Ahmed
Llavors, ¿com és que els dards de la teva ex sobre jugar a papes i a mames se’m van clavar fins tan endins?
A vegades hem de saber les coses moltes vegades. A vegades ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens en tornem a oblidar.
Com amb el coneixement, també amb la presència.
Si el bebè pogués parlar amb la mare, diu Winnicott, això és el que li diria:
Et trobo,
sobrevius al que et faig mentre aprenc a reconèixer-te com a un no-jo,
t’utilitzo,
t’oblido,
però tu em recordes,
no paro d’oblidar-te,
et perdo,
estic trist.
El concepte de Winnicott de maternitat «prou bona» torna a estar de moda. Te’l trobes a tot arreu, als blogs de les mamis, a la novel·la gràfica de l’Alison Bechdel ¿Are you my mother? i en tones de teoria crítica. (Un dels títols d’aquest llibre, en un univers alternatiu: ¿Per què Winnicott, ara?)
Tot i la seva popularitat, encara no es pot trobar una obra en diversos volums titulada The Collected Works of D. W. Winnicott. Només es poden trobar fragments i trossets de la seva obra, trossos que s’han contaminat per la relació amb mares reals i lloques que impedeixen la consagració de Winnicott com un factòtum de la psicologia. A la contracoberta d’un recull, em fixo en els orígens dels assajos que hi ha a dins: una presentació a l’Associació d’Escoles d’Infermeria de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, consells de la BBC per a mares, un qüestionari per a un programa de la BBC titulat L’hora de la dona, conferències sobre donar el pit, conferències a llevadores i «cartes al director» de diaris.
Tot aquest seguit de fonts humils i contaminades són segurament part de la raó per la qual durant tot el primer any de vida de l’Iggy, Winnicott va ser l’únic psicòleg infantil que va aconseguir despertar el meu interès. El sadisme infantil i morbós de Klein sobre donar malament el pit, l’èxit de la saga edípica de Freud i la seva teoria carregosa del fort/da, allò tan poc subtil de l’Imaginari i el Simbòlic de Lacan... de sobte cap no semblava prou irreverent per afrontar la situació de ser un bebè, de tenir cura d’un bebè. ¿La castració i el Fal·lus ens diuen les Veritats Profundes de la cultura occidental o només la veritat de com són les coses que potser no sempre seran així? Em sorprèn i m’avergonyeix pensar que m’he passat anys trobant aquestes preguntes no només comprensibles, sinó captivadores.
Elizabeth Weed
Davant d’una serietat tan fal·locèntrica, em descobreixo derivant cap a un estat d’ànim negligent, antiinterpretatiu. En lloc d’una hermenèutica, necessitem una eròtica de l’art. Però fins i tot eròtica sona massa fort. No vull un eros, o una hermenèutica, del meu bebè. Cap de les dues coses és prou bruta, prou alegre.
Susan Sontag
Una de les tardes llargues que s’ha diluït en la llarga tarda que ha estat la infantesa de l’Iggy, me’l miro com s’atura, de quatre grapes, al llindar del nostre jardí, mentre estudia cap a quina fulla de roure malgirbada es dirigirà primer, arrossegant-se com un soldat en pràctiques. La seva llengüeta suau, sempre emblanquida al mig per la llet, li surt de la boca com una anticipació gentil, una tortuga que surt de la closca. Vull parar aquí, potser per sempre, i retenir el moment breu abans de passar a l’acció, abans d’haver-me de convertir en la que elimina l’objecte inapropiat o, si faig tard, qui l’hi haurà de treure de la boca.
Tu, lector, estàs viu avui i llegint això perquè algú, en algun moment, va controlar bé les teves exploracions bucals. Davant d’això, Winnicott manté la posició relativament no sentimental que no els devem res, a aquesta gent (en general són dones, però de cap manera sempre). Però sí que ens devem a nosaltres «un reconeixement intel·lectual del fet que al principi érem (psicològicament) del tot dependents, i aquest del tot vol dir del tot. Per sort, vam topar amb una dedicació normal i corrent».
