Mort sota zero. Ludmilla Lacueva Canut. Читать онлайн. Newlib. NEWLIB.NET

Автор: Ludmilla Lacueva Canut
Издательство: Bookwire
Серия: Apostroph Narrativa
Жанр произведения: Языкознание
Год издания: 0
isbn: 9788412200553
Скачать книгу

      Ludmilla Lacueva Canut

      Mort sota zero

      Per als meus estimats Ramon, Lydia i Christian

      © de l’obra: Ludmilla Lacueva Canut

      © de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

      © de la il·lustració de coberta: Oriol Hernández

      © de la fotografia de contracoberta: Àlex Lara

      Edició: Apostroph

      Correcció / serveis linguístics: En cursiva

      Disseny de coberta: Apostroph

      Disseny de tripa: Mariana Eguaras

      Maquetació: Apostroph

      Primera edició: febrer 2018

      Segona edició: febrer 2019

      Edició digital: març 2020

      ISBN digital: 978-84-122005-5-3

      Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

      Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

      www.apostroph.cat

      [email protected]

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

      Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

      E-mail: [email protected]

      Twitter: @postroph

      Facebook: facebook.com/postroph/

      1

      Londres, 1975

      Una guspira, en contacte amb el rascador d’una capsa de mistos de l’hotel, va trencar el silenci que regnava al despatx. La flama creixia potent amb moviments maldestres. Dos dits d’home sostenien la punta del llumí que cremava furiosament.

      —Qui la fa la paga! —va cridar amb una veu estrident i nerviosa.

      Els dits es van desempegar i el misto, amb una flama ataronjada, va caure giravoltant sobre el rierol de gasolina que havia escampat curosament per terra per evitar l’explosió de gasos. Les flames van prendre cos i es van estendre al voltant d’una taula, d’estil imperi, on un home de corpulència mitjana jeia sobre ella.

      Un riure nerviós va embolcallar l’ambient.

      —Mira on t’ha portat la teva prepotència i la teva cupiditat! Ja era hora que passéssim comptes...

      La frase va quedar a mitges i va fixar-se al cap de la víctima, completament calb i brillant amb una estranya taca de naixement en forma d’ull. Va engolir saliva. Una gota de suor va aparèixer al front per baixar en una caiguda lliure per la galta i el coll fins a seguir l’espinada en una cursa boja. L’ull lluïa més que mai enmig de reflexos de tons rogencs i ataronjats, envoltat de flames. Aquell ull hipnòtic l’atreia.

      —Deixa de mirar-me! —va exclamar tremolós—. Tot és culpa teva!

      El fum va fer presència. La visió es va tornar un pèl tèrbola però l’ull es feia cada vegada més gran. Per un moment, va creure que l’home es movia i tot el cos se li va garratibar. Aquells ulls glacials, d’àliga desconfiada, que podien arribar a llegir fins al fons de la seva ànima es tornarien a fixar en ell i s’hauria acabat el joc. No s’ho podia permetre.

      La tos que li va provocar el fum el va allunyar dels seus pensaments. Les flames cremaven amb avidesa aquell despatx on gairebé tot era de fusta. Havia estat només un moment de pànic. Ell havia guanyat i l’altre jeia a mercè del foc. Va sortir amb fressa. Al llindar, però, va girar-se i amb satisfacció va veure com s’incendiava el retrat en què el seu enemic lluïa un fals posat aristocràtic. Amb un gest ràpid va saludar-lo.

      Era més de mitjanit i va baixar uns quants trams de la majestuosa escala de l’hotel tement trobar-se algun client o membre del personal. En un no res, tot l’edifici cremaria. En arribar al tercer replà va prémer un panell i va desaparèixer cap a dins.

      2

      Soldeu, Andorra, 2017

      En Jordi va obrir les cortines de doble fons de color carmesí. La vidriera estava recoberta de baf per les baixes temperatures exteriors i amb la mà va dibuixar un gran cercle. El sol s’anava enlairant tímidament cap a un cel clar i serè. Satisfet, va esplaiar la seva mirada per les pistes d’esquí que hi havia davant l’hotel Esquirol vorejades per boscos frondosos de pins blancs. Tot just era un quart de deu i ja hi havia alguns esquiadors matiners que aprofitaven aquell moment de solitud en el qual et penses que has comprat la pista. Lliscaven de manera elegant i segura, clavant cantells en una neu que es veia compacta alhora que desprenia un polsim a cada nou viratge.

      No van trigar a portar-li la safata d’esmorzar que pel seu gust era massa completa per la poca gana que tenia. Assegut a la taula rodona, va engolir un parell de talls de taronja i un croissant acompanyat d’un cafè. Va agafar distretament el diari i va donar una ullada ràpida als titulars. Tot eren desgràcies, una rere l’altra, i el va deixar de seguida. No volia capficar-se. Necessitava encetar una nova etapa de la seva vida lluny dels problemes i va pensar que no hi ha home més feliç que el que viu en la ignorància. Va adonar-se que hi havia un sobre amb el seu nom sota d’un plat, i en va extreure una invitació per a un massatge gratuït, cortesia de la direcció general de l’hotel. No el va sorprendre gens, atès que pensava allotjar-se fins a finals de la temporada d’esquí en aquest racó de món. Va deixar-la sobre la taula, mentre s’aixecava per vestir-se amb el flamant nou equip que havia comprat a Barcelona. Uns pantalons blancs i un anorac, de color taronja, que era potser massa vistós però se sentia amb ganes de ser trencador. Tota la seva vida l’havien fet vestir amb colors clàssics perquè els altres, pensava la seva mare, no eren propis de la seva classe. Que carai! Ja era hora de canvis.

      Mentre esperava que l’atenguessin a la recepció, va donar una ullada al voltant, on ja hi havia moviment d’esquiadors. Grandioses columnes de fusta amb motius pirinencs s’alçaven en una mena de pati, ampli i lluminós, que mostrava les portes d’algunes habitacions. Al mig hi havia una taula rodona on destacava un impressionant arranjament floral amb flors seques. El va sorprendre que no fossin naturals, però suposava que així tenia un aire més muntanyenc. Des d’allí, podia veure el saló on algunes persones llegien el diari assegudes en amplis sofàs que feien l’efecte d’ésser còmodes.

      La veu de la recepcionista el va allunyar dels seus pensaments.

      —Bon dia, senyor Puig de Castellnou. És un plaer tornar-lo a tenir entre nosaltres.

      —Aquesta vegada m’hi veureu una mica més de temps! —va contestar content, mentre es passava la mà pel serrell—. Ahir no vaig pensar a demanar-vos el forfet de temporada que vaig encomanar.

      La noia va obrir un calaix.

      —Efectivament, aquí el tenim —va dir mentre brandia el sobre—. M’ha de signar aquest full.

      En Jordi va obrir la cremallera de la mànega esquerra de l’anorac per posar-lo a dins, mentre demanava si el seu equip era al guardaesquís. La recepcionista va contestar afirmativament. Ja havien avisat en Ricard de la seva arribada i l’encerat dels esquís estava fet tal com li agradava. En Jordi li va donar les gràcies i quan ja marxava es va aturar en sec per comentar-li que havia rebut una invitació per un massatge i no sabia si seria possible d’anar-hi havent dinat. La noia, disposta, va agafar el telèfon per concertar cita.

      —Està de sort, senyor Puig de Castellnou. Tenen un forat a les 16 hores.

      La va regraciar de nou i va marxar cap a l’ascensor per