© Maria Climent Huguet, 2019
Primera edició: octubre del 2019
Quarta edició: febrer del 2020
© de la il·lustració de les pàg. 188-189: Bel Suñé
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
Maquetació: EdicTal
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-121389-7-9
Qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta obra
requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.
Tots els drets reservats.
A mons pares
La vida és una successió d’esdeveniments inevitables i d’esdeveniments evitables que pel que sigue no s’han evitat, o que fins i tot s’han buscat, amb tot lo que això comporta.
Ara ha fet un any que el Fran i jo vam vindre a viure aquí. Mos hi vam traslladar perquè a mi els metges me van dir si vols tindre un fill, fes-ho ara, que t’hem de canviar el tractament i els altres tractaments no són compatibles amb l’embaràs. I tampoc tens vint anys.
Sempre havia pensat que en aquella època indefinida coneguda com Més Endavant m’agradaria tindre un fill. Ho havia donat per descomptat, que quan-fos-lo-moment formaria la meua pròpia família. No hauria dit mai que ho hauria de decidir d’esta manera, un dilluns al matí. En lo moment que vaig haver de prendre esta determinació no tenia cap mena d’allò que en diuen instint maternal, només l’obligació de decidir a l’acte. Si m’ho haguessen fet escollir tres o quatre anys abans no hauria calgut que ho fes perquè l’atac d’ansietat m’hauria matat. Però mira, per sort (sort, és un dir) ja feia una mica de temps que el pànic a les decisions adultes me’l passava pel farbalà. D’acord, tindré un fill i el tindré ara, jo què sé, me fa més temor no tindre’l que tindre’l. No fos cas que em despertés un matí amb cinquanta anys i em penedís d’una decisió no presa vint anys enrere.
Per al Fran, este lloc era tot un descobriment, un espai inhòspit deixat de la mà de déu on estar-se tranquil, davant del mar i a bon preu. El lloc perfecte per criar un nen, lluny de la contaminació i la pressa de la ciutat. I per a mi, eren tots los estius d’infància.
Vam arribar a viure aquí que també era estiu i estava ple de gent fent allò d’estiuejar. Bàsicament són aragonesos, los que venen, la majoria dels quals hi tenen un apartament des de l’època de la transició, i arriben carregats amb les neveres de platja fins a dalt de pits de pollastre en safata i melons, i quan se’ls acaben van al Mercadona a comprar-ne més.
Una vegada els aragonesos van haver marxat al setembre, vam descobrir que estàvem sols amb quatre persones més en tota la urbanització. Los veïns que teníem més a prop eren una senyora de Sagunt i son fill, que viu amb ella. No vos pensésseu, lo fill, los quaranta anys ja els té fets de fa dies. És fadrí. No hi ha tampoc cap criatura que vingue a visitar-los mai. Viuen tot sols i sembla que així haigue sigut des del principi dels temps. Tenen exactament la mateixa veu, que és una cosa que em flipa. Quan los sento parlar-se, no sé mai qui contesta a qui. Ella té un nom que el Fran és incapaç de retindre: Maragda. Fa gràcia perquè ella, al Fran, tampoc lo crida pel seu nom. Li diu Ernest, no sabem per què. El Fran és conscient que no sap com se diu ella i per això sempre evita haver de dir el seu nom, quan parlen. Però ella, no; ella està convençuda que es diu Ernest, i normal que s’ho pense, si cada vegada que crida Ernest de jardí a jardí ell se gira i respon.
N’hi ha un altre que no sé com se diu però natros –entre natros, no a la cara– li diem Nelson, perquè sembla que hagués naufragat amb la roba que porta posada, ell i els dos gossets menuts –menuts, no vull dir d’edat sinó de mida– que duu lligats amb un cordell a la cintura, i aquí s’hagués quedat, sobrevivint.
