Mort sota zero. Ludmilla Lacueva Canut

      —Vull aprofitar per demanar-te excuses.

      La Lavinia li va respondre que no calia, però ell va insistir. No entenia com s’havia comportat d’aquella manera tan imbècil, atès que només volia fer-li costat. Ella li va treure importància. En Jordi es va posar la mà al front i va tancar un moment els ulls.

      —Et passa alguna cosa?

      Li va explicar la nit que havia passat i l’assassinat de la cambrera d’habitacions, a més de la declaració a les dependències de la Policia. Estava trasbalsat i una mica neguitós. La Lavinia se l’escoltava amb interès i contestava amb empatia. Es va proposar ajudar-lo amb una altra sessió de cinesiologia. En aquell moment no tenia cap client esperant.

      En Jordi va instal·lar-se a la llitera i la Lavinia va agafar-li suaument els canells i va estirar els braços cap enrere. Aquesta vegada, en Jordi va relaxar-se ràpidament i, fins i tot, va caure en una somnolència agradable interrompuda al cap d’una llarga estona per la veu dolça de la Lavinia que el despertava.

      —Déu-n’hi-do, Jordi. Tot el que has viscut aquestes últimes hores t’ha afectat moltíssim. T’he tret molta angoixa, a més de dues mil desconnexions que tenies per impotència. Suposo que la teva separació hi té molt a veure, però hi he detectat també algun problema de territorialitat. Anys enrere, en una generació anterior, hi va haver un conflicte de territori. La teva família va perdre alguna casa o terreny? Això t’afecta indirectament.

      —No, que jo sàpiga... Sempre hem tingut fortuna.

      —I a la feina, estàs a gust?

      En Jordi va sospirar i una ganyota va aparèixer al seu rostre.

      —Bé, soc el director general de la cadena hotelera familiar tot i que qui mana de debò és el meu pare, ell n’és el president. Soc un comparsa, vaja, que no puc prendre decisions importants; no compta que m’hagi format en la millor escola d’hoteleria de Suïssa. No puc fer res sense que el meu pare ho hagi acceptat abans i això em revolta. En fi, m’ha volgut convertir en un titella.

      —T’entenc. Aquí podríem parlar de problema de territorialitat perquè el teu pare no et deixa desenvolupar-te i contínuament s’immisceix en el teu terreny. Emocionalment, el teu cos ho sent com una amenaça. Ho treballarem, no pateixis.

      En Jordi se sentia una mica descol·locat. No estava acostumat a deixar aflorar aquestes emocions davant d’una persona desconeguda. A casa no es parlava mai de sentiments i si la seva mare hi fos present segur que el renyaria perquè no era propi de la seva classe. De fet, estava tan cremat que havia donat un cop de porta i havia anunciat al seu pare que marxava a Andorra a esquiar. Es mereixia uns mesos sabàtics. El seu pare no li deixava prendre cap decisió. Imperceptiblement va sacsejar una mica el cap, com per allunyar aquestes desavinences que l’amargaven.

      —Hi ha una altra cosa que grinyola. Una o dues generacions enrere, algú de la teva família es va tacar les mans de sang. Això et diu alguna cosa?

      En Jordi va arquejar les celles i, perplex, va demanar-li si estava de broma.

      —Pensa que el teu cos emmagatzema els neguits, els traumes dels teus avantpassats. Tot es va transmetent a través de la cadena genètica de generació en generació, fins que no es dona una solució o, en aquest cas, s’extreu la culpabilitat. Tu no n’ets conscient que has adquirit unes actituds i comportaments que no et pertanyen. Pots tenir gravat un patró de ràbia o un sistema de creences que vol dir que durant la teva vida has acumulat experiències que t’han acabat marcant directrius. I, seguint aquest patró, actuaràs d’una manera concreta per fer front a les dificultats que es vagin presentant en la teva vida. Perquè m’entenguis, si penses que no vals res, tindràs comportaments i postures d’una persona que no té autoestima. I, si penses que la teva família no t’estima, desenvoluparàs greus problemes d’afectivitat que malmetran la teva qualitat de vida. I davant de dificultats pensaràs que t’ho mereixes. Si canvies les creences, canvies la teva vida i assoleixes reptes que mai hauries dit que podries aconseguir. Tingues clar que ets tu, que controles la teva vida i no al revés.

      En Jordi va exclamar que no en tenia ni idea però dubtava molt que hagués heretat traumes. Va moure’s inquiet a la llitera i va tòrcer el llavi. La conversa no li estava agradant gens i es va incorporar decidit a acabar aquella bestiesa de sessió. La Lavinia va sorprendre’s de la brusquedat d’en Jordi però va recompondre’s de seguida.

      —No pateixis, ja t’ho he tret —va dir complaent—. Per avui, serà tot. Ara, el millor que pots fer és tornar a l’habitació i dormir tot el que puguis. Ho necessites de debò

      5

      Londres, 1973

      En Lorenzo Puig de Castellnou estava fent el seu raport diari de les incidències que hi havia hagut i les coses a corregir. Windmarch no volia que es prengués cap decisió sense que ell ho autoritzés. Volia saber fins al més minúscul detall. Cada dues paraules recordava que era ell qui manava. Com si ningú ho sabés. Interiorment, Lorenzo aixecava els ulls i quan li dirigia la paraula li donava la raó en tot. Henry Windmarch era un home que no escoltava i tot s’havia de fer com ell volia. No li interessava l’opinió dels altres ni les propostes de millora que es podien portar a terme. Els temps anaven canviant i s’haurien d’adaptar. Un no en majúscules era la paraula que més sovint emetien aquells llavis carnosos i sempre humits de saliva. Amb cara d’avorrit, escoltava el que Lorenzo li explicava mentre, per fer passar el temps, sovint treia un tallaungles. Els trossos d’ungla anaven saltant cap al Lorenzo, que creia que Windmarch l’utilitzava expressament per desestabilitzar-lo.