–He sentit a dir –va dir, girant el tamboret cap a mi per poder-me mirar directament–, he sentit a dir que us traslladeu.
Hauria volgut que no s’assegués tan a prop de mi; la Stella va venir cap a nosaltres des de l’interior de la barra i tant de bo li hagués demanat que es canviés de lloc perquè jo pogués aixecar-me i anar-me’n sense haver d’obrir-me camí.
–No –vaig dir, perquè esperava la meva resposta.
–Quina gràcia –va dir, mirant-me ara a mi, ara a la Stella–. Juraria que algú m’havia comentat que aviat us traslladaríeu.
–No –vaig dir.
–¿Un cafè, Jim? –va preguntar la Stella.
–¿Qui et sembla que podria haver escampat un rumor així, Stella? ¿Qui creus que podria dir-me que us traslladeu si no és així?
La Stella va fer que no amb el cap però s’aguantava el riure. Vaig veure com les meves mans estiraven un tovalló a la meva falda, n’havia estripat una punta i vaig forçar-me a deixar les mans quietes i em vaig imposar una norma: sempre que veiés un bocí de paper havia de recordar de ser més amable amb l’oncle Julian.
–Ja se sap com s’escampen les enraonies –va dir en Jim Donell. Potser un dia, aviat, en Jim Donell moriria; potser ja li estava creixent una podridura a l’interior que el mataria.– ¿Has sentit alguna cosa semblant pel poble? –va preguntar a la Stella.
–Deixa-la en pau, Jim –va dir la Stella.
L’oncle Julian era vell i sí que s’estava morint, per desgràcia s’estava morint, no com en Jim Donell, la Stella o tota la resta. El pobre oncle Julian s’estava morint i em vaig imposar amb fermesa ser més amable amb ell. Faríem un pícnic a la gespa. La Constance li duria el xal i l’hi posaria a les espatlles i jo m’estiraria a l’herba.
–No molesto a ningú, Stell. ¿Que molesto algú? Només li estic preguntant a la senyoreta Mary Katherine Blackwood com és que tot el poble comenta que la seva germana i ella no trigaran a marxar. Es traslladen. Se’n van a viure a un altre lloc.
Va remenar el cafè; de cua d’ull veia la seva cullera girant i girant i girant, i tenia ganes de riure. Hi havia alguna cosa tan ingènua i absurda, en la cullera que girava mentre parlava en Jim Donell; potser pararia de parlar si allargava la mà i li agafava la cullera. Però de fet estava del tot convençuda que em llançaria el cafè a la cara.
–Se’n van a viure a un altre lloc –va dir tristament.
–Ja n’hi ha prou –va dir la Stella.
Pararia més atenció a l’oncle Julian quan expliqués la seva història. Ja li duia cacauets garapinyats; això estava bé.
–A mi no em fa gràcia –va dir en Jim Donell– pensar que el poble perdria una de les seves bones famílies. Seria una gran pena. –Va girar el tamboret cap a l’altra banda perquè algú havia entrat; jo em mirava les mans a la falda i evidentment no em vaig girar per veure qui entrava, però llavors en Jim Donell va dir «Joe» i vaig saber que era en Dunham, el fuster.– Joe, ¿què en saps d’això? Per tot el poble es comenta que els Blackwood es traslladen, i ara la senyoreta Mary Katherine Black wood, que és aquí asseguda, m’acaba de dir que no.
Es va fer un petit silenci. Sabia que en Dunham arrufava les celles, que mirava a en Jim Donell, a la Stella i a mi, rumiant el que acabava de sentir, endreçant els mots i mirant de veure què volia dir cadascun.
–¿Ah sí? –va dir, finalment.
–Escolteu, vosaltres dos –va dir la Stella, però en Jim Donell va seguir, parlant d’esquena a mi, amb les cames estirades perquè no pogués passar i sortir.
–Just aquest matí estava comentant que és una pena que les famílies de tota la vida se’n vagin. Encara que es pot ben dir que bona part dels Blackwood ja se n’han anat. –Va riure i va picar la barra amb la mà.– Ja se n’han anat –va tornar a dir. La cullereta de la tassa estava quieta però ell seguia parlant.– Un poble perd molta distinció quan les famílies de tota la vida se’n van. Qualsevol diria –va fer, a poc a poc– que no eren benvinguts.
