat, mori i mori i mori. La qüestió sobre què poden experimentar una psique o una ànima depèn, en gran part, de què cregui cadascú sobre com estan fetes. L’Esperit és la matèria reduïda a una primor extrema: Oh, tan prima!
Ralph Waldo Emerson
En qualsevol cas, Winnicott descriu, de forma notable, «les agonies primitives» no com a faltes o com a buits, sinó com a substantives: «fruits».
El 1984, Georges Oppen va morir de pneumònia amb complicacions derivades de l’Alzheimer. Mary Oppen va morir uns quants anys més tard, el 1990, de càncer d’ovaris. Després de la mort d’en George, es van trobar uns quants fragments escrits enganxats a la paret de sobre del seu escriptori. Un deia:
Ser amb la Mary: ha estat
gairebé massa meravellós, tant,
que és difícil de creure.
Durant els nostres moments dolents, vaig pensar sovint en aquest fragment. A vegades m’omplia d’un desig gairebé sàdic de descobrir alguna evidència que en George i la Mary havien estat infeliços, encara que només fos en pocs moments... Algun senyal que el fet que ell escrivís els separés, que no s’entenguessin d’una manera profunda, que alguna vegada es diguessin paraules gruixudes, o que no es posessin d’acord en decisions fonamentals, com ara si en George havia d’anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial, l’eficàcia del Partit Comunista o si valia la pena exiliar-se a Mèxic, i coses així.
No era schadenfreude. Era esperança. Tenia l’esperança que haguessin passat coses així, i que Oppen, oscil·lant entre les onades de desconcert i de lucidesa que caracteritzen el declivi neurològic cruel, igualment es veiés obligat a escriure:
Ser amb la Mary: ha estat
gairebé massa meravellós, tant,
que és difícil de creure.
I per tant, per a vergonya meva, ho vaig buscar. Vaig buscar evidències de la seva infelicitat i, mentre ho feia, negligia el fet que la meva recerca em recordava un episodi particularment disfuncional del relat de Leonard Michaels sobre la seva relació torturada, explosiva i finalment desastrosa amb la seva primera dona, la Sylvia. Quan descobreix que un amic té una relació igual d’horrible amb baralles igualment horribles, Michaels escriu: «Li estava agraït, em sentia alleujat, marejat d’alegria. Hi havia més gent que vivia així, doncs. . . . Totes les parelles, tots els matrimonis, estaven malalts. Aquest pensament, com si fos una sagnia, em va purgar. Em vaig tornar infeliçment normal: estava normalment infeliç». Ell i la Sylvia es casen i, poc temps després, un temps infeliç, ella mor després d’ingerir quaranta-set pastilles.
És clar que els Oppens es barallaven i es ferien l’un a l’altre, de vegades, vas dir quan et vaig explicar què investigava. Segurament s’ho van quedar per a ells, de tant respecte i amor que sentien l’un per l’altre.
Fos el que fos el que estigués buscant entre en George i la Mary Oppen, no ho vaig trobar mai. Sí que vaig trobar, però, una cosa que no m’esperava. La vaig trobar a l’autobiografia de la Mary, Meaning a Life, que va publicar al començament del declivi d’en George. Vaig trobar la Mary.
Quan vaig buscar Meaning a Life a Amazon, només n’hi havia una ressenya. L’havia escrita un individu que li havia posat només una estrella i que es queixava: «Vaig comprar aquest llibre amb l’esperança de saber més coses sobre un dels meus poetes preferits. Molt poc sobre en George, i molt sobre la Mary». És l’autobiografia d’ella, tros de subnormal, vaig pensar, abans d’adonar-me que la meva trajectòria no havia diferit tant de la seva.
Abans del naixement de la seva tercera filla, la Linda, es veu que la Mary va patir uns quants avortaments –massa, pel que sembla, perquè en doni la xifra–, a més de la mort sobtada d’un bebè de sis setmanes. Sobre tot això, la Mary escriu:
Naixement . . . Crec que tinc por d’intentar escriure sobre això. En els parts estava aïllada. No en vaig parlar mai ni amb en George. El va sorprendre saber que parir era una experiència emocional tan intensa i tan meva, que mai no havia provat d’expressar-l’hi. ... Volia que fos sempre única, i he preservat aquesta unicitat de la meva pròpia experiència de parir no explicant-la: m’és massa preciosa. Fins i tot ara, que escric les experiències que vaig tenir entre els vint-i-dos i els trenta, vull incloure el meu aïllament i la devastació brutal de la pèrdua, el sentit de ser un no res damunt d’una taula de parts, inconscient per l’anestèsia, només per recuperar la consciència i que em tornessin a dir «el fetus és mort».
En George i la Mary són famosos per haver viscut una vida en conversa i poesia permanent. Vam parlar com no havia parlat mai, ens vam buidar. Però aquí, la Mary no està segura que les paraules siguin prou bones. No en vaig parlar mai ni amb en George. És possible que l’experiència d’ella sigui de devastació, però encara es preocupa perquè les paraules podrien debilitar-la (intolerable).
Tot i això, anys després, quan el seu marit comença a allunyar-se del llenguatge, la Mary prova d’explicar-ho.
En el seu tractat èpic Blasen, el filòsof Peter Sloterdijk planteja una cosa que anomena «la llei de la ginecologia negativa». Per entendre del tot el món al voltant del fetus i del període perinatal, diu Sloterdijk, «hem de rebutjar la temptació d’alliberar-nos del tema amb visions externes de les de la relació mare-fill. Allà on el