—Servei de nit!
La porta es va obrir.
Va dormir tota la nit inquiet. Donant voltes i més voltes en aquell llit immens. La seva ment no parava de repetir: «Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències».
Va forçar el despertar, necessitava aquietar els seus pensaments. Estava a Andorra per fugir dels seus problemes, del buit que percebia. Quantes vegades no havia sentit a parlar d’aquest país com a «terra de llibertat». Era això el que volia: alliberar-se del seu malestar, però semblava que algú estava disposat a fer-li la vida més difícil. I si fos la seva ex que el volia turmentar? Ho va descartar de seguida.
El rellotge marcava les set del matí. Va obrir les cortines i no es veia res. Seguia nevant amb intensitat. Tenia les espatlles encarcarades, com un bloc de ciment, les cervicals li feien unes lleugeres punxades i les lumbars estaven adolorides. Massa nervis i tensió no eren bons per al cos. La millor opció seria anar a l’spa i posar l’esquena sota aquella font que brollava amb diversos dolls d’aigua que el deixarien com nou. Va enfilar-se el vestit de bany de manera maldestra i el barnús, que li anava força gran.
Una vegada al passadís, amb el cap enterbolit, va notar moviment cap al final, cosa que li va fer pensar que era increïble que encara hi hagués gent que tingués ganes de gresca, a aquesta hora. Tot i així, la curiositat el va fer apropar-se. Un grup de cinc o sis persones, treballadors de l’hotel, xiuxiuejaven i van girar-se, tensos i amb cares llargues, en veure en Jordi. Una mica incòmode, va preguntar què passava. Van baixar la mirada però cap paraula va sortir de les seves boques. Finalment, la governanta, plorosa i ullerosa, va sospirar i va senyalar l’office que hi havia a la cantonada a tocar de l’escala de sortida de socors. Una cinta policial blanca amb lletres blaves acordonava tota la zona. A la vora, dues noietes ploraven mentre un policia intentava consolar-les.
En Jordi va aproximar-se i va veure la cambrera del servei de nit en posició sedent, recolzada a la prestatgeria i amb senyals d’haver estat assassinada. Eren evidents les marques blavoses al coll i la seva cara pàl·lida, amb un principi de rigor mortis. En Jordi no podia moure’s i va tenir un calfred, ja que la morta tenia encara els ulls oberts. Tres homes, vestits amb granotes de treball blanques amb barret inclòs, ulleres protectores de filtre amb suport de goma, màscara, guants blancs i peücs de plàstic blaus, es movien per l’office. Un d’ells examinava la noia mentre un altre extreia les empremtes del prestatge amb una mena de pols. L’altre no parava de fer fotografies i en aquell moment les estava fent de les mans. En una lleixa superior es podia veure sang. No s’havien adonat que en Jordi els guaitava fins que un d’ells va sortir.
—Som agents de l’IJ —va dir mentre en Jordi el mirava interrogant—. D’Identitat Judicial —va afegir.
—Si us plau, no entorpeixi la inspecció ocular! — li van cridar els altres, mentre li feien gestos amb la mà perquè reculés. El van mirar de cap a peus i en Jordi va sentir-se ridícul amb les mans a la butxaca del barnús, dues talles més gran del que caldria, i les sabatilles de rus amb el logotip de l’hotel.
L’home que havia sortit estava col·locant en un racó unes bosses transparents que contenien objectes que havia extret de l’office. En Jordi va apropar-s’hi discretament. Una mica més enllà havien col·locat una motxilla i una maleta metàl·lica d’on sobresortien peücs, guants, bastonets, uns pots blancs en els quals va poder llegir «reactiu mecànic» i un altre magnètic, marcadors i tantes altres coses. A la motxilla oberta hi va veure un flaix, un objectiu i dos espais buits que va pensar que serien de la càmera i d’un objectiu.
Un altre membre de la Identitat Judicial va sortir de l’office.
—Toni, on has establert la zona bruta?
–Aquí, Pep, al costat de la maleta fins a la paret —va assenyalar, mentre en Toni llençava uns guants tacats i una mascareta—. La zona neta va de la motxilla a la cinta, acordonant la zona.
