–I el SUM? —va preguntar en Climent, molest.
El comissari Llop començava a molestar-se. Va sacsejar el cap i va contestar-li que, quan es tractava d’un assassinat, trucaven directament al forense. El Servei d’Urgències Mèdiques només es necessitava per certificar morts naturals.
—Veig que té la lliçó ben apresa —va respondre sarcàsticament—. I si sap tan bé el protocol, com és que no m’ha trucat?
En Cerni va apropar-se encara més a en Climent i va abaixar la veu, conscient que s’havia fet silenci i tots els presents, treballadors de l’hotel inclosos, els escoltaven.
—Ja ho sap vostè que el batlle és en David i que a vostè ja fa uns quants anys que l’han retirat. Només tinc obligacions de cara al senyor batlle David Masoliver. A més, la Policia sempre espera que l’IJ procedeixi a la inspecció ocular per tenir més indicis i així no fer perdre el temps a ningú. I com que està clar que a la seva època anaven amb una sabata i una espardenya, li recordaré que es necessiten almenys tres hores per activar la unitat d’investigació.
En David mostrava un somriure mofeta i assaboria aquest moment. En Cerni li estava cantant les quaranta al seu padrí, cosa que ell no podia fer perquè l’home era tossut com una mala cosa i mai no li feia cas.
En Climent va arrufar el front però en Cerni va continuar, no tenia ganes que el trepitgessin. No era gaire usual que hi hagués tibantors entre els dos organismes, de fet en Cerni i en David s’entenien molt bé i tots dos havien fet estudis brillants, però en Climent era de la vella escola i no li agradava que la nova fornada de jovenets li passés al davant, tot i que feia anys que no exercia. L’havien retirat forçosament, però ell era de Cal Palinqueró i fins que es morís continuaria exercint de batlle. El silenci ja es feia pesant.
En Cerni va prosseguir.
—Es tracta d’una persona morta, amb traces de violència...
Tots escoltaven atentament les explicacions del comissari, mentre en Climent anava remenant unes monedes a la butxaca que se sentien ostensiblement i que aviat traurien de polleguera els dos joves.
En Jordi Puig de Castellnou va moure’s cap a una banda per tenir una perspectiva millor del que feien i deien. El comissari assenyalava, sense entrar a l’office, diferents punts del cos de la dona. Els va interrompre un membre de la Identitat Judicial per informar que ja havien acabat la primera inspecció i, per tant, s’establia el passadís per al metge forense.
Una noia prima, d’alçada mitjana, amb cabells castanys i arrissats, va sobresortir del grup i es va encaminar cap a la porta de l’office, on va dipositar una maleta que va obrir per extreure el material i l’abillament que necessitava.
—Un moment! —va cridar de mala manera en Climent, mentre el comissari Cerni Llop i en David se sobresaltaven—. Fora d’aquí, no n’has de fer res!
La noia el va esguardar afinant els ulls i prement els llavis. Van passar uns segons fins que va contestar que era la forense, Maria Sastre. La noia va caminar fins on es trobava en Climent i amb una mà posada al maluc i aixecant la barbeta va parlar.
—Que quedi clar des d’un bon principi. L’escena és de la Policia i la víctima és de la forense i en això, aquí, les ordres les dono jo —va espetegar-li desafiant la Maria, que va fer mitja volta per tornar cap a l’office, des d’on els membres de la Identitat Judicial l’observaven divertits.
En Climent va començar a riure i la va imitar.
—Vaja, quin caràcter! D’on surt, aquesta mossa? —va demanar, mentre en David el comminava a marxar i a deixar-los treballar. Arreu on anava, tothom el respectava i executaven les seves ordres però el seu padrí era com una pedra a la sabata. No se’n sortiria mai.
La Maria va posar-se la granota i les fundes de plàstic als peus. Sense perdre un segon, va procedir a l’examen del cos i el comissari va atansar-se. Va agafar el braç per establir el rigor mortis.
—Comissari Llop, a quina hora varen veure la víctima per última vegada?
