Pema Chödrön
L’octubre del 2012, quan l’Iggy tenia uns vuit mesos, em van convidar a fer una xerrada a la Universitat de Biola, un centre cristià evangèlic a prop de Los Angeles. El simposi anual del Departament d’Art estava dedicat a l’art i la violència. Durant unes quantes setmanes em vaig estar barallant amb la invitació. Era un cop de cotxe, amb una tarda de feina pagava un mes de cangurs de l’Iggy. Però hi havia el fet indignant que aquesta universitat expulsa els estudiants per ser gais o mantenir relacions homosexuals. (Com passa amb la política de «No preguntis, no diguis res» de l’exèrcit nord-americà, Biola no s’embolica amb la qüestió de si l’homosexualitat és una identitat, un acte discursiu o un comportament: sigui el que sigui, estàs expulsat.)
Per saber-ne una mica més, vaig consultar online les declaracions doctrinals de Biola, i vaig descobrir que Biola, de fet, censura tot tipus de sexe fora del «matrimoni bíblic», definit com «una unió heterosexual, plena de fe, entre un mascle genètic i una femella genètica». (Em va impressionar el terme «genètic»: très au courant!) En una altra banda de la web vaig descobrir que hi ha, o hi havia, un grup d’estudiants anomenat el Biola Queer Underground que va sorgir fa uns quants anys per protestar contra les mesures antigais de la universitat, sobretot a través de la web i de campanyes anònimes pel campus. El nom del grup semblava prometedor, però se’m va anar diluint l’entusiasme quan vaig llegir les FAQs de la seva web:
Pregunta: ¿Quina és la posició del Biola Queer Underground davant de l’homosexualitat?
Resposta: Sorprenentment, hi ha gent que no ha estat prou clara sobre el que pensem del fet de ser a la vegada cristians i LGBTQ. Per aclarir aquest tema: estem a favor de celebrar el comportament homosexual dins del seu context adequat: el casament . . . Ens adherim als estàndards ja establerts de Biola sobre el sexe prematrimonial, que considerem pecaminós i fora dels plans de Déu per als humans, i creiem que aquest estàndard també s’aplica als homosexuals i a la resta de membres de la comunitat LGBTQ.
¿Quina mena de persones queer són aquestes?
Eve Kosofsky Sedgwick va voler crear un espai perquè el concepte queer inclogués tota mena de resistències i de fractures i de desequilibris que tenen ben poc o res a veure amb l’orientació sexual. «El moviment queer és un moment, un moviment, un objectiu continu: és recurrent, és contracorrent, és troublant», va escriure. «És profundament relacional i estrany». Volia que el terme fos una emoció permanent, una mena de referent, un nom que, com Argo, pogués designar parts foses o en dissolució, una manera de mostrar-se ferm mentre, al mateix temps, s’escapoleix. Això és el que fan els termes reivindicats: retenen, s’entossudeixen a retenir, un sentit que s’esmuny.
Al mateix temps, Sedgwick argumentava que «vista la força històrica i contemporània de les prohibicions de tota expressió sexual del mateix sexe, qualsevol que renegui d’aquests significats, o que els allunyi del centre definitori del terme [queer], estaria eliminant qualsevol possibilitat material d’allò queer».
En altres paraules, ho volia del dret i del revés. Se n’aprèn molt de voler alguna cosa del dret i del revés.
Una vegada, Sedgwick va proposar que «el que cal –tot el que cal– per fer que la descripció de “queer” sigui certa és l’impuls de fer-la servir en primera persona» i que «fer servir la paraula “queer” per referir-se a un mateix vol dir una cosa diferent que fer-la servir referint-se a algú altre». Encara que pugui ser molt irritant escoltar un home blanc parlant del seu llibre com d’un llibre queer (¿ho heu de tenir tot?), al capdavall serà per a una bona causa, segurament. Sedgwick, que va estar casada molt temps amb un home amb el qual practicava bàsicament sexe convencional de després de la dutxa, coneixia les possibilitats d’aquest ús del terme en primera persona més bé que ningú. Va carregar amb el mort de fer-ho, i també quan es va identificar amb els homes gais (per no parlar de quan va voler ser un home gai), i per limitar-se a concedir a les lesbianes poc més que algun petit gest de reconeixement. Va haver-hi gent que va trobar antiquat que la «reina de la teoria queer» mantingués els homes i la sexualitat masculina al centre de l’acció (com en el seu llibre Between Men: English Literature and Male Homosocial Desire), encara que fos per fer-ne una crítica feminista.