Sempre va amb barret gris de pescador, amb unes bermudes grises amb butxaques als costats dels camals, amb una samarreta morada, una armella grisa d’aquelles que tenen moltes butxaques, com d’explorador, i unes sandàlies de cranc. Ja sigue estiu o hivern. Té els cabells llargs i blancs, però no els té bonics, com Jeff Bridges o Richard Gere, posem per cas, no; traieu-vos esta imatge del cap. Té els ulls xicotets i foscos i inquietants, com de hàmster, i no parla mai, gairebé mai. A vegades se mos queda mirant, quan mos creuem entrant o sortint de casa o del cotxe i mos mira com si estigués a punt a punt de dir-mos alguna cosa però no ho acaba de fer. No l’hai vist somriure en cap cas. Ni conversar amb altra gent. Només ell amb els dos gossets lligats amunt i avall. Ni als gossos, no els diu res. Ells tres callats i absents com quan estàs rodejat de gent però estàs tot sol.
I el meu preferit. No sé ni per on començar. Per això, sí: algú de la immobiliària al moment de signar lo contracte de la casa va dir: L’Arturo és bon paio. Té una retirada a Albert Pla, ja el reconeixereu.
En arribar amb lo camió de la mudança, mentre baixàvem los mobles i feia molta calor, molta calor perquè recordo que era l’u d’agost, vaig sentir una veu a la meua esquena que deia:
–Perdón, ¿esto es vuestro?
–Tu deus ser l’Arturo. –No en vaig tindre cap dubte.
«Esto» era una tortuga d’aigua dolça considerablement grossa que ell tenia reposada entre les dues mans planes. I no, d’entre la barbaritat de coses que havíem baixat de Barcelona, no hi havia aquella tortuga.
L’Arturo és com lo guardià de la urbanització. En una casa com la seua, hi pot viure gratis a canvi de fer el manteniment de totes les cases de la comunitat, incloenthi la nostra. Sempre va amb un xandall de tàctel i un Winston a la boca mig aixafat que agafa amb dos dits. Però això i que li fàltiguen tot un seguit de dents no és important. Lo que més me crida l’atenció de l’Arturo és que es passe el dia –ell, sí– bramant als gossos que té. Ne té cinc. I cinc gatets més. Als gats los deixa en pau. Però als gossos se passa el dia cridant-los. I els crida com si n’esperés una resposta. Després d’este temps hai identificat que es diuen Niki, Vicky, Bruto, Rocco (o Rocko, no sé com ho deu escriure) i Lula.
Com que m’inquieta esta manera tan seua de cridar els gossos, com si fos Tarzan de la selva convocant les bèsties, com si hagués de fer baixar les cabres de la serra del Montsià, de vegades l’observo d’entre els matolls més alts del meu jardí. Sempre està ocupat arrossegant un carret de supermercat ple de runa i fato i més runa que no sé d’on treu, i va canviant-lo de lloc. De vegades hai pensat que ves que no sigue una d’estes persones a qui s’han endut en una nau extraterrestre anys, però anys enrere, i ara, després de molt estudiar-lo, l’haiguen deixat en esta urbanització on la gent té uns codis conductuals que ell no comprèn, amb l’única missió d’aconseguir que un dia algun dels seus cinc gossos li respongue què?, què vols?, una mica nerviós, com ho estem tots.
Hi vivim de lloguer. Voldríem comprar la casa però no tenim prou diners. Lo que sí que tenim són dos plans per tindre’n:
Lo pla A
És lo pla del Fran i consisteix que mos toque la Primitiva. Ras i curt. Lo funcionament per executar-lo és relativament senzill: només s’ha d’anar una o dos vegades per setmana a una administració de loteria i comprar-ne. Llavors també una o dos vegades per setmana has de mirar per internet, si pot ser amb certa il·lusió, si t’ha tocat. Una de les coses que admiro i no entenc a la vegada del Fran és que ell conserva la il·lusió intacta després de tants anys que fa que hi juga. Comprova el bitllet com si fos la primera vegada. I està absolutament convençut que li tocarà tard o d’hora. Podríem dir que hi compta, pel tipus d’afirmacions que fa: esto, cuando nos toque la Primitiva; ya verás cuando nos toque la Primitiva; nos tiene que tocar ya porque necesitamos un año sabático.
Jo detesto este pla, ja l’hi hai dit. Se