La gent del poble sempre ens ha odiat.
Quan anava a comprar feia un joc. Era com un d’aquells jocs infantils amb un taulell ple de caselles on cada jugador es mou a cops de dau; sempre hi havia perills, com «perds un torn», «tira enrere quatre caselles» o «torna al començament» i petites ajudes com «avança tres caselles» o «torna a tirar». La biblioteca era la casella de sortida i la roca negra, la d’arribada. Havia d’anar per una banda del carrer major, creuar i seguir per l’altra banda fins a arribar a la roca negra i llavors guanyava. Vaig començar bé, quan vaig agafar el carrer major no hi havia ningú, potser seria un dels dies afortunats; de vegades passava, però no gaire sovint, els matins de primavera. Si acabava sent un dia afortunat, al final donaria una joia en senyal de gratitud.
Al principi vaig caminar de pressa, vaig respirar fondo per avançar sense mirar al voltant; duia els llibres de la biblioteca i la bossa de comprar i veia com se’m movien els peus un rere l’altre; dos peus calçats amb les sabates marrons i velles de la mare. Vaig notar que algú em mirava des de correus; nosaltres no acceptàvem correspondència i no teníem telèfon, les dues coses se’ns havien fet insuportables feia sis anys, però em veia amb cor de donar un cop d’ull ràpid a l’oficina: era la vella senyoreta Dutton, que mai no mirava directament com la resta, sempre ho feia a través de les persianes o darrere les cortines. Jo mai no mirava la casa Rochester. No suportava pensar que la mare hi hagués nascut. De vegades pensava si els Harler sabien que vivien en una casa que hauria d’haver pertangut a la Constance; sempre hi havia tant soroll de llauna trepitjada al seu pati que no em sentien caminar. Potser els Harler pensaven que aquell brogit incessant foragitava els dimonis, potser els semblava que tenien dots musicals i el trobaven agradable; vés a saber si els Harler vivien a dins com a fora, asseguts en banyeres rònegues i sopant amb plats trencats al damunt de la carcassa d’un vell cotxe Ford, fent picar les llaunes i xerrant a crits. Sempre hi havia un reguerot de brutícia a la vorera on vivien els Harler.
Després tocava creuar el carrer (perds un torn), per arribar als queviures, que eren just a l’altra banda. Sempre dubtava, vulnerable i exposada, abans de creuar el carrer ple de cotxes. Hi passava tot el trànsit del carrer major, hi havia cotxes i camions que travessaven el poble perquè seguien la carretera estatal, així que els conductors gairebé no em miraven; reconeixia els cotxes del poble a l’instant perquè em miraven malament i sempre em preguntava que passaria si baixés de la vorera: ¿farien un cop de volant ràpid i gairebé involuntari cap a mi? ¿Només per espantar-me, per veure’m saltar? I llavors les rialles sortirien de tot arreu, de rere les persianes de l’oficina de correus, dels homes asseguts davant la botiga, de les dones que treien el nas per la porta dels queviures, tots em mirarien i gaudirien de veure la Mary Katherine Blackwood esquivant un cotxe. De vegades perdia dos o tres torns perquè m’assegurava molt bé que la carretera es buidés en els dos sentits abans de creuar.
A mig carrer vaig passar de l’ombra a la claror del sol enganyifós d’abril; al juliol la superfície de la carretera s’hauria estovat tant per la calor que els peus se m’hi enganxarien i això faria que creuar fos encara més perillós (Mary Katherine Blackwood, amb els peus atrapats a l’asfalt, morta de vergonya mentre un cotxe l’atropella; vés enrere fins a la casella de sortida i torna a començar) i els edificis serien més lletjos. Tot el poble era igual, de la mateixa època i estil; era com si la gent del poble necessités la lletjor del poble i se n’alimentés. Les cases i les botigues semblava que s’haguessin construït a corre-cuita, amb menyspreu, per acollir tot allò insuls i desagradable, i era com si les cases Rochester i Blackwood i fins i tot l’ajuntament haguessin acabat allà per casualitat i pertanyessin a algun país llunyà i encantador on la gent vivia amb elegància. Potser les cases bones havien estat capturades –¿potser com a càstig als Rochester i els Blackwood i els seus malvats cors secrets?– i estaven empresonades en aquell poble; potser la seva lenta putrefacció era un indici de la lletjor dels vilatans. La renglera de botigues del carrer major era d’un gris impertorbable. Els propietaris dels locals hi vivien a sobre, al pis de dalt, i les cortines d’aquells pisos en renglera eren pàl·lides i sense vida; tot allò que intentés ser acolorit perdia ràpidament la seva ànima en aquell poble. L’infortuni del poble mai no va afectar els Blackwood: els vilatans eren d’allà i el poble era l’únic lloc que els esqueia.
