Sempre hem viscut al castell. Shirley Jackson

Potser li podria...

      –Julian –va dir la Helen Clarke–. La Lucille no en vol saber res. Hauria de fer-li vergonya preguntar-l’hi.

      Em va semblar que la senyora Wright es moria de ganes de sentir-la i vaig mirar la Constance just quan ella em mirava; totes dues estàvem molt serenes, com el tema requeria, però sabia que s’ho estava passant tan bé com jo; ens agradava sentir l’oncle Julian, que es passava el dia tan sol.

      I a la pobra, pobrissona senyora Wright, la temptació se li feia insuportable i no se’n podia estar. Es va posar molt vermella i va vacil·lar, però l’oncle Julian era temptador i la voluntat de la senyora Wright no s’hi va poder resistir més.

      –Va passar en aquesta casa –va dir ella com si resés.

      Ens vam quedar callats, mirant-la amb educació, i va mormolar:

      –Els demano que em disculpin.

      –Evidentment, en aquesta casa –va dir la Constance–. Al menjador. Estàvem sopant.

      –La família s’havia reunit per a l’àpat del vespre –va dir l’oncle Julian, acaronant cada paraula–. Mai no hauríem pensat que seria l’última vegada.

      –Arsènic al sucre –va dir la senyora Wright, deixada anar i sense cap mena de decòrum.

      –Vaig posar-me sucre. –L’oncle Julian la va assenyalar.– Vaig posar-me sucre a les móres. Per sort –i va fer un lleu somriure–, el destí va intervenir. A alguns de nosaltres, aquell dia, ens va conduir cap a les portes de la mort. Alguns de nosaltres, innocents i sense sospitar res, vam fer, involuntàriament, la darrera passa cap a l’oblit. Alguns de nosaltres ens vam posar molt poc sucre.

      –Jo mai no menjo fruites del bosc –va dir la Constance; va mirar la senyora Wright de fit a fit i li va dir, tota seriosa–: Gairebé mai no poso sucre a res. Ni ara.

      –Això va jugar en contra seva durant el judici –va dir l’oncle Julian–. Que mai no es posés sucre, vull dir. Però a la meva neboda mai no li han agradat les fruites del bosc. Des de petita que no en volia saber res.

      –Si us plau –va dir en veu alta i forta la Helen Clarke–, això és un escàndol; no puc consentir que en parleu. Constance, Julian, ¿què pensarà la Lucille de vosaltres?

      –No passa res, de debò –va dir la senyora Wright, alçant les mans.

      –No em penso quedar aquí i sentir ni una paraula més –va dir la Helen Clarke–. La Constance hauria de començar a pensar en el seu futur; no és gens sa quedar-se atrapat en el passat; la pobrissona ja ha patit prou.

      –Bé, és clar que els trobo a faltar –va dir la Constance–. Tot ha canviat molt des que no hi són, però de cap manera em considero una persona que pateix.

      –Depèn de com es miri –va seguir l’oncle Julian–, vaig tenir una sort immensa. Sóc el supervivent del cas d’enverinament més sensacional del segle. Tinc tots els retalls de premsa. Coneixia les víctimes i l’acusada íntimament com només podria un familiar que visqués a la mateixa casa. Tinc apunts exhaustius de tot el que va passar. Mai no me n’he recuperat.

      –Els he dit que no en vull sentir a parlar –va dir la Helen Clarke.

      L’oncle Julian va callar. Va mirar a la Helen Clarke i després a la Constance.

      –¿Va passar de debò? –va preguntar al cap d’un moment amb els dits sobre la boca.

      –És clar que va passar –va somriure-li la Constance.

      –Tinc els retalls de premsa –va dir l’oncle Julian, insegur–. Tinc els meus apunts –va dir a la Helen Clarke–. Ho tinc tot escrit.

      –Va ser terrible. –La senyora Wright va inclinar-se endavant, decidida i l’oncle Julian es va girar cap a ella.