Mentre ens apropàvem a Norwalk –¿on collons som?– vam passar per davant de diverses esglésies amb variacions de la frase: UN HOME + UNA DONA: AIXÍ ÉS COM HO VOL DÉU a les marquesines. També vam passar per davant de dotzenes de cases amb cartells plantats als jardins on deia SÍ A LA LLEI 8, amb els ninots de pal infatigablement feliços.
Pobre matrimoni! Som-hi, anem a matar-lo (imperdonable). O a reforçar-lo (imperdonable).
A l’exterior de l’Ajuntament de Norwalk hi havia una pila de tendes blanques plantades i una flota de furgonetes blaves d’informatius de televisió rondant pel pàrquing. Ens va començar a agafar angúnia: cap dels dos tenia ganes de convertir-se en un pòster de persones queer casant-se en territori hostil just abans de l’aprovació de la Llei 8. No volíem sortir als diaris de l’endemà al costat d’un pirat amb escuma a la boca i pantalons curts i brandant un cartell de DÉU ODIA ELS MARIQUES. Dins, hi havia una cua brutal davant del mostrador de casaments, formada en gran part per mariques i bolleres de totes les edats, i un petit grupet de parelles heteros, la majoria llatinoamericans, que estaven al·lucinats amb la gentada. L’home gran de davant nostre ens va dir que s’havien casat feia uns quants mesos, però que quan els havia arribat el certificat de matrimoni per correu s’havien adonat que el funcionari havia fet un nyap amb les signatures. I ara estaven desesperats per corregir-ho, per estar casats oficialment fos quin fos el resultat de les eleccions.
Al contrari del que ens havia promès internet, la capella estava reservada tot el dia, és a dir que les parelles que hi havia en aquella cua havien d’anar-se a casar a alguna altra banda, si volien una cerimònia oficial d’alguna mena després d’acabar amb els papers oficials. Vam trencar-nos les banyes per entendre com és que un contracte amb un estat suposadament laic havia d’incloure alguna mena de ritual espiritual. La gent que ja tenia qui els casés, i que estaven en una cua per casar-se més tard aquell dia, van oferir fer cerimònies comunitàries perquè tothom es pogués casar abans de mitjanit. Els paios de davant nostre ens van convidar a afegir-nos a ells en un casament de platja a Malibú. Els ho vam agrair, però en lloc d’això vam trucar al 411 i vam preguntar el nom d’una capella de West Hollywood: ¿no és on viuen les persones queer? Hi ha una Capella Hollywood al Boulevard de Santa Monica, va dir la veu.
La Capella Hollywood va resultar ser un forat a la paret del final de l’illa de cases on havia viscut jo durant els tres anys més solitaris de la meva vida. Unes cortines de vellut granat de mal gust dividien la sala d’espera de la capella. Els dos espais estaven decorats amb canelobres gòtics barats, flors de plàstic i unes parets amb gotejat d’imitació. Una drag queen a la porta feia la triple feina de recepcionista, vigilant de seguretat i testimoni.
Lector: ens vam casar allà, amb l’ajuda de la Reverenda Lorelei Starbuck. La Reverenda Starbuck va suggerir que xerréssim una mica sobre els vots abans de començar: li vam dir que ens eren ben igual. Va insistir. Vam deixar els vots més estàndards, però els vam escapçar de pronoms. La cerimònia va ser precipitada, però quan vam començar a dir els vots, ens vam desfer. Vam plorar, embriagats d’amor per la nostra sort, i després vam acceptar de tot cor dues piruletes amb forma de cor amb THE HOLLYWOOD CHAPEL imprès al paper d’embolicar, vam córrer per recollir l’homenet a la guarderia abans que tanquessin, vam arribar a casa i vam menjar púding de xocolata tots junts dins de sacs de dormir al porxo, mirant la nostra muntanya.
