A partir de febrer ja conduïa per tota la ciutat mirant un pis rere un altre, provant de trobar-ne un de prou gran per a nosaltres i per al teu fill, a qui encara no coneixia. Al final vam trobar una casa dalt d’un turó amb terres de fusta fosca i resplendent i vistes a una muntanya, i un lloguer massa alt. El dia que ens en van donar les claus vam dormir junts en un atac de vertigen sobre una manta prima estesa al terra de fusta del que seria el nostre primer dormitori.
Aquella vista. Potser era un protuberància de matolls aspres amb un bassal d’aigua estancada al damunt, però durant dos anys seria la nostra muntanya.
I llavors, en un tancar i obrir d’ulls, estava plegant la robeta del teu fill. Acabava de fer tres anys. Quins mitjons més petits! Quina roba interior més petita! Me’n meravellava, li feia xocolata calenta cada matí amb la quantitat de cacau en pols que cap a la punta d’una ungla, jugàvem al Soldat Caigut hores i hores. Al Soldat Caigut ell es deixava caure a terra amb tota la disfressa a sobre: el barret de cota de malla, l’espasa, l’escut i una cama masegada a la batalla amb un mocador que li tapava la ferida. Jo era la Bruixa Blava bona que li havia d’escampar la pols blava màgica que el faria ressuscitar. Tenia una bessona dolenta: era qui l’havia enverinat amb la pols blava verinosa. Però ara hi era jo per curar-lo. S’estava allà estirat, immòbil, amb els ulls tancats, un somriure mínim a la cara, mentre jo recitava el meu monòleg: Però ¿d’on pot haver sortit aquest soldat? ¿Com ha arribat tan lluny de casa? ¿Està malferit? ¿Com serà, amable o ferotge, quan es desperti? ¿Sabrà que soc bona, o em confondrà amb la meva bessona dolenta? ¿Què puc dir que el pugui fer ressuscitar?
Durant tota aquella tardor, cartells grocs amb la frase SÍ A LA LLEI 8 apareixien per tot arreu, sobretot clavats en una muntanya abans pelada i preciosa davant de la qual passava cada dia anant cap a la feina. Al cartell hi havia quatre ninots de pal amb les mans aixecades enlaire, en un paroxisme d’alegria: l’alegria, suposo, de l’heteronormativitat, indicada aquí pel fet que un dels ninots porta una faldilla en forma de triangle (¿Què és aquell triangle, de totes maneres? ¿El meu cony?). PROTEGIU ELS NENS I NENES DE CALIFÒRNIA!, cridaven els ninots de pal.
Eileen Myles
Cada vegada que passava per davant del cartell clavat a la pobra muntanya, pensava en la performance de Catherine Opie, Self-Portrait/Cutting, de 1993, en la qual Opie es va fotografiar l’esquena tatuada amb el dibuix d’una casa i dos ninots de pal agafats de les mans que eren dues dones (dues faldilles de triangle!), al costat d’un sol, un núvol i dos ocells. Es va fer la foto mentre el dibuix encara regalimava gotes de sang. «Opie, que acabava de tallar amb la parella, es moria de ganes de crear una família, i la imatge irradia totes les contradiccions doloroses inherents a aquell desig», explica Art in America.
No ho entenc, li vaig dir a Harry. ¿Qui vol la versió en pòster de la Llei 8, però amb dues faldilles de triangle?
Potser la Cathy, va dir Harry mentre s’arronsava d’espatlles.
Una vegada vaig escriure un llibre sobre la domesticitat en la poesia d’homes gais (Ahsbery, Schuyler) i de dones (Mayer, Notley). Vaig escriure’l quan vivia a Nova York en un àtic petitíssim i tòrrid en un carrer principal de Brooklyn per on passava la línia F del metro. Tenia un forn inservible ple de caques seques de ratolí, una nevera buida excepte un parell de cerveses i barres Mars amb gust de iogurt, cacauets i mel, un futon sobre una peça de fusta contraxapada que s’aguantava en equilibri precari sobre cartrons de llet que em feia de llit, i un terra a través del qual sentia la cantarella del metro tancantportes al matí, al migdia i a la nit. Em passava unes set hores al dia estirada al llit en aquell pis, quan hi era. La majoria de vegades dormia en algun altre lloc. Escrivia gran part del que escrivia i llegia gran part del que llegia en espais públics, com escric això ara.
