D’algun racó rere meu va sentir-se una rialleta horripilada i el senyor Elbert va fer una llambregada cap allà i va tornar als productes que estava col·locant al mostrador. La senyora Elbert no trigaria a dur-me el pollastre i la carn, embolicats, i els deixaria al costat de la resta; no em podia girar fins que estigués a punt de marxar.
–Dos litres de llet –vaig dir–. Un quart de nata i mig de mantega.
Feia sis anys que els Harry ja no ens duien els productes lactis a casa i ara era jo qui s’encarregava de comprar la llet i la mantega als queviures.
–I una dotzena d’ous.
La Constance havia oblidat de posar-los a la llista però a casa només en quedaven dos.
–Una bossa de cacauets garapinyats –vaig dir; aquella nit l’oncle Julian els mastegaria sorollosament tot revisant els seus papers i se n’aniria a dormir enganxifós.
–Als Blackwood sempre els ha agradat menjar bé.
Era la senyora Donell, se la sentia clarament des d’algun racó rere meu, i algú va riure per sota el nas i algú altre va fer xxt. Jo mai no em girava; ja en tenia prou amb suportar-les d’esquena per haver d’aguantar les seves cares grises i insulses i els seus ulls plens d’odi. Tant de bo fóssiu tots morts, vaig pensar, i m’hauria encantat dir-ho en veu alta. La Constance deia: «Que no sembli mai que t’importen», i «si els fas cas, serà pitjor», i segurament tenia raó, però tant de bo fossin morts. M’hauria agradat arribar als queviures un matí qualsevol i trobar-los allà, fins i tot els Elbert i les criatures, agonitzant al terra entre crits de dolor. Jo mateixa agafaria el que necessités, pensava, trepitjant els seus cadàvers, triaria el que em vingués de gust de les prestatgeries i me n’aniria cap a casa, potser li clavaria una coça a la senyora Donell estirada a terra. No em penedia mai quan tenia pensaments així; només hauria volgut que es fessin realitat. «No està bé que els odiïs», deia la Constance, «només et fa més dèbil», però els odiava igualment i em preguntava si tenia algun sentit la seva existència.
El senyor Elbert va deixar el que havia comprat al mostrador i va esperar, mirant a l’infinit a través meu.
–Res més per avui –li vaig dir, i sense mirar-me va anotar els preus, va fer la suma i m’ho va passar perquè pogués comprovar que no m’estafava. Sempre repassava els seus comptes amb cura però mai no s’equivocava; no podia fer gaires coses per venjar-me d’ells però feia el que podia. Duia la meva bossa plena de queviures i encara una altra, però no tenia altre remei que dur-les jo a casa. Mai ningú s’oferia a ajudar-me, és clar, ni que jo els ho hagués permès.
Perds dos torns. Amb els llibres de la biblioteca i els queviures anava lenta i ara havia de seguir caminant i passar per davant de l’adrogueria i del cafè de la Stella. Vaig aturar-me a la porta dels queviures, furgant dins meu per trobar algun pensament que em consolés. Darrere meu van començar les miradetes i els estossecs. S’estaven preparant per tornar a parlar, i a l’altra banda de l’establiment els Elbert probablement es miraven alleujats. Vaig endurir la meva cara del tot. Vaig decidir que pensaria a servir el dinar al jardí i mentre només obria els ulls el mínim per veure on trepitjava –les sabates marrons de la mare amunt i avall–, dins del meu cap estava parant taula sobre una roba verda, amb plats grocs i maduixes en un bol blanc. Plats grocs, vaig pensar, notant que els ulls dels homes se’m clavaven al passar, i per l’oncle Julian un bon ou passat per aigua amb una torrada, i haig de recordar de demanar-li a la Constance que li posi un xal perquè la primavera tot just havia començat. Sense mirar, veia com reien i gesticulaven; tant de bo estiguessin tots morts i caminés sobre els seus cadàvers. Quasi mai no es dirigien a mi, només parlaven entre ells.
–És una de les noies Blackwood –vaig sentir que deia un d’ells amb to de burla–, una de les Blackwood de la finca dels Blackwood.