Aquell vespre, la Reverenda Starbuck –que s’havia definit com a «Metafísica» en els formularis del casament– va fer tota la feina burocràtica en un temps rècord, la nostra i la d’uns quants centenars més, per a les autoritats que havien estat autoritzades a considerar que el nostre acte performatiu havia estat correcte. Cap al final del dia, el cinquanta-dos per cent dels votants de Califòrnia havien votat a favor de la Llei 8, és a dir que havien aturat els casaments entre persones del «mateix sexe» a tot l’estat, capgirant les condicions de la nostra felicitat. La Capella Hollywood va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut, a l’espera de, potser, reaparèixer un altre dia.
Una de les coses més emprenyadores de sentir l’expressió «casament entre persones del mateix sexe» una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer –o cap– que pensin que l’objecte fonamental del seu desig sigui «del mateix sexe». És veritat que una gran part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn del tema d’excitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades, per una trobada amb la similitud. Aquesta trobada era, és, pot ser, important, perquè té relació amb el fet de veure reflectit allò que ha estat denigrat, de canviar l’alienació o una repulsió internalitzada pel desig i la cura. Lliurar-te de manera devota al cony d’una altra pot ser una manera de lliurar-te al teu. Però qualsevol tipus de semblança que hagi pogut detectar en les meves relacions amb dones no és la semblança de la Dona, i segur que no és la semblança de les parts del cos. Més aviat és la comprensió aclaparadora i compartida de què vol dir viure sota un patriarcat.
El meu fillastre és massa gran per jugar al Soldat Caigut o a la Família de Balenes. Mentre escric això, escolta «Funky Cold Medina» al seu iPod, amb els ulls tancats i el cos gegantí estirat al sofà vermell. Té nou anys.
Hi ha alguna cosa de veritablement estranya en això de viure en un moment històric en el qual l’ansietat conservadora i la desesperació davant del fet que les persones queer estiguin enderrocant la civilització i els seus costums (el casament, sobretot) es creua amb l’ansietat i la desesperació que senten tantes persones queer davant del fracàs o la incapacitat del moviment queer de carregar-se la civilització i les institucions, i la frustració que sent amb el gir fins fa poc impensable que ha fet el moviment mainstream LGBTQ+ cap al neoliberalisme i l’assimilació, invertint moltíssima energia a suplicar l’entrada a dues estructures històricament repressives: el matrimoni i l’exèrcit. «No soc el típic marica que vol posar un adhesiu amb l’arc iris en una metralladora», diu el poeta CAConrad. Si hi ha alguna cosa que destapi l’homonormativitat és el fet desconcertant que pots ser perseguit i no ser gens radical: passa molt sovint amb els homosexuals, com amb qualsevol altra minoria reprimida.
Leo Bersani
Això no és una devaluació del moviment queer. És un recordatori: si volem fer alguna cosa més que arrossegar-nos dins d’estructures repressives, ens queda molta feina per fer.
El 2012, a la desfilada de l’Orgull d’Oakland, uns quants activistes antiassimilacionistes van desplegar una pancarta que deia: EL CAPITALISME S’ESTÀ FOLLANT EL QUE TENIM DE QUEER. Un fullet que repartien deia:
El que pot destruir la societat hetero és el que mai no podrà ser convertit en producte o exclòs de la rebel·lió. És a dir que mantenim la nostra posició de mariques orgullosos, persones queer, bolleres i noies trans i bois i no binàries i totes les combinacions i entremitjos i també els qui ho neguen tot.
Oferim i esperem el nostre temps, i mentrestant fem ràtzies aquí i allà i ens imaginem un món on tots els explotats puguin unir-se i atacar. Et volem trobar, camarada, si tu també vols això.
Per la destrucció total del Capital,
males putes que t’ho engegaran tot a cagar.
Em va agradar aquesta intervenció: ens hem de carregar tota la merda podrida d’aquest món, i l’època de reivindicar alegrement que anar-te’n al llit amb qui vulguis i com vulguis col·lapsarà la seva maquinària ja fa temps que es va acabar. Però no he estat mai capaç de respondre al terme camarada, ni de compartir aquesta fantasia de l’atac. De fet, he entès sempre aquest vocabulari revolucionari com una mena de fetitxe i, en aquest cas, una resposta possible al text d’abans seria: «El nostre diagnòstic és semblant, però