–Exactament –va dir en Dunham, i va riure.
–Per com viuen a les seves precioses finques privades amb les seves tanques i el seu camí privat i les seves maneres tan refinades.
Sempre seguia fins que se’n cansava. Quan en Jim Donell tenia alguna cosa a dir, ho repetia tantes vegades i de tantes maneres com era possible, potser perquè se li acudien poques coses i havia de treure’n tot el suc possible. D’altra banda, cada vegada que ho repetia li semblava més graciós; jo sabia que era capaç de seguir així fins que estigués del tot segur que ningú no l’escoltava, i em vaig imposar una altra norma: mai no repeteixis un mateix pensament, i vaig deixar les mans a la falda tranquil-lament. Visc a la lluna, em vaig dir, tinc una caseta petitona a la lluna, per a mi sola.
–Bé –va dir en Jim Donell que, a més a més, feia pudor–, sempre podré dir que vaig conèixer els Blackwood. Que jo recordi, mai no em van fer res, sempre van ser molt educats amb mi. Però vaja –va dir i va riure–, mai no em van convidar a sopar a casa seva, ni de bon tros.
–Ara sí que ja n’hi ha prou –va dir la Stella, amb un to tallant–. Fica’t amb algú altre, Jim Donell.
–¿Que m’estava ficant amb algú? ¿Que creus que volia que em convidessin a sopar? ¿Que et penses que m’he begut l’enteniment?
–Jo –va dir en Dunham–, sempre podré explicar que un cop els vaig arreglar un esglaó i que mai no em van pagar. –Era veritat. La Constance m’havia enviat a dir-li que no pagaríem la tarifa d’un fuster per un tauló sense polir clavat de qualsevol manera sobre l’esglaó quan el que se li havia encarregat era fer-ne un de nou de trinca. Quan vaig anar a dir-li que no li pagaríem, em va fer una ganyota, va escopir, va agafar el seu martell, va mirar el tauló mal enganxat i el va llençar.– Fes-ho tu –va dir-me, i va pujar a la furgoneta i se’n va anar–. Mai no em van pagar –deia ara.
–Devia ser una badada, Joe. Només cal que hi vagis i parlis amb la senyoreta Constance Blackwood i segur que et dóna el que et toca. Per si de cas et conviden a sopar, Joe, assegura’t de dir que no, moltes gràcies senyoreta Blackwood.
En Dunham va riure.
–No ho crec –va dir–. Els vaig arreglar l’esglaó i mai no em van pagar.
–És curiós –va dir en Jim Donell–, que vulguin arreglar la casa i alhora pensin a traslladar-se.
–Mary Katherine –va dir la Stella, sortint de la barra fins a l’extrem on jo seia–, vés cap a casa. Aixeca’t del tamboret i vés-te’n a casa. Això no es calmarà fins que no te’n vagis.
–Ara sí que tens raó –va dir en Jim Donell. La Stella el va mirar i ell va apartar les cames perquè pogués passar.– Només cal que ho digui, senyoreta Mary Katherine, i vindrem tots a ajudar-les a fer les maletes. Només cal que ho diguis, Merricat.
–I digue-li a la teva germana de part meva... –va començar a dir en Dunham, però jo em vaig afanyar i quan vaig ser fora només se sentia com reien ells dos i la Stella.
M’agradava la meva casa a la lluna i vaig posar-hi una llar de foc i un jardí (¿què hi pot créixer, a la lluna? Ho haig de preguntar a la Constance), dinaria a fora al meu jardí a la lluna. A la lluna tot era molt brillant, de colors estrambòtics; la meva caseta seria blava. Mirava com pujaven i baixaven els meus peuets marrons i deixava que la bossa dels queviures es gronxés al meu costat; ja havia anat al cafè de la Stella i ara només em faltava passar l’ajuntament, que estaria buit tret de la gent que expedien llicències canines i els qui posaven les multes dels conductors que anaven per la carretera que travessava el poble i els qui informaven sobre l’aigua, les clavegueres i les escombraries i prohibien que els altres