–Quina pena això dels Blackwood –va dir un altre, prou alt perquè se’l sentís–, quina pena aquestes pobres noies.
–Tenen una bona finca –deien–, bona terra per treballar. T’hi podries fer ric, treballant la terra dels Blackwood. Ni que tinguessis un milió d’anys i tres caps i et fos igual què cultives et faries ric igualment. El que fan els Blackwood és tenir-les ben tancades, les seves terres, això és el que fan.
–T’hi podries fer ric.
–Quina pena, aquestes noies dels Blackwood.
–Vés a saber què se’n trauria, de les terres dels Blackwood.
Camino sobre els seus cadàvers, pensava, estem dinant al jardí i l’oncle Julian duu el seu xal. Aquí sempre vaig amb compte amb les bosses perquè un matí terrible me’n va caure una i se’m van trencar els ous i la llet va vessar i vaig arreplegar el que vaig poder mentre ells cridaven i jo em deia a mi mateixa que el que no faria seria fugir corrents, recollia les llaunes i les capses i el sucre escampat ficant-ho dins de la bossa com una boja, repetint-me que no havia de fugir corrents.
Davant del cafè de la Stella hi havia una esquerda a la vorera que semblava un dit assenyalant; l’esquerda sempre hi havia estat. Hi havia altres punts de referència, com l’empremta de la mà que va deixar Johnny Harris al ciment de l’ajuntament i les inicials del fill dels Mueller al porxo de la biblioteca, que havien passat en temps que jo recordava; jo feia tercer quan es va construir l’ajuntament. Però l’esquerda a la vorera de davant del cafè de la Stella sempre havia estat allà, com la Stella. Recordo que patinava prop de l’esquerda i anava amb compte de no passar-hi per sobre perquè la mare no es preocupés, i recordo passar-hi dalt de la bicicleta amb els cabells al vent; en aquells temps els vilatans encara no ens detestaven malgrat que el nostre pare deia que eren púrria. Un cop la mare em va explicar que l’esquerda ja hi era quan ella era una nena i vivia a la casa Rochester, així que també devia ser-hi quan es va casar amb el pare i se’n va anar a la finca dels Blackwood, crec que l’esquerda és com un dit que assenyala, de l’època de quan es va construir el poble amb fusta vella i grisa i tota aquella gent lletja i les seves cares malvades van venir de vés a saber on i s’hi van instal·lar a viure.
La Stella va comprar la cafetera i va posar la barra de marbre amb els diners de l’assegurança que va rebre quan el seu marit va morir, però a banda d’això no recordo cap altre canvi al cafè; la Constance i jo veníem a gastar-nos els duros al sortir de col·legi i cada tarda recollíem el diari perquè el pare el pogués llegir al vespre; ara ja no compràvem diaris però la Stella encara en venia, i també revistes, llaminadures a un cèntim i postals grises de l’ajuntament.
–Bon dia, Mary Katherine –va dir la Stella quan vaig seure a la barra i vaig deixar les bosses a terra; de vegades, quan voldria veure morts tots els vilatans, pensava que podria salvar la Stella perquè era la més amable de tots i l’única que conservava un pessic de color. Era grassoneta i rosada i quan es posava un vestit llampant brillava una estona abans de fondre’s en la grisor brutenca de la resta–. ¿Com estàs?
–Molt bé, gràcies.
–I la Constance Blackwood, ¿com està?
–Molt bé, gràcies.
–I ell, ¿com està?
–Va fent. Un cafè, si us plau.
De fet, m’agradava amb llet i sucre perquè és ben amarg però com que només hi anava per orgull no podia demanar més que el mínim necessari.
Si entrava algú al cafè mentre jo hi era, m’aixecava i marxava tranquil·lament, però alguns dies tenia mala sort. Aquell matí la Stella acabava de servir-me el cafè a la barra quan una ombra va creuar la porta i la Stella va mirar i va dir:
–Bon dia, Jim.
Ella va anar a l’altre extrem de la barra i va esperar perquè pensava que s’asseuria allà i jo podria marxar sense que ningú se n’adonés, però es tractava d’en Jim Donell i de seguida em vaig adonar que aquell dia no tindria sort. Alguns dels vilatans tenien