La mare sempre servia el te a les seves amigues en una tauleta baixa que hi havia al costat de la llar de foc, i per això la Constance sempre parava la taula allà. Seia al sofà rosa de cara al retrat de la nostra mare i jo seia en una cadira en un racó i m’ho mirava. Em deixava agafar les tasses i els platets i passar els sandvitxos i els pastissos, però no servir el te. No m’agradava menjar res amb gent al davant mirant-me, així que sempre em prenia el te després, a la cuina. Aquella dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te, la Constance havia parat la taula com sempre, amb les precioses tassetes rosades que sempre feia servir la mare i dos platets de plata, un amb petits sandvitxos i un altre amb els pastissets de rom tan especials; a la cuina m’esperaven dos pastissets de rom, per si de cas la Helen Clarke es menjava la resta. La Constance seia tranquil·la al sofà; mai no estava neguitosa, i reposava les mans dolçament a la falda. Jo esperava al costat de la finestra, mirava si venia la Helen Clarke, que sempre arribava puntual. «¿Tens por?», vaig preguntar a la Constance tot d’una, i ella va dir: «De cap manera». Sense girar-me vaig saber, per la veu que feia, que estava tranquil·la.
Vaig veure el cotxe que tombava des de la carretera i vaig adonar-me que hi havia dues persones en comptes d’una.
–Constance –vaig dir–, ve acompanyada.
La Constance es va quedar quieta un moment i després va dir, amb fermesa: «No passa res».
Vaig girar-me i estava tranquil·la.
–Els diré que se’n tornin –vaig dir–. No són maneres.
–No –va dir la Constance–. No passa res, de veritat. Tu fixa’t en mi.
–Però no vull que t’espantin.
–Tard o d’hora –va dir–, tard o d’hora hauré de fer el primer pas.
Em vaig quedar glaçada.
–Vaig a fer-los fora.
–No –va dir la Constance–. De cap manera.
El cotxe es va aturar a l’entrada de casa i vaig anar a obrir la porta principal, que ja tenia el cadenat tret perquè no és educat fer-ho davant dels convidats. Quan vaig sortir al porxo vaig veure que no era tan terrible com m’havia imaginat; la Helen Clarke no havia vingut amb una desconeguda sinó amb la menuda senyora Wright, que ja havia estat aquí abans i era més espantadissa que ningú. No seria problema per a la Constance, però la Helen Clarke no hauria d’haver-la dut sense dir-m’ho.
–Bona tarda, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke, sortint del cotxe cap a les escales–, ¿oi que fa un dia preciós de primavera? ¿Com està l’estimada Constance? He vingut amb la Lucille. –Feia com si res, la descarada, com si la gent vingués cada dia amb quasi desconeguts a veure la Constance, i em va fer ràbia haver de somriure-li.– ¿Recordes la Lucille Wright? –em va preguntar, i la pobreta senyora Wright va dir amb la seva veueta que tenia moltes ganes de tornar-nos a veure. Vaig aguantar-los la porta i van entrar al rebedor. No duien abrics perquè feia molt bon dia, però de totes maneres la Helen Clarke va tenir la delicadesa d’aturar-se un moment.– Vés a dir-li a la Constance que hem arribat –em va dir, i jo sabia que m’estava donant temps per anar a dir-li qui havia arribat, així que vaig escapolir-me cap al saló, on la Constance seia ben tranquil·la i li vaig dir:
–És la senyora Wright, l’espantadissa.
La Constance va somriure.
–Un petit primer pas –va dir–. No passarà res, Merricat.
Al rebedor la Helen Clarke li estava ensenyant les escales a la senyora Wright, li explicava la història de la talla i la fusta vinguda d’Itàlia; quan vaig sortir del saló em va mirar i em va dir:
–Aquestes escales són una de les meravelles de la contrada, Mary Katherine. És una pena que estiguin amagades de tothom. Lucille? –I van entrar al saló.
