A la tercera repetició, l’home va mirar greument el fiscal, el comissari i els altres membres de la Policia, per acabar dient:
—És ben mort perquè no contesta.
En Jordi va girar-se cap al director.
—Però, de què va, aquest paio? Està sonat o què? —va preguntar a cau d’orella del director que, tot i la preocupació, va deixar escapar un somriure.
—Es tracta d’en Climent Masoliver. Va ser jutge i el que acaba de fer és fruit de la tradició andorrana.
—Quines bestieses! —va exclamar, mofeta, mentre els policies se’l miraven inquisidors. Va abaixar la veu—. Que sigui de ciutat no vol dir que m’hàgiu de prendre el pèl.
—Li juro que és veritat. Des de la Constitució andorrana del 1993 ja no es fa, però ell és una persona a part. És un andorrà de soca-rel que proclama que mai deixarà que es perdin els usos i costums i va a la seva. Per respecte, el deixen fer.
La seva mirada escèptica va clavar-se en l’escuradents que en Climent tenia ara a la boca i que va anar a parar a la seva orella dreta quan va tornar el seu net. En David es va enfurismar en saber que havia pres la iniciativa de fer el «mort qui t’ha mort». Els presents ja estaven acostumats a aquestes altercacions, però en Jordi i el personal de l’hotel estaven bocabadats. En Jordi va observar que devia tenir tot just uns trenta anys. Alt, prim i d’aspecte curós, vestia elegantment amb uns texans i unes sabates amb la tira de colors d’una casa coneguda. Va pensar que aquells dos homes no tenien res en comú tot i tenir llaços de sang.
La Maria Sastre va interrompre’ls demanant que avisessin els bombers per procedir al trasllat del cadàver al dipòsit. Aquella mateixa tarda es faria l’autòpsia i per això necessitaria en Quim perquè fes més fotografies. En Cerni el va mirar i aquest li va fer un signe d’assentiment, mentre la Maria es treia la granota i els guants. Es retrobarien al dipòsit de cadàvers al cap d’un parell d’hores.
En Quim i els seus companys van continuar a l’office la inspecció de l’escenari on van passar la llum rasant una vegada extret el cadàver. No quedaria cap racó sense examinar.
En Climent va apropar-se a la Maria i a en Cerni.
—Perfecte, nena —va dir, mentre ella el mirava de reüll i amb cara de pocs amics. En David va intervenir.
—Gràcies, senyora forense, així doncs el cas queda judicialitzat i jo mateix seré el batlle instructor. Senyor comissari, demà sens falta vull un informe sobre la meva taula.
—Ho farem tan aviat com sapiguem els resultats de l’autòpsia, abans seria inútil —va contestar-li—. Nosaltres encara tenim feina aquí, però vostès ja poden marxar.
En Climent va observar-lo de cua d’ull. Va pensar que aquests jovenets que pujaven a la Policia es creien que eren millors que ell. En els seus temps no tenien tan material ni tantes punyetes i bé que resolien els casos. Tanta parafernàlia per no res.
—No tinc més temps a perdre —va dir en Climent—. Demà també vull veure l’informe.
Va girar els talons i va marxar sense saludar ningú, seguit del David que l’anava renyant. En Cerni i la Maria van intercanviar una mirada de fàstic continguda. La Maria va recollir tots els seus estris i van quedar que es veurien també l’endemà a primera hora per comentar l’informe d’autòpsia abans de fer-ho amb el batlle.
En Jordi Puig de Castellnou va fer un sospir.
—És increïble pensar que ahir al vespre va venir a la meva habitació a fer el servei de nit i que, poc després, l’hagin assassinat d’aquesta manera tan brutal —va dir al director de l’hotel, mentre deixava caure una mirada d’horror cap a la dona.
El director va assentir sense que cap paraula sortís de la seva boca. Estava desconcertat.
En Jordi tenia ganes d’anar a l’spa i es va acomiadar amb certa precipitació. Un dels policies s’hi va apropar.
—No tan ràpid, senyor. Vostè hi té l’habitació, en aquest pis?
—Doncs sí —va respondre, sorprès—. I vaig veure la noia abans d’anar a dormir.
El policia va aixecar el cap del bloc de notes i el va guaitar amb suspició.
—A quina hora va veure la víctima?
—No ho sé, devia ser cap a les deu de la nit.
—Aleshores, hauria d’anar cap aquell racó. Li hem de fer algunes preguntes.
Allà hi havia la companya de la morta que havia trobat el cadàver, la governanta i altres treballadors. El comissari s’hi va atansar.
—Bon dia, em dic Cerni Llop i soc el comissari responsable d’investigació criminal. Primer de tot, els vull fer arribar el meu condol per la mort de la seva companya. Sens dubte posarem tots els nostres mitjans per atrapar l’assassí. Per això, necessito la seva col·laboració. A fora de l’hotel els esperen uns vehicles de la Policia que els portaran al Despatx Central, on els prendran declaració.
Hi va haver alhora un murmuri de sorpresa i de por. Els va demanar tranquil·litat. Era simple rutina i, tan aviat com acabessin, els tornarien a portar cap a l’hotel. Un agent de la Policia els va acompanyar.
—Escolti! —va interrompre en Jordi—. Jo aquí només soc un hoste de l’hotel i no coneixia aquesta noia. Em sap molt greu el que li ha passat, però jo no tinc per què venir a comissaria.
El comissari Llop va esguardar un dels agents per demanar explicacions.
—El senyor va coincidir amb la víctima a les deu de la nit. Segurament és una de les darreres persones que la van veure.
—Doncs ho sento molt, senyor...
—Jordi Puig de Castellnou, fill del marquès de Fenolleda.
En Cerni no va deixar aparèixer cap emoció i se’l va mirar de dalt a baix, mentre li donava una ordre.
—Haurà de venir al Despatx Central a prestar declaració.
En Cerni var ser taxatiu i en Jordi ja va veure que no aconseguiria res si continuava protestant.
—Almenys deixarà que em canviï, oi?
El comissari no va fer cas del seu to i va demanar a un policia que l’acompanyés fins a la cambra i s’esperés que es vestís. Va pensar que era un altre nen de casa bona de Barcelona que estava acostumat a fer el que li venia de gust sense rebre ordres de ningú. En Jordi va dirigir-se cap a l’habitació, renegant, sense fer cas de les disculpes del director que intentava explicar al comissari que era un dels millors clients de l’hotel.
Mentrestant, de l’office sortien els membres de la Identitat Judicial que havien acabat la feina i es treien tot l’abillament.
Eren pels volts de la una del migdia quan la Policia el va tornar a deixar a l’hotel. En Jordi tenia mal de cap, com si li haguessin clavat mil agulles. No podia deixar de pensar en la dona assassinada i el bon humor que desprenia la nit abans. Ell no havia estat de romanços i la va despatxar de seguida perquè no el molestés. No volia veure a ningú. Un calfred el va sacsejar en imaginar que, tal vegada, potser seria ell el mort si no hagués arribat la cambrera. No havia dit res a la Policia del missatge amenaçador que havia rebut sota la porta. Estava cansat i això hauria embolicat la troca.
Amb aquestes cabòries va arribar a la zona wellness. Més que mai necessitava relaxar-se.
—Hola, Jordi. Com estàs? —va dir la Lavinia, amb un somriure jovial als llavis, mentre en Jordi feia un bot de l’ensurt que l’hi havia donat, ja que es pensava que estava sol—. Em sembla que estaves a la lluna...
—Mai més ben dit. A més,