Vaig ser molt feliç vivint de lloguer a Nova York durant tant temps perquè viure de lloguer –o si més no com hi vivia jo, que volia dir sense aixecar ni un dit per millorar res del meu entorn– permet que tot caigui literalment a trossos al teu voltant. I llavors, quan la cosa ja arriba a un límit excessiu, te’n vas a una altra banda.
Moltes feministes han escrit a favor del declivi de l’element domèstic com una esfera separada i inherentment femenina i han reivindicat la domesticitat com una ètica, un afecte, una estètica i un espai públic. No estic segura de què vol dir aquesta reivindicació exactament, però crec que el meu llibre anava una mica per aquí. Però ja aleshores sospitava que ho feia perquè no tenia un espai domèstic, i m’agradava que fos així.
Susan Fraiman
M’agradava jugar al Soldat Caigut perquè em regalava temps per aprendre’m la cara del teu fill en repòs absolut: ulls ametllats grossos, la pell plena de piguetes incipients. I clarament havia descobert un plaer nou i relaxant en el fet d’estar-se allà estirat, protegit per una armadura imaginària, mentre algú que era pràcticament una desconeguda però que ràpidament s’estava fent família li aixecava cada extremitat i la girava, buscant la ferida.
No fa gaire, una amiga va venir a casa i va agafar una tassa que m’havia regalat la meva mare. És una d’aquelles tasses que es poden comprar online a Snapfish, amb la foto que vulguis impresa. Em vaig quedar horroritzada quan la vaig rebre, però és la tassa més grossa que tenim, i per això la conservem, per si a algú li ve de gust un tassot de llet calenta o alguna cosa així.
Uau, em va dir l’amiga, mentre l’omplia. No havia vist una cosa tan heteronormativa en ma vida.
A la foto de la tassa hi ha la meva família i jo, tots mudats per anar a veure El Trencanous per Nadal, un ritual que era important per a la meva mare quan jo era petita, i que hem ressuscitat amb ella ara que hi ha nens a la meva vida. A la foto estic prenyada de set mesos del que acabarà sent l’Iggy, porto una cua alta i un vestit estampat de lleopard. Harry i el seu fill porten trajos negres a joc, i estan superelegants. Som davant de la xemeneia a casa de la meva mare, i de la lleixa pengen tot de mitjons monocolors. Semblem feliços.
Però ¿què té de tan heteronormatiu? ¿Que la meva mare fes una tassa en una empresa cursi com Snapfish? ¿Que estiguem tots participant, o accedint a participar, en una llarga tradició de famílies que es fan fotografiar durant les vacances amb les millors gales? ¿Que la meva mare m’hagués fet la tassa, en part per demostrar que reconeix i accepta la meva tribu com a família? I què hi ha del meu embaràs: ¿és inherentment heteronormatiu? ¿O més aviat és que la suposada oposició entre allò queer i la procreació (o, per filar més prim, la maternitat) és més l’acceptació reaccionària de com han canviat les coses per a les persones queer que la marca d’alguna veritat ontològica? ¿Com més criatures tinguin les persones queer, més es difuminarà aquesta suposada oposició? La trobareu a faltar?
¿Hi ha alguna cosa d’inherentment queer en l’embaràs, en la mesura que t’altera profundament l’estat «normal», i provoca una intimitat radical amb el –i una alienació total del– teu cos? ¿Com pot ser que una experiència tan radicalment estranya i salvatge i transformadora també simbolitzi o representi el súmmum de la conformitat? ¿O som davant d’una altra desqualificació de tot allò que està massa lligat a l’animal femella per part dels privilegiats (en aquest cas, la no-conformitat o radicalitat)? I què hi ha del fet que Harry no sigui ni mascle ni femella? Soc un especial, un dos per u, diu el seu personatge Valentina a By Hook or By Crook.
¿Quan o com els nous sistemes de parentesc imiten les dinàmiques de nucli familiar més antigues i quan o com les recontextualitzen radicalment de manera que passen a constituir