En Jordi va sentir com algú el picava a l’espatlla i, en girar-se, un policia li va demanar de reunir-se amb el grup de treballadors. Qualsevol protesta hauria estat debades, ja que la cara de l’agent no li’n va deixar la possibilitat.
Va atansar-se al grup de persones quan un home, amb pas decidit i amb un puro a la boca, es dirigia cap a l’office. Passant pel seu costat li va fer una mirada burleta. Un altre que el trobava ridícul! Els agents de policia el van saludar respectuosament. Devia tenir uns vuitanta anys, de mida normal i de constitució forta. Les celles blanques, poblades i esvalotades igual que els seus cabells, feien joc amb l’anorac que també era d’aquest color. Va girar cap a la dreta quan va sentir veus que provenien de l’interior d’una cambra que hi havia davant i que tenia la porta oberta. Diverses persones en van sortir. Tots duien plaques de policia penjades d’un cordó o posades a la cintura.
—Ah! Ves per on, pensava que el comissari Cerni Llop no hi era.
—Nosaltres sempre estem al peu del canó i a punt per la feina —li va contestar fredament un jove d’uns trenta anys, amb ulls verds ametllats. Era alt, prim i tenia unes espatlles amples i musculades. Un noi esportista que no tenia res a veure amb l’home que era al seu davant amb una panxa tan prominent que amb prou feines podia tapar l’anorac.
Els policies es van quadrar de nou en veure aparèixer un noi ros a qui van saludar respectuosament com a senyor batlle . Ràpidament va llançar una mirada gens amigable cap a l’home gran.
—Què hi fas aquí, padrí? No molestis la feina de la Policia —va dir amb un to imperatiu, mentre es treia l’anorac que va deixar al descobert l’etiqueta d’una coneguda marca.
En Climent Masoliver va fingir que no havia sentit el seu net, en David. Va pensar que, com a antic batlle, tenia tots els drets a assistir-hi.
—Doncs vinga, senyor comissari, entrem a dins de l’office.
En Cerni Llop el va esguardar sorprès i es va apressar a dir que els membres de la Identitat Judicial no havien acabat encara. En Climent va fer cas omís i va caminar cap a l’office. En Cerni i en David Masoliver van avançar per tallar-li el pas. En Climent els va llançar a la cara el fum del puro que els dos joves va escampar amb la mà.
—Padrí, si vols estar-hi present, calla, i sinó t’enviarem allà darrere, amb l’home del barnús —va dir, mentre en Climent intentava protestar. En Cerni Llop va amenaçar-lo de detenir-lo si entrava i comprometia les proves. A més, li va demanar d’apagar el puro, ja que no estava permès fumar a l’interior de l’hotel.
—Els joves sempre oblideu de deixar la prepotència a casa. A la meva època ja us hauríeu guardat prou de parlar-me d’aquesta manera —va contestar Climent, de mala gana. No li va agradar gens l’amenaça del comissari, però tenia totes les de perdre si s’encarava amb ell. Va assentir i va demanar que se l’informés del procediment inicial.
En Cerni i en David van intercanviar una mirada d’exasperació. No hi havia cas en què l’antic batlle Masoliver no tragués el nas i això no agradava gens al seu net que sovint tenia la sensació que li treia autoritat. Al comissari Llop tampoc li feia gràcia que li digués el que havia de fer però, a Andorra, tothom considerava en Climent com un savi i el deixaven actuar. Tots els membres de la investigació i de la Identitat Judicial van tornar a la feina amagant un somriure. L’omnipresència de l’antic batlle molestava sobretot els joves que no aguantaven les seves lliçons de moral. Tot i així, tenia una experiència que no podien menystenir, ja que els havia ajudat a esclarir crims que amb les tècniques modernes no havien descobert.
En David Masoliver va obviar els comentaris de protesta del seu padrí i va demanar a en Cerni que li fes un resum de la situació.
—A les 6.36, el Despatx Central de la Policia ha rebut una trucada al 110 de la governanta de l’hotel, Fátima Oliveira, explicant que havien trobat morta la cambrera de nit, Andreia Almeida. Sortosament,