En Cerni la va esguardar burleta. Així que era de les que anaven amb facilitats. Sabia que havien trobat el cos passades les sis del matí i si li deia l’hora a la qual va ser vista per última vegada ja tenia la feina feta.
—Ara mateix, no li sabria dir quin és el ventall inicial. No hem procedit encara a interrogar el personal de l’hotel —va mentir—. Pel que fa al cadàver, en Quim, que és el membre més veterà de l’IJ, ja ha procedit a fer les fotografies tot just ha arribat. Està a la seva disposició per a tot el que necessiti.
La Maria el va saludar ràpidament, però amb dolçor.
—Molt diligents, gràcies —va dir, mentre feia senyal al Quim perquè s’apropés més—. Veig que hi ha sang al prestatge, segurament s’ha donat un cop —va continuar, mentre inclinava el cos cap endavant —. Hematomes al cap..., faci, si us plau, la fotografia i també aquesta part de l’esquena... Suposo que aquesta taca d’aquí és sang, però ho haurem de verificar més tard —va observar, mentre esguardava l’uniforme de color bordeus de la noia.
Una vegada acabat, va tornar a recolzar el cos i va mirar els ulls, tirant les parpelles avall i mostrant-los perquè fes la fotografia. Després va passar la mà pel coll.
—Els vasos sanguinis han explotat i la tràquea està fracturada. Sens dubte, aquesta noia ha estat escanyada —va dir, mentre observava les mans—. Sembla que hi ha traces d’ADN sota les ungles.
El comissari es va atansar més i va demanar a en Toni d’acostar-s’hi perquè procedís a fer-ne una primera extracció. Una vegada acabada, van posar-li uns sobres blancs a cada extremitat per conservar la prova. En Cerni va prendre la paraula.
—És possible que li hagin donat una empenta violenta i s’hagi donat un cop contundent al cap amb la prestatgeria que l’ha deixat estabornida. Tot i així, creiem que la víctima va voler defensar-se i el va esgarrapar, però l’assassí va aconseguir escanyar-la.
—Es tracta d’algun crim passional? —va demanar la Maria, prudent, mentre fitava en Cerni. No va estar gaire atenta al que li explicava. Es va fixar en els seus ulls verds ametllats i el somriure seductor. Va pensar que estava ben fibrat. La Maria va sacsejar el cap per escampar aquests pensaments i va indicar al membre de la Identitat Judicial les diverses parts del cos que calia fotografiar. En acabat, en Quim va ensenyar-los les fotografies digitals a la pantalla de la seva màquina i li van donar el vistiplau.
Mentrestant, en Jordi era incapaç de moure’s d’allí ni podia deixar de fitar el grup. No era de natura curiosa ni morbosa però el sol fet d’haver vist la nit abans aquella pobra noia viva li sacsejava l’estómac. No devia passar dels vint anys i es demanava si tindria família. Qui podia ser tan bèstia per matar-la? Els pensaments anaven com una roda de sénia que no podia parar. Se li va posar la pell de gallina en pensar que havia succeït a pocs metres de la seva cambra. Devia tenir relació amb la nota que havia descobert sota la porta? Potser anava dirigida a la noia i s’havien equivocat?
Va tornar a la realitat en moure’s el grup. El fiscal va arribar just quan en Cerni i la Maria sortien de l’office.
—Disculpeu el retard. Bon dia, senyor comissari, senyor batlle.
—Arriba just a temps —va indicar en Cerni—. El senyor batlle ja pot procedir a fer l’aixecament del cadàver.
Els policies van retirar-se un pas enrere i els membres de la Identitat Judicial van posar-se en un racó. Mentrestant, els treballadors i els clients, que ja començaven a ser més nombrosos, s’havien apropat en silenci a en Jordi. El director de l’hotel li va posar la mà sobre l’espatlla i es van saludar silenciosament amb un cop de cap i una mirada compungida.
El mòbil del batlle David Masoliver va sonar i ell es va disculpar. Va atendre la trucada mentre caminava cap al fons del corredor per tenir una mica més d’intimitat.