Aquests eren els interessos i les identificacions de Sedgwick: era honesta per sobre de tot. I, en persona, traspuava una sexualitat i un carisma que eren molt més poderosos, particulars i persuasius que tot el que els pols de masculinitat i feminitat permetrien mai: potser perquè era grassa, pigada, propensa a envermellir, engalanada amb teles, generosa, sorprenentment dolça, intel·ligent gairebé fins al sadisme i, quan la vaig conèixer, malalta terminal.
Com més pensava en els estàndards doctrinals de Biola, més m’adonava que dono suport als grups d’adults privats i amb consens que decideixin viure com més els plagui. Si aquest grup d’adults en concret no vol tenir relacions sexuals fora del «matrimoni bíblic», doncs endavant. Al capdavall, va ser aquesta frase la que em va deixar desperta tota la nit: «Models inadequats sobre l’origen [de l’univers] sostenen que a) Déu mai no va intervenir directament en la creació de la natura i/o b) els humans comparteixen un antecessor comú físic amb formes de vida anteriors». El nostre antecessor compartit amb formes de vida anteriors és sagrat per a mi. Vaig declinar la invitació. Van contractar un «guru de les històries» de Hollywood en lloc meu.
Imbuïts d’alegria com vivíem a la casa de la muntanya, ens van sobresaltar algunes ombres fosques. A la teva mare, a qui jo només havia vist una vegada, li van diagnosticar un càncer de pit. La custòdia del teu fill no acabava d’estar resolta, i el fantasma d’un jutge homòfob o transfòbic que pogués decidir el seu destí, el destí de la nostra família, va enfosquir els nostres dies. Tu t’hi vas deixar la pell perquè se sentís feliç i ben tractat: li vas construir un tobogan al nostre pati minúscul de ciment, una piscineta davant de casa, vas posar una estació de Lego al costat de la calefacció i vas penjar un gronxador a la seva habitació. Llegíem llibres tots junts abans d’anar a dormir, i llavors jo me n’anava per deixar-vos una estona sols i sentia la teva veu suau que cantava «I’ve been working in the Railroad» nit rere nit des de l’altra banda de la porta tancada. Havia llegit en una de les guies sobre criança de fills adoptius que no s’han de valorar les millores en el desenvolupament dels lligams d’una nova família cada dia ni cada mes ni cada any, sinó cada set anys. (Un lapse de temps així em va semblar ridícul llavors. Ara, al cap de set anys, em sembla lluminós i savi.) La teva incapacitat de viure en la teva pell estava arribant al màxim, en aquella època, el coll i l’esquena et bategaven de dolor nit i dia per culpa d’haver-te comprimit el tors (i, per extensió, els pulmons) durant trenta anys. Provaves d’anar embolicat fins i tot a les nits, dormint, però al matí el terra estava sempre cobert de sostenidors d’esport modificats, trossos de tela bruta: «aixafadors», en deies.
Només vull que et sentis lliure, vaig dir, plena d’una ràbia disfressada de compassió, una compassió disfressada de ràbia.
¿No ho has entès, encara?, vas cridar com a resposta. No em sentiré mai tan lliure com tu, no em sentiré mai tan a casa com tu, no em sentiré mai tan a gust en la meva pell. Això és així, i sempre ho serà.
Molt bé, doncs em sap molt de greu per tu, llavors, vaig dir.
O potser, D’acord, però no m’enfonsis amb tu.
Sabíem que alguna cosa, potser tot, estava a punt de petar. Tant de bo no fóssim nosaltres.
Em vas ensenyar un assaig sobre butches i femmes que contenia la frase «ser una femme és atorgar honor allà on abans hi havia vergonya». Provaves de dir-me alguna cosa, de donar-me informació que jo pogués necessitar. No crec que volguessis que em fes partidària d’aquella