Sempre pensava en la podridura quan arribava a la renglera de botigues; pensava a cremar aquella putrefacció dolorosa que s’ho menjava tot per dins i feia tant de mal. Això era el que desitjava per al poble.
Duia una llista del que havia de comprar als queviures: la Constance me la feia cada dimarts i divendres abans d’anar-me’n. A la gent del poble no li agradava que sempre tinguéssim tants diners per pagar tot el que volíem; havíem tret els nostres diners del banc, evidentment, i jo sabia que parlaven dels diners amagats a casa nostra com si fossin grans muntanyes de monedes d’or on la Constance, l’oncle Julian i jo seguéssim als vespres, oblidant els llibres de la biblioteca i hi juguéssim, passant-hi les mans, comptant-les, apilant-les i fent-les caure, rient de tothom a porta tancada. Crec que hi havia un munt de cors podrits al poble que cobejaven les nostres muntanyes de monedes d’or, però eren covards i tenien por dels Blackwood. Quan treia la llista de la compra de la meva bossa també agafava el moneder perquè l’Elbert dels queviures veiés que duia diners i no pogués negar-se a vendre’m res.
Mai no importava qui hi hagués als queviures. Sempre em servien a l’instant; el senyor Elbert o la seva dona pàl·lida i mesquina venien directament d’on fos de la botiga per donar-me el que volia. De vegades, si el seu fill gran els estava donant un cop de mà durant les vacances escolars, s’afanyaven per assegurar-se que no fos ell qui m’atengués i un cop quan se’m va apropar una nena petita –una criatura de fora del poble, és clar– la senyora Elbert la va estirar tan fort que va cridar i llavors hi va haver un llarg minut de silenci tens mentre tothom esperava que la senyora Elbert respirés fondo i digués: «¿Alguna cosa més?». Jo sempre em quedava garratibada quan les criatures se m’apropaven perquè em feien por. Em feia por que em toquessin i les seves mares se’m llancessin al damunt com un estol de falcons; sempre tenia aquella imatge al cap, ocells que baixaven, m’atacaven i m’esqueixaven amb les seves urpes esmolades. Aquell dia tenia moltes coses per comprar-li a la Constance i em va tranquil·litzar veure que a l’adrogueria no hi havia criatures ni tampoc gaires dones; guanyes un torn, vaig pensar, i li vaig dir bon dia al senyor Elbert.
Em va saludar amb el cap; no podia negar-se a saludar-me i encara menys amb les dones de la botiga al davant. Els vaig donar l’esquena però seguia notant-les rere meu, amb una llauna, una capsa de galetes o un enciam a la mà, no es mourien fins que no me n’hagués anat per tornar a xafardejar i a les seves vides. La senyora Donell era per allà al darrere; l’havia vist a l’entrar i em vaig preguntar, com abans, si havia vingut expressament al saber que jo vindria, perquè sempre m’intentava dir alguna cosa; era una de les poques que em parlaven.
–Un pollastre per rostir –vaig dir-li al senyor Elbert i a l’altra banda de la botiga la seva dona mesquina va obrir la nevera, va treure’n un pollastre i el va començar a embolicar.
–Una cuixeta de xai –vaig dir–. Al meu oncle Julian sempre li ve de gust el xai al forn quan comença la primavera.
No ho hauria d’haver