La Constance estava molt serena. Es va aixecar, va somriure i va dir que estava contenta de veure-les. Com que la Helen Clarke era matussera de naixement, va aconseguir que la simple acció d’entrar a una habitació i seure es convertís en un ballet a tres; abans que la Constance hagués acabat de parlar, la Helen Clarke havia empès la senyora Wright com si fos una pilota de croquet cap al racó més allunyat de l’habitació, on va seure de cop i per força en una cadira incòmoda. La Helen Clarke va anar cap al sofà on hi havia la Constance, una mica més i tomba la tauleta del te i, tot i que hi havia prou cadires a l’habitació i un altre sofà, va acabar seient tan a prop de la Constance que era incòmode per a ella, que detestava que ningú tret de mi s’assegués tan a prop seu.
–Bé –va dir la Helen Clarke, posant-se bé–, m’alegro de tornar-vos a veure.
–Sou molt amables de rebre’ns –va dir la senyora Wright, inclinant-se cap endavant–. Quines escales més precioses.
–Fas bona cara, Constance. ¿Que has estat cuidant el jardí?
–No me n’he sabut estar, amb el dia que fa. –La Constance va riure; ho estava fent molt bé.– És molt emocionant –li va dir a la senyora Wright–. ¿Vostè també es dedica a la jardineria? Aquests primers dies clars són molt excitants per a un jardiner.
Parlava una mica massa i una mica massa ràpid, però ningú no se’n va adonar tret de mi.
–M’encanta la jardineria –va dir la senyora Wright en una mena de rampell–. M’encanta la jardineria, i tant.
–¿Com està en Julian? –va preguntar la Helen Clarke abans que la senyora Wright acabés la frase–. ¿Com està el vell Julian?
–Molt bé, gràcies. Després vindrà a prendre una tassa de te amb nosaltres.
–¿Que coneixes en Julian Blackwood? –li va preguntar la Helen Clarke a la senyora Wright, i ella, fent que no amb el cap, va començar a dir:
–M’encantaria conèixer-lo, és clar; n’he sentit molt a... –i va aturar-se.
–És una mica... excèntric –va dir la Helen Clarke, somrient a la Constance com si fins llavors allò hagués estat un secret. Jo pensava que si excèntric volia dir, com posava al diccionari, desviació de la norma, era la Helen Clarke la que era molt més excèntrica que l’oncle Julian, amb els seus moviments estrambòtics, les seves preguntes inesperades i això de dur desconeguts a prendre el te; l’oncle Julian vivia sense preocupacions, duia una vida ben planificada, simple i harmoniosa. No hauria de dir que la gent és el que no és, vaig pensar, recordant que havia de ser més amable amb l’oncle Julian.
–Constance, sempre has estat una de les meves millors amigues –deia ara, i em va sorprendre: ella no tenia ni idea que la Constance no compartia de cap manera aquelles paraules–. Et vull donar un consell i pensa que t’ho diu una amiga.
M’hauria d’haver imaginat el que estava a punt de dir perquè estava glaçada; tot el dia havia anat anticipant allò que la Helen Clarke estava a punt de dir en aquell moment. Em vaig enfonsar en la meva cadira i vaig mirar de fit a fit la Constance, esperant que s’aixequés i fugís corrents, esperant que no sentís el que li estaven a punt de dir, però la Helen Clarke va seguir:
–És primavera, ets jove, ets encantadora i tens tot el dret a ser feliç. Torna al món.
En un altre moment, fins i tot només fa un mes, quan encara era hivern, unes paraules com aquelles haurien provocat que la Constance es fes enrere i fugís corrents; ara veia com escoltava i somreia, encara que va fer que no amb el cap.
–Ja has fet prou penitència –va dir la Helen Clarke.
–M’encantaria convidar-vos a un dinaret... –va començar la senyora Wright.
–T’has oblidat la llet, vaig a buscar-la. –Vaig aixecar-me i vaig dir-l’hi directament a la Constance i ella em va mirar sorpresa.
–Gràcies, estimada –va dir.
Vaig sortir del saló, vaig