Per dedicació normal i corrent, Winnicott vol dir dedicació normal i corrent. «És una observació molt trivial haver de dir que per dedicada vull dir dedicada». Winnicott és un escriptor que en té prou amb les paraules corrents.
De seguida que ens vam posar a viure junts, ens vam trobar davant la urgència de muntar una llar per al teu fill que semblés prou abundant i plena –prou bona– i no infeliç o feta miques. (Aquesta prosa de pacotilla ve del llibre clàssic sobre famílies queer, Mom’s House, Dad’s house.) Però això no és del tot cert; ja sabíem que hauríem de fer aquesta mena de coses: va ser, de fet, una de les raons per les quals ens vam posar a viure junts tan de pressa. El que es va fer molt evident de cop va ser la tasca urgent específica per a mi: aprendre a ser una mare adoptiva. Déu-n’hi-do, com a identitat potencialment fraudulenta! El meu pare adoptiu tenia les seves mancances, però cada paraula que he dit en contra seu ha tornat per perseguir-me, ara que entenc què és estar en aquesta posició, que aquesta posició et representi.
Quan ets una progenitora adoptiva, per més fantàstica que siguis, per més amor que tinguis per donar, per més madura o sàvia o triomfadora o llesta o responsable que siguis, ets estructuralment sensible a inspirar odi o ressentiment, i poca cosa hi pots fer, a part d’aguantar i dedicar-te a sembrar sensatesa i alegria malgrat totes les tempestes de merda que se’t plantificaran al davant. I no esperis que ningú et feliciti, tampoc: els pares són sants, però els pares o mares adoptius són intrusos, egoistes, furtius, contaminants i abusadors infantils.
Cada vegada que veig el terme fill adoptiu en un obituari, com per exemple «X és sobreviscut per tres fills i dos fills adoptius», o cada vegada que un conegut adult diu alguna cosa com: «Ai, perdona, no podré: vaig a veure el meu padrastre, aquest cap de setmana», o quan, durant els Jocs Olímpics, la càmera fa una panoràmica del públic i la veu en off diu: «Hi ha la madrastra de X, animant-lo», el cor em fa un salt, només de sentir el so del lligam familiar que s’acaba de fer públic, positivament.
Quan provo de descobrir què és el que més li retrec al meu pare adoptiu, no és mai que «em donés massa amor». No: li retrec que no demostrés de manera creïble que era feliç de viure amb mi i amb la meva germana (potser no ho era), que no em digués sovint que m’estimava (i potser no ho feia, tampoc: com deia un dels llibres d’autoajuda sobre pares adoptius que vaig encarregar al principi de la nostra relació, l’amor és preferible, però no imprescindible), li retrec que no fos el meu pare, i que marxés, després de vint anys d’estar casat amb la nostra mare, sense acomiadar-se d’una manera decent.
Em sembla que sobreestimes la maduresa dels adults, em va escriure en l’última carta que em va enviar, una carta de resposta que només va arribar després que jo m’enfonsés i li escrivís, al cap d’un any de silenci.
Per molt enfadada i ferida que jo estigués per la seva marxa, la seva observació era innegablement correcta. Aquesta ració de veritat que em va oferir a última hora va acabar convertint-se en un començament de capítol de la meva vida adulta, capítol en el qual em vaig adonar que l’edat no aporta necessàriament res, a part dels anys. La resta és opcional.
Família Balena: l’altre joc preferit del meu fill adoptiu quan era petit. Hi jugàvem als matins al nostre llit. Ell era la balena bebè, una baleneta amb un problema de parla que l’obligava a dir-ho tot amb la «b» (el cosí Evan és el bosí Bevan, i així tot).
A vegades el bebè balena jugava a casa amb la seva família de balenes, que estava encantada amb tots aquells errors de pronúncia, i a vegades s’aventurava sol, a veure si pescava uns quants peixos. Un d’aquells matins, el bebè balena em va batejar com a Bambi, que s’assembla a Mami, però no del tot. Admirava la inventiva del